Anàlisi subjectiu del subjecte

Desconeixent del tot els principis bàsic del psicoanàlisi i no havent aprofundit suficientment en les teories de Freud, Nietzsche ni Ana Torroja:

Subjecte generalment afable amb canvis bruscos de personalitat davant alteracions produides per l’acohol i, a voltes, amb insuficiència d’aquest (es que la mente lo puede todo) derivades en mal humor i agressivitat i que generalment es manifesten contra subjectes amb potència potencialment inferior.

Generalment insociable i asocial que amaga amb una extrema socialització hipòcrita i desmesurada que li ve gran, i una excessiva dependència als psicotròpics i a les xocolates que ha anat en augment en els mesos que dura un quatrimestre de sis mesos.

Assidu a locals on el sexe, les drogues i el Rock&Roll hi són sempre presents a excepció del sexe per simples motius de pulcritud moral i higiènica (o potser només la segona), escolta música intel·lectual, agressiva i antisocial que després penja al facebook per a que els seus amiguets, resultat de l’antisocialisme amigable (terme amb el que anomenoinútil les actituds socials abans descrites) ho vegin i només comentin per compromissos de reciprocitat social deguda a motius desconeguts per la psicologia actual (principalment per la simplicitat que espanta i que provocaria suicidis entre els estudiants de magisteri potencialment lectors d’aquest línies).

Aquest missatge no s’autodestruirà. Resti tranquil i no arrenqui a córrer. Comenti el que vulgui en les pàgines dedicades a comentaris a l’escriptor i dugui a terme una relectura calmada en cas de menester.

Quan parles amb matemàtics de coses banals

Jo– Ei! Demà em vaig a tallar els cabells. Com creieu que em quedaria millor, que em passi la màquina al 2 o al 3?

Matemàtic 1– Ai no, és massa curt, així ja et queda bé…

Matmàtic 2– Home… el 2 és l’únic parell primer…

Matemàtic 1– Però el tres està més a prop de pi…

Víctima

El dia que vaig descobrir que esperava el tren a l’andana mirant amb deteniment, sense apartar la mirada d’un full tot ple de línies, estudiant si estava correcte, si hi havia algun error o si alguna cosa podia millorar vaig descobrir, aixecant el cap  i veient la cara amb la que mirava la gent del voltant, que mai més tornaria a ser el de sempre.

Igual que el dia que vaig adonar-me de que la nova forma binària de contar amb els dits havia substituït la decimal de tota la vida (d’aquell que quant ets petit i no tan petit t’ajuda a recordar quants te n’emportes).

Però no importa, perquè ja no hi ha càlcul que es resisteixi sota el meu boli… o la calculadora aliada de l’enrenou.

També el dia que havent acabat el partit del barça vaig descobrir que havia passat 3/4 del partit amb dos amics fent una integral que se’ns resistia sent les tres úniques persones que no miràvem la pantalla o saltàvem amb els gols…

O el dia que vaig descobrir que els circuits elèctrics bàsics de primària s’e’m fan difícil dibuixar-los per a que els entengui una nena de 10 anys. Malacostumat com estic ara a fer-ho tot amb transistors…

O el dia que vaig començar a veure la televisió com un seguit d’ones planes que arriben a l’antena que hi ha als terrats… i que ningú mira mai (només quan no funciona) però en la que jo m’hi fixo sempre que puc.

Quan vaig veure tot això, vaig descobrir que mai més tornaria a ser normal. Que ja m’havia converit en una víctima més de l’electrònica.

Usufructuant tòpics

Si et sents trist, i vius en un manga, sempre pots anar a plorar als gronxadors del parc més proper. Allà, tard o d’hora, arribarà el protagonista de la teva tristor i farà que recuperis el somriure.

La vida del senyor Roca

El senyor Roca no ha trencat mai un plat. Ha sigut sempre el primer en dir gràcies i si us plau i ha viscut la seva vida dedicant-la als altres.

Però a travès del mirall manté en secret una altra vida. Una vida en la que no viu pels altres, viu per ell mateix. Es diverteix, s’emborratxa i a vegades li queda temps per insultar a algú que el tracta amb males maneres. A través del mirall mai el veuràs oferir l’altra galta.

