Liebster

Aquest matí m’ha sonat el despertador just quan mig en somnis estava pensant “quant deu faltar per a que em soni el despertador?”. El cas és que m’he despertat amb son i he passat tot el dia en un estat com de dormit: estudiant pels exàmens finals. Què no hi veus la similitud? Bé, et passes l’estona tancat (biblioteca vs llit)  amb el cap absent de tot el que t’envolta i quan aixeques el cap la llum et molesta.

Per això m’ha fet gràcia l’últim dels centenars de milers de comentari de l’Ahse demanant-me que em despertés. A que s’ha referit? Espero que no tingui el poder de llegir la ment i que s’hagi referit a aquest blog mort moribund de fàstic. Un gran poder requereix una gran responsabilitat i blablabla i a voltes són una pèrdua de temps.

El cas és que si, he vist els comentaris rebuts tot aquest temps, i he vist que he sigut guardonat amb un tal premi Liebster. Sembla ser que no està remunerat (llàstima), però és un premi i, quan les visites entrin a l’habitació i els hi ensenyi sempre puc inflar el pit i dir mèrits que no tinc. Cap problema. Així que aquí teniu el logotip del premi:

Cortesia del troset de servidor de WordPress d’en Pons. Pel que fa a repartir altra cop el premi (i per quintuplicat!)… el meu consell de savis particular té unes quantes idees, però he estat remenant i tots ja el teniu, així que només em queda agrair a en Pons i a l’Ahse per entregar-me el premi. Ei! Que no els coneixeu? Llegiu-los, són molt bons!! I ja de pas (i si les bases del concurs ho permeten) tornar a guardonar-los als dos.

Anuncis

Nou lector RSS 2

Allò promès és deute (és horrible traduir literalment expressions del castellà, si us plau, que algú truqui a un assassí a sou lingüístic), però aquí us porto una petita opinió del nou lector RSS que estic fent servir des de fa unes poques setmanes.

La víctima en qüestió es diu Liferea, i es troba al centre de programari d’Ubuntu, així que si encara utilitzes windows tens dos problemes. Windows en sí i que no podràs utilitzar aquesta magnífica eina.

I com que no sóc gaire bo fent reviews, faré una llista de coses a favor i en contra. Apa!

A favor:

– Molt fàcil d’utilitzar. Tant com en google reader. Suposo però, que un lector de feeds no pot tenir gaire complicació… no?

– És un programa instal·lat al teu ordinador, de manera que jo l’he trobat bastant més ràpid a l’hora de carregar les dades. Suposo que no li deu afectar el consum de memòria de l’explorador. O potser és que carrega la informació prèviament. Quan s’actualitzen els feeds (veure contra 2).

– Pots llegir els blocs que tinguis al teu compte de Google Reader.

– Per tant, pots llegir des de Google Reader en ordinadors externs o aplicacions mòbils sense haver d’esperar a arribar a casa a utilitzar Liferea i que et marqui els articles llegits correctament.

– Si hi ha algun article que vulguis llegir en una pestanya del teu navegador ho pots fer… però Liferea té una mena de navegador ja instal·lat amb el que realment pots prescindir del navegador.

– No sé si amb Google Reader es pot fer, però pots configurar els blocs que requereixin contrasenya.

En contra:

– Jo que sóc aficionat als webcomics, hi ha alguns que no es poden llegir en un principi, si no que haig de fer click al títol per segona vegada per poder veure l’article al navegador que té incorporat. Això suposa un click de més per webcòmic! Bufff!!

– Triga una mica en mirar quins articles nous tens i en ficar-los a la llista. Si ho tens configurat perquè els actualitzi tots quan encens els programa pots estar uns bons 2-3 minuts esperant! Malgrat tot, trobo que la rapidesa del pro 2 ho compensa.

– Pots llegir els articles del compte de Google Reader, i en principi, segons la web oficial, Liferea no et marcarà en el lector de Google els articles llegits… Però just ara he entrat al meu Google Reader esperant desenes d’articles llegits al Liferea però marcats sense llegir i… no! Sembla que Liferea te’ls marca com a llegits a Google!

