Aquí o allà

Com sempre que comença el curs que estic desaparegut… No és que m’agradi, és clar, però de tant en tant no està mal treure el cap per aquí i dir-vos que no, que no estava muerto nono, però que tampoc estava de parranda. I no és que a classe ens:

Ni de bon tros, però que igualment no tinc temps per res. Conclusió? Que tots aquells que diuen:

– No se de que us queixeu, si la vida de l’estudiant és la millor!

És que no té ni idea de què és estudiar a l’ETSETB.

El dia a dia

Vaig a la farmàcia i a part del que necessito compro uns carmels solidaris. Tenen èxit, quasi no en queden i he tingut sort. Abans però, porto els nens al cole i quan torno a casa me n’adono que s’han deixat la col lombarda que necessitaven per fer un experiment de naturals. Ho fico en una bosseta i els hi porto. Porto dos caps de setmana sense quasi sortir de casa. Cal avançar feina que els temps que corren no estan fets pels mandrosos. Bé, només una nit. Per trobar-me, entre coles light, amb unes amigues amb les que feia segles que no ens vèiem.Vaig a la biblioteca i agafo un llibre de Hemingway. A veure si tot el que diuen d’ell és cert. Si apareix a una pel·lícula de Woody Allen és que devia ser bo.

Finalment arribo a casa i em relaxo escoltant música.

Relacions extraparentals

Sembla mentida, però qui m’ho anava a dir. Ja portem dues setmanes junts i ja has absorbit tot el meu temps. Fins i tot em vas demanar de quedar dissabte, i ja saps que a mi aquesta idea no m’agradava. No se quina coartada puc inventar-me contra això. Pensa que ara per ara jo sóc un home compromès i feliç…

Dóna’m una mica de calma i hi pensaré seriosament. Ja se que vols que dediqui més temps per tu i que el vols ara, però què et sembla si deixem l’estudi previ per demà i repassem aquella assignatura un altre dia? Jo també tinc vida, saps? O la tenia.

Deslegitimació de la política

Últimament es parla molt sobre els indignats i, tot i que per culpa dels exàmens no he pogut participar tant com hagués volgut en els seus actes, coincideixo amb les seves demandes. Això que quedi clar per endavant. Ara, això no farà que se m’enterboleixi la vista ni la memòria, i crec que com que les dades i el números són quelcom irrefutable per tothom (dos i dos són quatre i no hi ha volta de full) parlaré una mica de la indignació que sento respecte a la classe política.

Fa uns quants anys, concretament el dia 18 de febrer de 2006 vaig participar en la manifestació que la plataforma pel dret a decidir va convocar amb el lema: Som una nació i tenim el dret a decidir, i que reclamava l’aprovació de l’estatut tal i com s’havia aprovat en el referèndum com a cas particular i la defensa del dret a decidir del poble en general. Tot i que el primer motiu no m’atreia massa, el segon sí, i per això hi vaig anar.

El ball de xifres és considerable, però les més realistes segons el meu parer, són les que diuen que 700.000 persones es van manifestar. Quan vaig arribar a plaça Catalunya (al final) després de quasi dues hores caminant des de plaça Espanya, des de l’organització ens deien que seguíssim endavant perquè encara hi havia gent a plaça Espanya iniciant la marxa. I tots sabem com n’és d’ample la Gran Via.

Els cas és que 700.000 persones estaven manifestant-se només a Barcelona. Per mostrar-ho més visualment, serien més persones de les que en les eleccions al parlament de l’any passat van votar a Ciutadans, ERC, SI, ICV i PxC. O les que van votar a PP, ICV i SI. Tot i que l’enciclopèdia grec tingui la definició que té:

Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació.