A travès del mirall, cada nit es transvesteix i es maquilla, i se’n va a buscar companyia amb les senyores Sangr(i)á, amb les que passa les nits.

A través del mirall el senyor Roca és feliç.

Exàmens!

Ja se que aquest bloc fa unes setmanes que està una mica mort. Sento no haver avisat fins ara, però és que s’acosten exàmens, informes de pràctiques que vas deixant fins a última hora, algun treball que havies oblidat que existia… i vaja, que aquest tendència moribunda del bloc durarà una mica més, almenys fins que s’acabin els exàmens i recuperi les forces per tornar a escriure amb l’assiduïtat que mai m’ha caracteritzat.

Us deixo però, amb una gran frikada trobada a yutuf youtube ja fa temps i que ara més que mai vull compartir.

Nota: m’acaben d’informar que aquest cançó és conegudíssima entre els telecos, així que p0otser quedo una mica malament davant d’aquesta sorpresa, però vaja.

RENFE

Avui és un dIa trist. No perquè estigui plovent. Avui a les víctimes als usuaris de RENFE se’ns ha acabat el xollo. Després de tot el caos ferroviari dels últims mesos i de la gratuïtat dels bitllets d’algunes línies ens toca tornar a pagar. Durant tot aquest temps, per viatjar de gorra hi havia, a cada estació, empleats de RENFE al costat de les taquilles donant bitllets senzills d’un sol viatge a aquell que ho demanés. Jo (que no pateixo cap síndrome de Diògenes, per si us ho pregunteu) he anat guardant tots aquest bitllets. Des del primer dia em va venir una idea al cap. Una burrada per ser més exactes. He recopilat 110 bitllets (quan acabi amb ells els llençaré a reciclar tranquils).

La “gràcia” d’aquest post era fer una successió d‘usos alternatius a tants bitllets ja usats.

Com a post-it cutre.

Com a reposa-gots com els que et posen a les cerveseries.

Fer castells.

Calçar una taula House.

Recordar vells bells temps… BRUUUUUMMMM

Muntar-te una baralla de cartes amb tots els asos que necessitis per guanyar.

NOTA IMPORTANT: Disculpeu la qualitat d’aquest últim article. Prometo alguna cosa bona menys dolenta (però no se encara què).

Orgasmes i llibres

Una de les primeres  coses que faig quan compro un llibre, o n’agafo algun de la biblioteca no és obrir per llegir-lo.

Agafo el llibre i l’obro pel mig, com volent despullar-lo de tot el que m’impedeix arribar a ell. Hi acosto la cara. i l’ensumo en un orgasme de sensacions.

N’hi ha que les seves pàgines oloren a vell. D’altres a fulls humits, fulls que es noten que han sigut acariciats amb la mirada moltes vegades per la lectura usuària. Alguns, els més novells, nadons just sortits de l’impremta oloren a plàstic, i a un nou estrany, oloren a nou lleig.

D’altres fan olor a tabac. Molt suau. Fins i tot agradable. Com els Ducados olorats de lluny. I Molts fan olor a biblioteca. Biblioteca nova, amb un aroma suau als sentits i penetrant. Biblioteca vella amb l’experiència dels anys. I els seus intermitjos inclassificables. 

I em prendreu per boig. Però només ensumant puc saber si el llibre que m’espera hores de viatge amb sotracs serà del meu gust, serà romàntic, amb final feliç, si portarà la desgràcia o la mort escrita en les seves línies.

I llavors evoco la màgia de la poesia mediocre.

 

 

Vicis

Són tres els meu principals vicis: el cafè, l’alcohol i l’amor.

Del primer me’n deixen abusar sempre que vulgui. Però després no em deixa dormir a les nits.

Amb el segon em miren malament i s’enfaden si em passo. Diuen que és la meva responsabilitat… però bé que s’hi fiquen i intenten controlar-ne el seu consum.

Del tercer… millor en parlem un altre dia.

Reflexions de barra de bar (17)

Sempre et diuen que has de beure amb moderació… que has de controlar la beguda. No deixar mai que ella et controli a tu.

Però controlo la beguda! Per exemple, quan deixo una ampolla de Chiva’s Regal (per posar un exemple més concret) a sobre de la barra, i dic : No et moguis! No ho fa.

Ergo la controlo.