Fent números amb la independència

Fa uns mesos vaig fer una assignatura on es tractava l’electrònica des del punt de vista de la presa de mesures i es tocava una mica per sobre l’estadística necessària per a tal.

Recordo que el professor ens va explicar què eren les mostres aberrants: són aquelles mostres que, degut a un error en la mesura, tenen un valor tant diferent de tota la resta que poden ser considerades errònies i per tant, eliminades de la mostra.

En això em poso a llegir els diaris sobre la manifestació d’ahir. Amb sorpresa descobreixo que des de l’Ara fins a l’ABC coincideixen en el nombre de manifestants: milió i mig segons la guàrdia urbana, dos milions segons els organitzadors i 600.000 segons el govern.

Sembla ser doncs que si agafem aquestes tres mostres i les estudiem, podem considerar que la que es troba més allunyada de la mitjana és, evidentment, la que dóna el govern. Per tant, al meu parer es podria considerar una mostra aberrant, doncs els instruments de mesura van fallar i, en trobar-se tant allunyada de la mitjana es pot considerar que és una mostra no gaire fiable.

Això si, sense tenir en compte la xifra d’intereconomia que, escudant-se amb unes matemàtiques força dubtoses no ha dubtat en convertir els 600.000 participants del govern en 450.000.

El metro, de luxe

Com que el transport públic cada cop és més car després de múltiples pujades anuals, s’entén perfectament que aquesta setmana hagin aparegut anuncis de la gens barata Ralph Lauren a les andanes del metro.

I jo em sento poca cosa vestint barat amb la cara dels joves de l’anunci mirant-me amb delit!

Viatge

La ciència i la tecnologia no haurien de ser considerades avançades fins que no es resolguin els problemes que suposa el transport per carretera a distàncies relativament curtes en les que absolutament sempre toca una persona amb sobrepes al seient del costat i a la meitat del propi.

Expert d’economia

En moments històrics com l’actual, en el que curiosament tothom és expert i opina sobre economia però el país s’enfonsa… vaig a posar el meu granet de sorra.

Jo no tinc ni idea d’economia, però com enginyer vaig a tractar el tema amb un mètode una mica més científic: causa-efecte.

1.- El país està en crisi.

2.- El govern decideix pujar impostos i abaixar sous.

3.- En conseqüència hi ha més gent a l’atur que suposa una despesa per l’estat.

4.- La gent comença a tenir cada cop menys poder adquisitiu i les seves compres minven.

5.- Donat que les grans multinacionals són les úniques que poden oferir preus baixos, acaparen totes les compres i les petites i mitjanes empreses comencen a tancar.

6.- Els treballadors de les petites i mitjanes empreses passen a les llistes de l’atur.

7.- Hi ha encara més gent amb poc poder adquisitiu.

8.- Tornar al punt 5 fins que l’economia sigui insostenible.

Per ara, ens trobem en als principis del punt 5 d’una llista de 8 punts.

Que Dios nos pille confesados. Però sembla massa ocupat blessing America.

Veritats semiabsolutes que vistes des de segons com deixen de ser semi

En temps de guerra tothom és patriota.

Durant goberns del PP, tothom és d’esquerres.

P.D: I tot i això, no deixo de fer-me’n creus quan en veig algun exemple.

Disturbis, política i on collons ens estem fotent

Fa uns mesos va passar la mateixa història de sempre: els votants del PP i de grups de dreta en general van sortir de sota les pedres i van votar en massa al partit que més els convé a la seva cartera. És curiós, perquè és força complicat trobar una persona que es confessi votant del PP. Després mira, passa el que passa. La transició ens ha fet mal i descobrim a garrotades que som un país més de dretes del que volem pensar.

Conec a una persona que, després de ser professor durant molts anys la experiència li ha dit que l’educació és un puny de ferro envolcallat amb un guany de seda. No se què opinar ben bé sobre això doncs no he sigut mai un professor estàndar, però els seus motius tindrà. De totes maneres suposo que la seva aplicació no serà la mateixa que la que considera l’actual govern en conxorxa amb els antidisturbis. És curiós: gent que no passaria ni un exàmen d’ortografia ensenyant lliçons a nanos que es manifestaven amb la motxilla a l’esquena plena d’apunts i llibres. Ara qui vulgui que s’ompli la boca de merda, però agafa la constitució, agafa els drets humans i a veure quin dels bàndols és més il·legal.

Cal preguntar-se quina direcció pren la política del nou segle? S’acomiaden a científics i professors universitaris, es redueix el sou a funcionaris de l’ensenyament públic en general. Mentrestant polítics i autoanomenats intel·lectuals viuen al seu aire gaudint de la misèria alièna. La dictadura dels imbècils i dels ignorants. I compte, que això s’encomana!

I no, això la indepència no s’ho emportarà. No siguem ingenus. A casa també tenim corruptes, polítiques de tisorada i somriure a cámara i cosos de “seguretat” amb porres i manilles. I em dol dir-ho perquè hi sóc favorable.

Però això o ho arranquem d’arrel o seguirà creixent.

La democràcia funciona

Les vocals i la presidenta de la mesa on, afortunadament, no em va tocar treballar eren unes completes inútils. Us sona d’alguna cosa això? La democràcia és la mateixa a tot arreu.

 

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Campanya electoral

Aquest dissabte és el dia de reflexió, però algú reflexionarà?

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Campanya

A Rambla Brasil acaben de ficar aquelles fustes per enganxar cartells electoral i quasi envaeixen el carril bici.

El pitjor de tot és que ningú els hi fa cas i en segons quins carrers, fan més nosa que servei.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Nom alternatiu

Al dia següent se’m va acudir un nom diferent per aquesta secció.

Perdoneu, però si no ho dic rebento!