El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d’alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.
Tota manifestació té l’objectiu de canviar l’actuació política, tirar enrere alguna llei o impulsar-ne de noves. És una part més de la democràcia. De fet és l’únic mètode democràtic que té la població entre eleccions cada 4 anys. Malauradament els polítics les rebutgen i en faig la vista grossa, ja sigui per aturar la guerra d’Iraq, pel dret a decidir o per les retallades. No s’adonen que és l’expressió d’un poble contrari a les seves actuacions i que fent-ne la vista grossa no fan més que deslegitimar el caràcter democràtic del polític que no l’escolta (Política deslegitimada: motiu 1).
Parlant de deslegitimar. Aquesta és una paraula que agrada molt als polítics per atacar qualsevol cosa que no els agrada. El moviment dels indignats és una de les coses que ells creuen deslegitimades per no utilitzar els mitjans comuns. Malgrat això, els indignats no és més que una manifestació, diferent i molt llarga.
Però parlant de deslegitimar i tornant al números. He agafat els números de les últimes eleccions al parlament a la web oficial. Fent un càlcul fàcil, tenint en compte el total de gent cridada a les urnes i els vots obtinguts per CIU, aquest partit ha obtingut només el 22.43% dels vots de tota la població. I té una quasi majoria absoluta que l’ajudarà a aprovar les retallades i quasi tot el que vulgui aquesta legislatura. És legítim això? (Política deslegitimada: motiu 2)
A més, aquest matí han ocorregut alguns altercats al parlament segons he vist als Matins de TV3 entre pàgina i pàgina d’estudi (si no, hi hagués anat). Diuen que això deslegitima el moviment 15M. Perquè la violència del Mossos l’últim 27 de Maig no va deslegitimar el cos policial o la conselleria de la que depèn i quan quatre dels milers d’indignats provoquen uns aldarulls condemnats per la resta del moviment indignat deslegitima tota insubmissió popular? (Política deslegitimada: motiu 3)
L’únic que em queda clar, i a cada protesta, manifestació o llei retallant drets em quedarà més clar: les hòsties políticament correctes, només es poden donar per una banda que, tothom sap qui és i que, per suposat, és legítima. Si els polítics també tinguessin dos dits de front i escoltessin i dialoguessin amb els seus jefes (nosaltres) no caldria dur a terme reivindicacions tant incòmodes.

A mi m’agrada Barcelona, però no aquesta

Aquest migdia, cap a la 1, m’he disposat a agafar el bus 56 a la parada que hi ha al carrer de la Creu Coberta a tocar de plaça Espanya. En aquest estació,  a més, s’hi poden agafar el 57 i el 157. Uns 5 metres mes amunt hi ha una parada de bus turístic. Quan hem arribat a la parada marxaven un bus turístic i el 157. A partir d’aquí no se quan de temps he esperat, però han passat per davant nostre 6 busos turístics, mentre que no ha passat cap ni un de busos normals. Ha sigut llavors quan hem marxat al metro farts d’esperar veient com un altre bus turístic s’acostava des de lluny.

Ni tan sols patint una lobotomia espontània tenia intenció de votar en Jordi Hereu, però que quedi clar que aquesta no és ni de bon tros la Barcelona que als ciutadans ens agrada. Potser a ell si, per tant diu molt de qui té una lobotomia.

Algú encara creu que Barcelona no és la millor botiga del món?

La caducitat de la ciència ficció

L’última polèmica és que Punto Pelota ha modificat un vídeo eliminant fotogrames per a que sembli que la falta de Pepe sobre Alves no sigui tal i que el seu peu passi a un pam de la cama culé.

Fent memòria, la Gazeta va eliminar l’esvàstica tatuada al braç d’un militar que portava una figura de setmana santa.

Tot en poc més d’una setmana. El que ens pot dur a pensar en una mitjana de dues modificacions d’imatges (importants) cada setmana. Tinc vint-i-un anys i no vull fer el càlcul perquè sortirà un nombre tan elevat que el més probable és que em fes tancar a l’habitació a esquivar tota notícia.

A vegades penso que la novel·la 1984 és una genial obra de ciència ficció en el que s’aconsegueix que la gent tingui un pensament únic on el que pensa diferent és titllat de criminal. En el que poca gent cau és que arriba un dia on la ciència ficció esdevé realitat. Jules Verne és una víctima del pas dels anys. Sembla ser que li ha arribat el moment a Orwell.

Egipte i la LOGSE

Avui anava en el tren de sempre quan de sobte s’ha sentit soroll de cops i he vist que unes pedres xocaven contra els vidres. Quan m’he acostat a la finestra per veure qui havia apedregat el tren he vist que 4 nanos fugien. Tots ells anaven amb la caputxa ficada i duien quatre jaquetes de colors diferents i llampants amb lletres blanques per tot arreu similars a la roba de Quicksilver (que excepte el color m’han semblat totes iguals).

Segurament, després d’aquest petit acte totalment justificable per l’avorriment que devien estar passant el pobres nanos, segurament han anat a casa seva a jugar a la Play Station 3, han tractat els seus pares a patades (segurament perquè s’ho mereixien) i han sopat sols a l’habitació veient una sèrie o una pel·lícula.

Les últimes setmanes ha caigut el govern de Tuníssia i el d’Egipte aguanta amb el vent mundial en contra. A més, molts més països es troben en situacions semblants.

Quan ho vaig veure em vaig il·lusionar pensant que aquí potser hi hauria una cosa semblant. Manifestacions demanant explicacions per la desaparició de fons públics en mans privades, per un reforma laboral que pensi en els treballadors, per demanar al polítics que no actuin com a titelles de les multinacionals i els USA Inc.

