Sobre la vaga general

Fa un parell de dies que li estic donant voltes molt seriosament a certs aspectes de la política actual i que giren entorn de la vaga general. Des de Madrid no han trigat en dir que la vaga ha tingut un seguiment molt minso quan el que jo he vist al carrer ha sigut tot el contrari. Són moments com aquests en els que un es planteja si realment són legítims alguns (repeteixo, alguns) actes violents contra el mobiliari urbà. Al cap i a la fi, tot i que la vaga sigui un dret dels treballadors, la premsa i la política no té gaires dificultats en desmentir el seu èxit, fent que la vaga sigui atacada i menyspreada amb mentides des dels mitjans de comunicació majoritaris.

També em plantejo l’actuació dels piquets. En la meva opinió, la seva tasca és imprescindible, però arribant a certs límits. Jo, que considero que la meva política és la de la cerca incansable del mètode per garantir el benestar  personal dels individus que formem la societat, no trobo gens encertades les agressions contra aquells contraris a les idees que cadascú defensa.

Però malgrat tot, no puc deixar de pensar en una frase amb la que, barroerament, podria resumir una mica tot això utilitzant una mica les idees d’unes amigues que un dia em van dir: si vols canviar les coses, endavant, però fes-ho dins de la legalitat vigent per a fer que la teva victòria sigui indiscutible.

Davant d’una reforma laboral que acaricia els límits de la ètica, i imposada dins dels marges de la legalitat vigent; està justificat l’ús de mètodes poc legals per aconseguir unes condicions de vida ètiques?

 

Voluntats tergiversades

Aquest matí he estat estudiant a la biblioteca i com acostuma  a passar hi havia un xivarri impressionant. La gent va a la biblioteca, on es passa la major part del temps xiuxiuejant sobre les coses que fa a fora, les seves batalletes. Aleshores van al bar a fer un cafè o una cervesa i comencen a parlar sobre autors que han llegit i la seva literatura o mètodes, sobre llibres que els han interessat o sobre teories de la física i intenten resoldre fins i tot algun problema. I jo tot això ho he vist i ho he viscut.

Ningú se centra en el que està fent i així ens va les coses. Parlant al bar sobre com arreglariem la política o l’ètica no servirà de res si després no surts al carrer i ho practiques. I això també ho he vist. Per això se’m posa la pell de gallina quan penso en els herois que van fer-nos obrir els ulls que a plaça Catalunya es pot fer molt més que donar de menjar als coloms.

Ens han fet veure que no cal que ens conformem amb un país de charanga y pandereta i ens han fet pensar d’una vegada: perquè no comencem a fer les coses bé? Perquè no fem que aquest país deixi de tenir les voluntats tergiversades i les idees mal plantejades?

Un matrix dins nostre

A grans trets, les relacions socials no són més que programes que dediquem a escriure al llarg de la nostra vida. Com a informàtics poc destres que som, el nostre codi tindrà sempre un munt d’errades, bugs, processos que consumeixen massa recursos, etc. I al cap i a la fi, la vida no és més que una perpètua relectura de totes les línies de codi buscant i reparant els errors.

I sobretot, a vegades un programador aliè ve i ens troba un error garrafal que, d’estar tant acostumat a veure’l, no haviem reparat en que era una errada bestial. El problema està en que mentre el programador amic remena el nostre codi, descuida el seu i, perquè no? Li succeeix el mateix que a nosaltres: té errors que jo no penso parar-me a buscar.

Hair

Diumenge passat, els organitzadors del musical Hair van muntar una activitat amb la que 100 parelles podien aconseguir entrades gratuites participant a una activitat i ells aconseguien fer-se publicitat.

L’activitat consistia en donar-se un petó multitudinari (cadascú amb la seva parella) que durés un minut. Per fer-ho, havies d’estar allà com a molt tard a les 11 del matí per a que et donessin el número de participant. La resta era una prova de rigor molt fàcil.

