Cucarachas blancas

La borrachera de las cucarachas que no saben más que tocar los cojones. La ausencia de las intenciones de asesinato a mano armada. Me joden. Si se atreven que maten, pero que no mantengan la vida a la espera de la decisión fatal que te deje durante el resto de tu vida para el arrastre y con un sólo pensamiento en la cabeza que te destrozará por dentro pero que se notará sólo por fuera; que no te permita tomar decisiones y que haga de ti un vegetal sólo comestible por caníbales de cuatro tenedores.

Ni uno más ni uno menos. Como los años de espera que han pasado. Que fueron muchísimos menos de los que se esperan en las previsiones más optimistas.

Y mientras. La muerte se acerca lenta y sigilosamente… metáforas. La oyes murmurar a cada minuto de tu vida, a tus espaldas mientras te duchas pensando en armas blancas, sangre en escala de grises y gritos. Muchos gritos que jamás superaran el de la mejor de las películas: vida ajena.

Anuncis

Un dia de esos

Hoy es un día de esos en los que siente que todo se acerca a lo asqueroso y se alienta de su propio miedo al pensar en ello. Siempre empiezan con una canción. Esa canción dura que sabe del cierto que conseguirà ponerle los pelos de punta, los ojos llorosos y el ceño fruncido en una sensación que adora tener y que le gusta asimilar al orgasmo a solas.

Hoy pero, es un dia diferente. No consigue el placer hasta la tercera canción cuidadosamente escogida. Puede que ya se este acostumbrando, como aquel dia que dejó de masturbarse porque havia perdido el sentido.

Despues de encontrar el sonido de fondo, imagina y recuerda. Las tardes que, mientras desata la bicicleta delnte del balcón de ella, imagina que ella le mira desde detras de la cortina, con una sonrisa en los labios y un dedo sobre la peca que tiene a una pulgada del ombligo. Pero nunca se ha atrevido a preguntarle la veracidad de su ilusión por su probable falsedad. Luego imagina que se marcha lejos. Al primer acantilado que encuentre. Vestido de cuero y pintado a lo Kiss para que la gente diga de una vez por todas en voz alta lo que siempre han pensado de él: que necesita una ayuda que nunca se dignaron a ofrecerle. Mientras, salta, y todos alrededor, acojonados, sienten una chispa de remordimiento que desaparece al momento para que puedan seguir con su vida.

Con ello, se siente satisfecho, piensa mientras su cadáver empieza a enfriarse.

Anàlisi subjectiu del subjecte

Desconeixent del tot els principis bàsic del psicoanàlisi i no havent aprofundit suficientment en les teories de Freud, Nietzsche ni Ana Torroja:

Subjecte generalment afable amb canvis bruscos de personalitat davant alteracions produides per l’acohol i, a voltes, amb insuficiència d’aquest (es que la mente lo puede todo) derivades en mal humor i agressivitat i que generalment es manifesten contra subjectes amb potència potencialment inferior.

Generalment insociable i asocial que amaga amb una extrema socialització hipòcrita i desmesurada que li ve gran, i una excessiva dependència als psicotròpics i a les xocolates que ha anat en augment en els mesos que dura un quatrimestre de sis mesos.

Assidu a locals on el sexe, les drogues i el Rock&Roll hi són sempre presents a excepció del sexe per simples motius de pulcritud moral i higiènica (o potser només la segona), escolta música intel·lectual, agressiva i antisocial que després penja al facebook per a que els seus amiguets, resultat de l’antisocialisme amigable (terme amb el que anomenoinútil les actituds socials abans descrites) ho vegin i només comentin per compromissos de reciprocitat social deguda a motius desconeguts per la psicologia actual (principalment per la simplicitat que espanta i que provocaria suicidis entre els estudiants de magisteri potencialment lectors d’aquest línies).

Aquest missatge no s’autodestruirà. Resti tranquil i no arrenqui a córrer. Comenti el que vulgui en les pàgines dedicades a comentaris a l’escriptor i dugui a terme una relectura calmada en cas de menester.