Però això no passarà mai. Hem arribat a un punt de no retorn en el que els actes subversius no els mouen ideals de canvi, de cerca del benestar. El mouen una joventut sense futur ni amb ganes de trobar-lo que s’han trobat amb una educació patètica i perjudicial, uns partits polítics que han banalitzat el ideals i han reduit la política a picabaralles sense sentit i a un canvi de jaqueta humiliant que ha estat acceptat per la població analfabeta d’aquest país, que viu amb les orelles tapades i amb els ulls clavats al diari Qué! i a España en Directo.

I no, España no va bien, i mai hi anirà si les coses no canvien. És a dir, si la gent no canvia.

Mentrestant seguim tirant pedres als trens i ficant pals als carros. No arregla res. Però almenys és divertit.

Classes particulars per a mares

Fa uns mesos, el professor de l’assignatura d’àlgebra lineal ens va dir, mig bromejant, mig seriosament, que un exemple d’espai vectorial seria un supermercat. Nosaltres ingenus que quasi no enteníem el que era, vam riure. Al dia següent, va dir que un carro de la compra era un bon exemple de subespai vectorial. Vàrem tornar a riure.

Aquesta tarda, he tornat a fer una classe particular a un noi de segon de batxillerat que té certes dificultats per treballar amb matrius. Això m’ha fet pensar que quan les mares (perquè quasi sempre truquen elles) em truquen per a que els hi faci classe als fills, no mostren cap interes per a que el fill/a entengui l’assignatura que li ensenyaré. Totes diuen que el nen ha suspès i que a veure si aconsegueixo que aprovi. Cap d’elles em diu que el nano no entén l’assignatura. Fins i tot algunes, les més agosarades, em diuen directament que li ensenyi a resoldre els problemes.

Però cap d’elles se n’adona que estan hipotecant els estudis del seu fill. Aprovar no serveix de res si no entens la matèria i, de fet, és molt més fàcil aprovar si entèns què és el que estas fent, i més en assignatures com matemàtiques i física on tot té un perquè. Però això no els importa. El que importa és que el nen aprovi i amagar malament el problema per seguir endavant amb la tranquilitat del que es pensa que ha arreglat els problemes.

Dijous tinc l’examen d’àlgebra, i aquest matí he recordat l’exemple del supermercat i el carro de la compra. Amb els conceptes ben frescos, he entès les analogies. I ha sigut una enorme satisfacció pensar que entendre el que s’estudia, significa, de fet, aprendre.

Resumiendo

perdona que te aburra con todo este pero, ¿no estás aquí para eso?

 

Charles Bukowski, a “Una gigantesca sed”

La gente parece flores al fin

Convivència sense civisme

El veí del 3r 3a treu a passejar el gos tan poc sovint que el pobre animaló no pot esperar i es caga a l’escala, regalets que no son recollits fins que arriba la dona de la neteja els dijous. El fill del 2n 4a va estar durant una setmana rascant la pintura de l’ascensor fins aconseguir que s’hi llegís “BARÇA!”. La veïna del 1r 2a va mig insinuar que jo havia espatllat el fluorescent del seu pis amb l’afirmació de que “cada dia puja caminant per les escales”. La veïna amb la que comparteixo paret d’habitació es baralla amb la seva filla uns dos cops per setmana amb els conseqüents crits. Algun veí de dos pisos més amunt posa música House a tot volum els dissabte al matí per a que ho sentin fins a Gràcia.

No se si he aconseguit explicar-me. Seguim.

Cada matí em creuo amb infinitat  de gent potencialment atropellada per la meva bici: gent que creua sense mirar, que caminen per la calçada, que no van pel pas de vianants, que caminen o seuen (real) al carril bici. Cotxes que passen el semàfor en vermell, que no fiquen l’intermitent i giren creuant-se. Motos que van per entre els cotxes fent ziga-zagues. Bicicletes que no van pel carril bici quan tenen ocasió, que van sense mans o que es creuen de mala manera.

Ens omplim la boca de merda cada dia parlant de la convivència, de viure amb civisme però després només ho busquem de portes cap enfora. Llavors, cada quatre anys acudim a les urnes per canviar el polític que aconseguirà la poltrona, per veure si ho canvia fent algun canvi que a ningú se li havia acudit: limitar la velocitat a l’entrada de Barcelona, criminalitzar la bici i igualar el perill que suposa amb el d’un cotxe, limitant-ne l’ús o incrementant les multes.

Però ningú es para a fer una reflexió profunda de si personalment tens alguna cosa a aportar per a millorar-ho tot. No se si els que tenen més tracte amb mi ho han notat, però cada dia em fa més fàstic la ciutat: odio la degeneració de la seva conducta, la impersonalització dels carrers. S’ha perdut la cerca del respecte i la convivència per la puta barata que ens ha venut l’ajuntament amb el nom de civisme. Perquè al cap i a la fi, l’objectiu inicial de la política, la filosofia, la ètica, la moral sigui quin sigui el tipus, branca o pensament és el mateix: com collons podem conviure sense acabar a punys, odiant-nos o en un manicomi?