Jo estava allà i a la tarda vaig anar al musical de gratis, però no he pogut evitar evidenciar algunes diferències respecte una cosa similar que la marca de roba Desigual va organitzar fa unes setmanes. En aquella ocasió, els 100 primers en entrar despullats o en roba interior a la tenda sortien d’allà vestits amb roba de la marca i també sense pagar un duro. Per casualitats de la vida, passejant vaig passar pel costat d’una tenda la tarda abans cap a les 8 i em va sorprendre veure una cua llarguíssima de gent preparada per passar la nit a la intempèrie. En canvi per les entrades no es va arribar al límit de 100 parelles i érem aproximadament unes 70 i, a les 7.30 del matí quan vaig arribar esperant una cua que arribés a plaça Espanya (començant al teatre Apolo), no hi havia absolutament ningú. Només molta gent tornant de festa.

És curiós com per roba, la gent és capaç d’esperar 12 hores al carrer, i com per unes entrades de teatre no hi ha totes les parelles que s’esperaven. És molt trist, i diu molt d’un país on la moda és molt més important que la cultura.

 

Post-article: Malgrat això, va ser un matí molt entretingut (guiño guiño) i un festival mereixedor de ser admirat.

Resum “bloquístic” de l’any

Ja fa força temps, però si no recordo malament tot va començar com una cançó, en la que el cantant et demana permís per explicar-te la vida. Potser una mica inútil, doncs si la cançó és teva ja comences malament demanant permís. Potser d’aquí una part del pseudònim.

Entremig tot ha estat força entrebancat. Vaig començar molt fort: escrits dolents i profunds com els que una adolescent qualsevol afegiria al seu fotolog junt a la imatge al lavabo fent morritos. Però les coses es diuen o s’explota i estar davant de dos cafès, fum de tabac i dos ulls que miren, que voleu que us digui, a vegades m’incomoda. Sóc donat a pensar, però poc a donar la meva opinió. Diga’m asocial.

Després la vida va començar a prendre un camí agradablement agradable (sí, he notat la redundància, però s’ho mereix), al mateix temps que aquest bloc va decaure i l’asocialitat va créixer una mica fins que tan d’una banda com de l’altra he arribat a extrems nous.

Ara mateix només intento que la derivada d’ambdós mínims sigui zero d’una puta vegada per intentar fer-me créixer abans que l’economia (que aquesta  última tampoc és que m’importi, la revolució ve quan falten bitllets a la cartera).

Centrant-me, per mi aquest any ha sigut pèssim en el sentit de creador a la xarxa. He tingut les meves idees magnífiques que han tingut només cabuda en l’àmbit del regal privat en el que m’agrada anomenar “la meva obra mestra” i alguna cosa més, però haig de reconèixer que la innocentada de l’altre dia era massa creïble per ser només això: una innocentada. El context era massa real i és que aquesta caiguda com a escriptor (a falta de trobar una paraula més austera i que s’acosti més al significat real) no me l’he perdonat en els 365 dies que porto viscuts d’any.

No m’agraden els propòsits d’any nou. Qui creu que deixarà de fumar o que aprendrà anglès només perquè canviï el dígit de l’any és un ingenu. Els canvis tenen el seu origen única i exclusivament en la reflexió profunda i en la reconeixença dels errors, procés que en els últims dies he dedicat una hores més de les que he dedicat durant la resta de l’any.

Així que potser com haureu pogut veure, el propòsit de recuperar la ploma per estendre altre cop la tinta ha començat fa quasi 4 dies. Com si fóssim un dijous d’una setmana imaginària en la que, espero, no estiguem al dia del mig.

Perquè si mai moro digitalment, vull que sigui cosit a trets com un Clyde d’imitació. Quan no pugui tornar a tocar un teclat o agafar un bolígraf. Mentrestant, ho intentaré. I aquest és el meu propòsit de vida.

