Cosas que me gustaria oír algun día

– Hay algun ingeniero en la sala?

Trabalenguas populares para geeks

El paquete quiere ser enrutado, quien lo enrutará? El enrutador que lo enrute buen enrutador será.

Àudio a la ràdio!

Per fi, i per tot vosaltres, malgrat els problemes tècnics per aconseguir posar a la vostra disposició aquest àudio, aquí us deixo l’enllaç per a que us pugueu descarregar l’entrevista a “Una mirada alternativa” de Ràdio alternativa Barcelona.

DESCARREGA


I recordeu! La ràdio treu el pitjor de tothom!

Vergonya aliena

És el que sento quan arribo a casa i em poso a veure la tele mentre dino. Sempre està ficat DanPena Antena 3 perquè després dels ja una mica pesats Simpson ningú es preocupa en canviar de canal. Desprès d’aquests sempre fan el telenoticies, i tot i que ells mateixos se sentin molt orgullosos (i que a sobre no parin de fer-ho saber) de ser considerats un dels millors telenoticies que hi ha (si, la gent no té massa criteri), a mi no em provoquen més que repulsió.

El primer que m’ha cridat l’atenció és un reportatge que han fet sobre un article de la revista Forbes (La herramienta del capitalista). Revista que segur ha de ser molt important perquè porten una setmana que no paren de parlar d’ella. Primer amb els homes més rics del món i desprès amb les seves modestes casetes mansions. A mi això, en temps de crisi i poc desprès d’un reportatge sobre els sense sostre que viuen a l’aeroport de Barajas em sembla un insult o una escopinada. El que et senti pitjor. Què és el que volen que facis? Que tinguis una enveja per a que deixis de respirar com els nens enfadats? Que doblis els teus esforços per no ser menys que aquests personatges? Que deixis una hipoteca per pagar com a herència als teus néts? Quina felicitats malaguanyats néts. Però desprès de la indiferència que el cas Millet ha provocat en el gruix de la gent, ja m’ho crec tot.

Detall d’una de les mansions.

I desprès, perquè el seriós noticiari no s’acaba aquí, et parlen del resorgiment d’una gran estrella del anys 60 que gràcies a internet a tornat a les pantalles. És, ni més ni menys que el senyor Trololó, que tot geek ja ha de conèixer per a considerar-se com a tal. Quan l’he vist, primer m’ha ilusionat, esperant almenys una entrevista, unes declaracions. Però no. La noticia és, que aquest home torna a ser noticia. Punto pelota. És la burrada més gran del món perquè, mig món ja sap qui és, “l’adora” i en té la melodia com a to per a trucades del mòbil (no crec que jo en sigui l’únic, no?); i a l’altre meitat li importa un rabe i mig ballant amb un api qui és aquest home.

Desprès vaig a la wikipedia a llegir la definició de programa de noticies i em sorprenc llegint que ens informa de los acontecimientos más sobresalientes del dia. Intento recordar la definició que crec que algun dia em van fer estudiar a les classes de ciències socials de primaria. Suposo que parlaria d’opinió neutra, rigor… I em decepciono en descobrir que als enginyers en diuen que si no complim tot això, poden morir persones. Però als amics d’en Maties Prats ningú els ha dit que a cada dia que passa, provoquen atacs de nervis i articles en contra.

La pastilla

Aquest matí m’he despertat després d’una nit mogudeta i en la que no he descansat gens. I, si vol no t’ho creguis, però des de les 8.40 am només veig en blanc i negre (res d’escala de grisos).

Fins ara no li he donat importància, però fa un moment m’ha donat per pensar i crec que és altament preocupant. No em preocupa fer el ridícul amb  els colors amb els que em pugui vestir avui. El que realment em preocupa és que, si al senyor matrix Morfeo se li acudeix aparèixer avui, després de tant de temps esperant-lo, no seré capaç de reconèixer la mà que contingui la pastilla vermella.

I tu, veus en color o en blanc i negre. Pot ser que aquest bug de matrix només m’afecti a mi? Pot ser això una senyal de que s’acaba el món que coneixem o que falta poc per a que se’m presenti en Morfeo al tren (no se perquè, però tinc la intuïció que, si mai se m’acosta, ho farà quan estigui al tren)?

Tinc motius per estar una mica cagat?

Cervell positrònic

Amb el poc temps que em queda de la vida (i no de vida, si no del temps que passa mentre faig altres coses) descarrego tota la meva ira i ràbia provinent de la hipocresia de la gent respecte de la bici, en l’anàlisi meticulós i calmat de circuits acondicionadors de senyal, amplificadors d’instrumentació i els errors de la mare que els va parir. És que Déu no saps fer ni un maleït component ideal? Les idees felices no existeixen, i segueixo buscant el circuit que funcioni a la primera muntat amb son la nit abans amb preses i malament sobre una board plena de capacitats paràsites (com els hipòcrites que odien els ciclistes per la ciutat i que després van a veure el tour de frança en la seva volta publicitària per la millor botiga del món).

O el filtre passiu ideal de guany unitari que m’ajudi a filtrar la tensió que provoquen certs professors. Crec que podria fer fortuna i podria jubilar a mon pare.(Piles no incloses).

I visto lo visto veig que passo massa temps deliberant sobre les lleis de tensió i corrent que regeixen les senyals elèctriques que hi ha als axons entre neurona i neurona. Potser necessito dormir una mica més.

O utilitzar amplificadors de vàlvula per maximitzar una mica la calma els caps de setmana. I deixar per un altre dia les ganes de voler tocar aquell solo que encara no se ni que existeix. I tocar-lo ahir.

Transistorizado

Quizás el método consista en sólo eso. Dejar de preocuparse de todo antes de que ocurra y mientras tanto vivir del dinero público robado i dejar a un lado las cosas complicadas para gente mucho más lista para ello, pero tonta para ver dónde esta realmente la felicidad: en la calma.

Y olvidarme de aquellos sueños juveniles i de las películas de Hollywood de que la vida realmente interesante es la sobresaltada i llena de quehaceres.

Y para no aburrirme, transistorizar un poco mis sueños y crear algun que otro filtro pasa banda de tipo notch que permita, tan sólo, el paso de la frecuencia de la felicidad, a la espera del bit adequado en el pin adecuado de mis nervios que me reactive i me diga que, NRZ mediante, ha vuelto la calma.