Conclusió? Me’l quedo!!

Si hi estas interessat/da clicka aquí!

P.D: Tot i que no ho sembli, no em paguen per fer-li publicitat.

Nou lector RSS

Aprofitant que estic de vacances m’he fet una llista enorme de les coses que no tinc temps a fer mentre dura el curs. Evidentment, no totes les vacances les he dedicat a escriure la llista, si no també a fer les coses que hi ha apuntades. No se si sou dels que feu llistes. Si no ho sou us ho aconsello: esborrar una línia i veure que et vas quedant amb menys i menys coses a fer és quasi orgàsmic.

Tot això us ho explico perquè un dels objectius d’aquestes mini vacances entre semestre i semestre és la de llegir els articles endarrerits que tenia al google reader i buscar un altre lector de blocs. Des de sempre que m’he ensumat que google no és del tot just amb la gent que, com jo, anem enfeinats i que ens agrada fer una llegida llarga quan tenim una època tranquil·la, ja que per motius inexplicables em desapareixien articles no llegits a les llistes, fins que fa uns mesos vaig descobrir que els articles no llegit més antics d’un mes, per a google, deixen d’existir. Surten de la llista. Fart d’això, i del fet d’haver de desconnectar el compte de correu electrònic normal per entrar al que utilitzo per gestionar el bloc i llegir els articles endarrerits m’han fet decidir per buscar un altre lector.

I finalment, buscant i remenant, he trobat un que, si passa la fase de test, pot acariciar la perfecció: el lector de canals Liferea, per a Ubuntu. Avantatges? Bé, espero que no esborri articles no llegits antics. Ho haig de comprovar encara. Però el millor de tot és que no requereix loguejar-se enlloc i que és un programa i no una pàgina web. Així, amb un sol click al símbol de la carta que hi ha al costat del rellotge del sistema hi puc accedir fàcilment.

Espero que aquest avantatge m’ajudi a llegir més sovint, fins i tot en els moments de més feina per relaxar-me una mica. I qui llegeix…. s’anima a escriure! Així doncs, les 51 subscripcions que tinc ja han sigut passades al nou lector i estic a l’espera de nous articles.

I si em permeteu, vaig a tatxar quelcom de la llista.

Nova secció

Donat que últimament no tinc temps ni per cobrir les quantitats bàsiques recomanades d’hores dormides (no és conya), i per provar de no perdre encara més lectors dels centenars de milers que abans tenia, inauguro una nova secció. D’aquesta manera, espero omplir una mica aquesta deixalla que fa temps que no tinc temps d’actualitzar regularment.

El següent pas suposo que consistirà en fer alguna cosa que m’animi a llegir articles dels meus blocs preferits. O sigui que si trobeu comentaris a articles molt, molt, molt (però molt) antics, no us preocupeu. Porto sense obrir el google reader unes 3 setmanes.

La nova secció s’anomenarà “Perdoneu, però algú ho havia de dir” i, igual que la a vegades noña secció de frases que penjava fa segles enrrere, serà actualitzada cada dijous amb algun comentari que pugui ser dit abans de la frase esmentada.

El millor de tot, però, és que aquesta secció s’inaugura en uns minuts! Ja veus tu quina noticia…

Resum “bloquístic” de l’any

Ja fa força temps, però si no recordo malament tot va començar com una cançó, en la que el cantant et demana permís per explicar-te la vida. Potser una mica inútil, doncs si la cançó és teva ja comences malament demanant permís. Potser d’aquí una part del pseudònim.

Entremig tot ha estat força entrebancat. Vaig començar molt fort: escrits dolents i profunds com els que una adolescent qualsevol afegiria al seu fotolog junt a la imatge al lavabo fent morritos. Però les coses es diuen o s’explota i estar davant de dos cafès, fum de tabac i dos ulls que miren, que voleu que us digui, a vegades m’incomoda. Sóc donat a pensar, però poc a donar la meva opinió. Diga’m asocial.