Últim article

Escric per última vegada un article en aquest bloc. Ja fa temps que la idea m’anava rondant pel cap i davant de la feina que em ve a sobre trobo que és hora de donar fi a aquest bloc que ja fa temps que ranqueja i es troba mig moribund. No trobo temps d’escriure, temes sobre els que parlar i, sobretot, he perdut les ganes inicials de donar a conèixer el que penso. I crec que sense aquestes ganes res pot anar per bon camí.

Així que plego. Fa, si no conto malament, uns 3 anys que rondo per aquí explicant les meves penúries i alegries. Però comparteixo la idea de que els blocs que tracten sobre temes personals estan morint a poc a poc. I aquest és un exemple.

Abans de marxar però, m’agradaria donar un últim i sincer agraïment a tots aquells que m’han llegit, m’han comentat i, sobretot, han tractat d’entendre’m i de donar-me consell. Sense ells crec que la meva manera de ser, pensar i viure no hagués evolucionat fins al que ara sóc. A tots vosaltres moltes gràcies. Ens veiem als vostres blocs (que, és clar, no deixaré de llegir i comentar sempre que la feina no m’ho impedeixi).

 

Sempre a la vostra disposició,

 

anomenatinútil.

 

Reflexions Parlamentàries 2010

Tot i tenir ja certa edat, ahir va ser la primera vegada que vaig decidir votar, doncs a les dues ocasions anteriors vaig decidir abstenir-me per motius varis. Així que aquestes conclusions han hagut d’esperar fins avui.

Primer de tot, les decepcions. I crec que tot el que escriuré seran decepcions.

La decepció de ser l’únic de la família que rep una carta de UPyD.

La decepció de veure que un partit ecologista com ICV-EUiA envia una carta per a cada membre de la familia mentre que Reagrupament envia una per a tots.

La decepció que la típica iaia de postal se’t coli just quan estas davant la mesa amb el DNI llest.

La decepció d’anar a votar a es 12.20 i veure que l’edat mitjana de la gent que hi ha al col·legi electoral és de 70 anys.

La decepció de votar un partit que no ha rebut escons (tot i que ja s’esperava) i que ha hagut de lliutar per superar el pseudopartit de la Carmen de Mairena.

I sobretot la decepció de veure que la gent no es mira els programes dels partits, si no que simplement vota per la simpatia que els causa un polític o un altre o alguna cosa que va fer fa moltíssims anys. Vivim en un país sense criteri polític, sense opinió pròpia. I així és fàcil veure la lògica d’haver caigut en el populisme de la dreta.

Així que només queda esperar quatre anys més de decepció i, amb una mica de sort, de reivindicació i manifestació.

Diari

Ahora puede coger el periódico y tachar lo que le parezca información interesada, publicidad encubierta y notas de prensa transcritas. Y luego, ¡a disfrutar del sudoku!

 

Ciudad K, episodi 4

A raó d’això

La llamada

Me han llamado. Se ve que lo están pasando en grande. Y yo estoy aquí pudriéndome. Es envidia. Pero saberlo no hará que me sienta mejor. Y seguirán pasándoselo en grande esta tarde. Y mañana. Hasta la semana que viene. Mientras, yo seguiré pudriéndome más aquí. Donde siempre sobra un inútil. Reflexionando sobre mi entre los otros mientras disfrutan mi ausencia, como siempre me ha parecido que ha sido: mi presencia oscurece y enferma aquello a lo que me acerque. Machaca la felicidad. Destruyo personas. No entiendo porqué aún no me odian del todo. Yo lo haría.

Y aunque parezca cruel, al final de la llamada la voz era serena y quasi-monoespectral. Algo que me ha levantado el ánimo hasta que he pensado que no importa. Ya habrá quien le levante los ánimos otra vez. Y la felicidad. Y el buen humor. Alguien que realmente sepa hacerlo. Alguien a quien merezca más. Y no yo, que podrido o no, sigo siendo un ambientador aroma mierda.

Responsabilidades

La culpa de ti, de mi, es de eros.

Por supuesto, con ayuda.