Con las botas puestas

Abro la ventana por la pàgina 89 y lanzo el libro por ella. Almenos por hoy dejaré de esnifar libros para dejarme llevar al son de la melodia.

Sin escuchar a puristas de ella, sólo escucharé lo que me vaya a animar el hoy. Más asquerosa, más rota, más distorsión. Siempre más, y siempre políticamente incorrecta dentro de lo possiblemente publicable y que cumpla las característiques antes mencionadas. De venta en farmacias. Y sólo en los mejores cines. Y no incluye pilas. Acero inoxidable.

A ver si tienes suerte y la encuentras buscando debajo de los puentes. Quizás por ahí anda la libertat de hace unos meses: los paseos por el parque y las baladas con solos que quitan el aliento. Como follar con amor. Como destruir lo indestructible. Como saber que se tiene la razón, pero callarte y sonreir por dentro sabiendo que él se equivoca.

Momentos. Nada más. Pero a la espera de calma con ella. Y mientras tanto, calzarse bien alto las botas. Por si a la muerte le apetece pillarnos por el camino. Quién sabe.

Cervell positrònic

Amb el poc temps que em queda de la vida (i no de vida, si no del temps que passa mentre faig altres coses) descarrego tota la meva ira i ràbia provinent de la hipocresia de la gent respecte de la bici, en l’anàlisi meticulós i calmat de circuits acondicionadors de senyal, amplificadors d’instrumentació i els errors de la mare que els va parir. És que Déu no saps fer ni un maleït component ideal? Les idees felices no existeixen, i segueixo buscant el circuit que funcioni a la primera muntat amb son la nit abans amb preses i malament sobre una board plena de capacitats paràsites (com els hipòcrites que odien els ciclistes per la ciutat i que després van a veure el tour de frança en la seva volta publicitària per la millor botiga del món).

O el filtre passiu ideal de guany unitari que m’ajudi a filtrar la tensió que provoquen certs professors. Crec que podria fer fortuna i podria jubilar a mon pare.(Piles no incloses).

I visto lo visto veig que passo massa temps deliberant sobre les lleis de tensió i corrent que regeixen les senyals elèctriques que hi ha als axons entre neurona i neurona. Potser necessito dormir una mica més.

O utilitzar amplificadors de vàlvula per maximitzar una mica la calma els caps de setmana. I deixar per un altre dia les ganes de voler tocar aquell solo que encara no se ni que existeix. I tocar-lo ahir.

La vida secreta dels hipotòmans

Tothom sap com treure un hipopòtam d’un pou, és per tothom conegut que només cal una cullera i una ampolleta de vi del penedès del 98. Quin si no?

Però ningú mai ha escrit un llibre sobre com treure hipotòmans d’un pou. I no el pou on cauen depressius o alcoholics amb la seva beguda. És cert que als hipotòmans els agrada beure com ningú pot imaginar, per això no se’ls veu mai de nit. Saben com muntar-s’ho. Però no són ni de bon tros depressius.

Però els hipotòmans caiguts en acte de servei als pous que rodejen les voreres estan comdemnats. No és suficient la lampara de disseny i el gnom de jardí com els hipopòtams. I és clar, amb un paraigües no poden volar. Quantes infàncies ha trencat la Mary Popins.

Sobretot la dels hipotòmans. El seu major somni sempre ha sigut ser com en Chuck Norris: un hippie menja-flors i pacifista. Llàstima que morís quan va començar a sortir a la TV. Tants groupies i cap que volgués deixar els hipotòmans amb el seu somni viu.

Des de llavors, només els queden els documentals de la Sexta on surten ells, en acte de copul·lació amb altres de la seva espècie. Grans espectacles i grans audiències. I tot sense sortir de casa i sense veure coses desagradables (perquè tenen savoir faire). Autènntiques obres mestres per als més literats hipotòmans.

Però tornant al principi. Ningú sap treure un hipotòman d’un pou, perquè el fet que siguin omniscients i fets a la imatge i semblança del seu Déu, els impedeix ser tan idiotes.