Matí de dissabte

En el meu dia a dia és difícil poder passar un sol matí sense fer res que no estigui relacionat amb feina i universitat, però aprofitant que comença un pont de 4 dies que, molt agraït aprofitaré per fer feina 25 hores diàries, m’he permès el dissabte matí lliure per anar a recollir les ulleres noves de l’òptica i encendre l’ordinador sense temptació a fer feina. I això de sortir al carrer a caminar amb tranquil·litat sembla maco, i de fet ja quasi ni recordava com era.

I tot i no ser accidentat, el camí de tornada m’ha injectat de bon humor. Primer de tot, baixant per un carrer he pogut escoltar una conversa robada de persones totalment anònimes. Aquí us la descric:

I no pienses que cuando mueras vendrá Dios y te salvará. Olvídate de eso.

Escoltat de dues dones probablement sud-americanes. M’ha fet gràcia tenint en compte com de creients sembla que són per allà baix. Coses de la colonització espanyola, suposo.

Més tard, i ja a tocar de casa, m’he creuat amb una parella d’edat força avançada. Viuen un pis per sobre i avui, com sempre que me’ls creuo, m’han preguntat si venia de treballar. No, avui no senyora. Aquest matí descanso que a la tarda ja em poso a avançar “deures” i a estudiar. Però tranquil·la que cotitzo el 2% del meu sou (coses de ser becari) per la seva pensió, no es preocupi. Evidentment, això no ho he dit, però sembla que m’ho estiguin preguntant cada cop que s’interessen per si treballo.

Doncs si, és un matí esplèndid.

 

A mi m’agrada Barcelona, però no aquesta

Aquest migdia, cap a la 1, m’he disposat a agafar el bus 56 a la parada que hi ha al carrer de la Creu Coberta a tocar de plaça Espanya. En aquest estació,  a més, s’hi poden agafar el 57 i el 157. Uns 5 metres mes amunt hi ha una parada de bus turístic. Quan hem arribat a la parada marxaven un bus turístic i el 157. A partir d’aquí no se quan de temps he esperat, però han passat per davant nostre 6 busos turístics, mentre que no ha passat cap ni un de busos normals. Ha sigut llavors quan hem marxat al metro farts d’esperar veient com un altre bus turístic s’acostava des de lluny.

Ni tan sols patint una lobotomia espontània tenia intenció de votar en Jordi Hereu, però que quedi clar que aquesta no és ni de bon tros la Barcelona que als ciutadans ens agrada. Potser a ell si, per tant diu molt de qui té una lobotomia.

Algú encara creu que Barcelona no és la millor botiga del món?

Prejudicis

Ahir em dirigia a la facultat en bici quan, passant per una plaça de nova construcció que té escales vaig veure que una parella de persones gran queia a terra, afortunadament des de l’esglaó més baix. Inmediatament vaig aturar-me, vaig deixar la bici a terra de qualsevol manera i em vaig dirigir per ajudar a aixecar al pobre home que havia perdut la batalla contra la gravetat (ella s’havia aixecat sola inmediatament). Un cop l’home era d’empeus i va començar a acostar-se la gent. Sobretot una dona de mitjana edat que va insistir unes quantes vegades si es trobaven bé, si s’havia fet mal i si trucaven a l’ambulància.

Fins aquí tot correcte. El que m’ha fet escriure l’article (perquè evidentment em va fer emprenyar, com sempre) és que tots els gràcies i la resta d’agraïments van anar dirigits a la senyora que preguntava. A mi cap ni un. Ni tan sols em van mirar en tota l’estona en que els vaig ajudar a aixecar-se i preguntar com es trobaven. Res de res.

Fins aquí, el títol de l’article havia de ser “Solidaritat”. Em va fer ràbia que quasi no se’m dirigís la paraula. Ara però, aquest títol s’anomenarà “Prejudicis”. És cert que la meva forma de vestir no és la més correcta. Ahir anava amb una jaqueta militar d’aquestes amb la bandera alemanya, una de les quals vaig substituir per un parche d’un grup força tranquilet. A més, el que porto al cabell, i que m’agrada anomenar projecte de rastes no atreu massa a la gent gran, però malgrat les pintes que qualsevol pugui portar, si he sigut el primer en aparèixer i he ajudat a algú que ho necessitava, potser no va sent hora d’enterrar els prejudicis?

Aquesta és una cosa que des que vaig arribar a l’adolescència m’ha passat. Des de llavors, el sol fet de ser jove i de caminar ràpid m’han convertit en un deliqüent en potència per la gent gran que agafen la bossa quan veuen que m’acosto o, descaradament, s’aturen dissimulant que miren enrrere fins que els passo i així em tenen ben controlat al davant. I no només em passa a mi.

I és una cosa que em rebenta molt. I sembla que això dels prejudicis està a l’ordre del dia. Les rosses són tontes. Doncs als països nòrdics quasi totes ho són i pel que sembla tenen una societat força culta i educada. Les nuclears són bones, barates i segures. Mentida. Tenen un rendiment magnífic, però per al ciutadà no són barates ni són segures. I no hi ha excuses perquè si són segures ho han de ser sempre i passi el que passi. Si no, no t’omplis la boca de merda. Si ets telecos saps arreglar televisions. I la llum de l’escala que no funciona.