Després la vida va començar a prendre un camí agradablement agradable (sí, he notat la redundància, però s’ho mereix), al mateix temps que aquest bloc va decaure i l’asocialitat va créixer una mica fins que tan d’una banda com de l’altra he arribat a extrems nous.

Ara mateix només intento que la derivada d’ambdós mínims sigui zero d’una puta vegada per intentar fer-me créixer abans que l’economia (que aquesta  última tampoc és que m’importi, la revolució ve quan falten bitllets a la cartera).

Centrant-me, per mi aquest any ha sigut pèssim en el sentit de creador a la xarxa. He tingut les meves idees magnífiques que han tingut només cabuda en l’àmbit del regal privat en el que m’agrada anomenar “la meva obra mestra” i alguna cosa més, però haig de reconèixer que la innocentada de l’altre dia era massa creïble per ser només això: una innocentada. El context era massa real i és que aquesta caiguda com a escriptor (a falta de trobar una paraula més austera i que s’acosti més al significat real) no me l’he perdonat en els 365 dies que porto viscuts d’any.

No m’agraden els propòsits d’any nou. Qui creu que deixarà de fumar o que aprendrà anglès només perquè canviï el dígit de l’any és un ingenu. Els canvis tenen el seu origen única i exclusivament en la reflexió profunda i en la reconeixença dels errors, procés que en els últims dies he dedicat una hores més de les que he dedicat durant la resta de l’any.

Així que potser com haureu pogut veure, el propòsit de recuperar la ploma per estendre altre cop la tinta ha començat fa quasi 4 dies. Com si fóssim un dijous d’una setmana imaginària en la que, espero, no estiguem al dia del mig.

Perquè si mai moro digitalment, vull que sigui cosit a trets com un Clyde d’imitació. Quan no pugui tornar a tocar un teclat o agafar un bolígraf. Mentrestant, ho intentaré. I aquest és el meu propòsit de vida.

Últim article

Escric per última vegada un article en aquest bloc. Ja fa temps que la idea m’anava rondant pel cap i davant de la feina que em ve a sobre trobo que és hora de donar fi a aquest bloc que ja fa temps que ranqueja i es troba mig moribund. No trobo temps d’escriure, temes sobre els que parlar i, sobretot, he perdut les ganes inicials de donar a conèixer el que penso. I crec que sense aquestes ganes res pot anar per bon camí.

Així que plego. Fa, si no conto malament, uns 3 anys que rondo per aquí explicant les meves penúries i alegries. Però comparteixo la idea de que els blocs que tracten sobre temes personals estan morint a poc a poc. I aquest és un exemple.

Abans de marxar però, m’agradaria donar un últim i sincer agraïment a tots aquells que m’han llegit, m’han comentat i, sobretot, han tractat d’entendre’m i de donar-me consell. Sense ells crec que la meva manera de ser, pensar i viure no hagués evolucionat fins al que ara sóc. A tots vosaltres moltes gràcies. Ens veiem als vostres blocs (que, és clar, no deixaré de llegir i comentar sempre que la feina no m’ho impedeixi).

 

Sempre a la vostra disposició,

 

anomenatinútil.

 

Mala llet

Últimament m’envaeix més sovint la mala llet. Sobretot quan vaig pel carrer. Potser és el fet que torno a estar a la ciutat de forma permanent i que agafo la bici més sovint per a desplaçar-me a llocs. Tots sabeu com em poso quan vaig en bici. Odio des d’aquell que es posa davant meu quan estic esperant religiosament que el semàfor es posi verd, esperant, suposo, a ser atropellat quan arranqui. O aquell que va fent esses mentre camina per evitar que l’avanci. O simplement a tots els temeraris que posen un peu sobre el carril bici.

Potser és aquell home que, amb edat ja entrada, confon un concert dels Pets amb un concert Ska i que necessita, com els piromusicals, de tres avisos.

Potser veure la immediatesa de l’inici d’una nova i excitant rutina (sense sarcasme) fa que em posi nerviós esperant.

El cas és que arriba setembre. I amb ell, el fred, els últims dies de platja prop del CSI i, espero, que un retorn calmat a l’escriptura.

Salut.