I una llarga i desesperant llista.

Convivència sense civisme

El veí del 3r 3a treu a passejar el gos tan poc sovint que el pobre animaló no pot esperar i es caga a l’escala, regalets que no son recollits fins que arriba la dona de la neteja els dijous. El fill del 2n 4a va estar durant una setmana rascant la pintura de l’ascensor fins aconseguir que s’hi llegís “BARÇA!”. La veïna del 1r 2a va mig insinuar que jo havia espatllat el fluorescent del seu pis amb l’afirmació de que “cada dia puja caminant per les escales”. La veïna amb la que comparteixo paret d’habitació es baralla amb la seva filla uns dos cops per setmana amb els conseqüents crits. Algun veí de dos pisos més amunt posa música House a tot volum els dissabte al matí per a que ho sentin fins a Gràcia.

No se si he aconseguit explicar-me. Seguim.

Cada matí em creuo amb infinitat  de gent potencialment atropellada per la meva bici: gent que creua sense mirar, que caminen per la calçada, que no van pel pas de vianants, que caminen o seuen (real) al carril bici. Cotxes que passen el semàfor en vermell, que no fiquen l’intermitent i giren creuant-se. Motos que van per entre els cotxes fent ziga-zagues. Bicicletes que no van pel carril bici quan tenen ocasió, que van sense mans o que es creuen de mala manera.

Ens omplim la boca de merda cada dia parlant de la convivència, de viure amb civisme però després només ho busquem de portes cap enfora. Llavors, cada quatre anys acudim a les urnes per canviar el polític que aconseguirà la poltrona, per veure si ho canvia fent algun canvi que a ningú se li havia acudit: limitar la velocitat a l’entrada de Barcelona, criminalitzar la bici i igualar el perill que suposa amb el d’un cotxe, limitant-ne l’ús o incrementant les multes.

Però ningú es para a fer una reflexió profunda de si personalment tens alguna cosa a aportar per a millorar-ho tot. No se si els que tenen més tracte amb mi ho han notat, però cada dia em fa més fàstic la ciutat: odio la degeneració de la seva conducta, la impersonalització dels carrers. S’ha perdut la cerca del respecte i la convivència per la puta barata que ens ha venut l’ajuntament amb el nom de civisme. Perquè al cap i a la fi, l’objectiu inicial de la política, la filosofia, la ètica, la moral sigui quin sigui el tipus, branca o pensament és el mateix: com collons podem conviure sense acabar a punys, odiant-nos o en un manicomi?

Políticament correcte – Reflexions de barra

L’altre dia em trobava a la part externa d’una barra parlant amb un amic d’un tema que tot just havia sorgit. Era al local de la comissió de festes d’un carrer durant les festes de Sants, i tot just acabàvem de saber que al dia següent es passaria a fer una visita Alicia Sánchez Camacho, presidenta del PP català.

Parlant vam estar comentant que, tot i que és bastant normal que durant les festes s’acostin personalitats polítiques, és bastant descarat que aquesta vegada estaven començant a recol·lectar vots abans d’hora.

Sen’s va comentar que en quant vinguessin, havia d’haver algú de la comissió atenent els visitants per convidar-los a un petit refrigeri consistent en galetes daneses de marca blanca i cava. És aquí on va venir la indignació d’un, i la reflexió mig indignada de l’altre (jo).

És políticament correcte que un polític que ve a fer una visita sigui convidat a cava i galetes, mentre que la visita de qualsevol altre veí no s’ho mereix? Si ve en una visita com una personalitat important, és tant important com per merèixer l’atenció absoluta de la seva xerrameca per la víctima que l’atén? Es mereix ser convidada una persona que cobra tants diners, podent com pot, pagar una consumició ajudant així a la continuïtat econòmica de la festa?

I la igualtat democràtica entre totes les persones on para?

Concierto

Si no hay cerveza volando, no es concierto.

Festes de Sants

Sempre m’ha fascinat el fet que els escarbats morin sempre boca amunt. Per això últimament (almenys des que he tornat de vacances) estic desaparegut electrònicament parlant. Això i que aviat s’acosten les festes de Sants (amb menys diners i decorats més humils que les de gràcia però molt més divertides des d’un punt de vista gens objectiu (i si no ho creuen, els hi abonem la diferència)) i que com a membre d’una comissió de festes de carrer estic liadíssim des de ja fa tres dies muntant, decorant enganxant i retallant els últims retocs. De fet, fa com cosa d’un mes (quan, més o menys, vaig començar a vagar món) que no tinc temps de llegir els articles dels meus blocs preferits, i que se m’acumulen al lector RSS o com coi es digui. Però no patiu que quan torni la calma llegiré i comentaré (tard).

I com algun cop he dit que no m’agrada comentar les meves absències (afegeixi link d’exemple), només dir que almenys fins setembre, o mitjans d’aquest a tot estirar no estaré del tot operatiu, però que no nego que pugui haver algun moviment per aquí, ja que per falta d’idees no serà.

Així doncs, només em queda convidar-vos a la millor gresca de totes les festes de Sants al carrer de cuyo nombre no quiero acordarme.