El metro, de luxe

Com que el transport públic cada cop és més car després de múltiples pujades anuals, s’entén perfectament que aquesta setmana hagin aparegut anuncis de la gens barata Ralph Lauren a les andanes del metro.

I jo em sento poca cosa vestint barat amb la cara dels joves de l’anunci mirant-me amb delit!

Viatge

La ciència i la tecnologia no haurien de ser considerades avançades fins que no es resolguin els problemes que suposa el transport per carretera a distàncies relativament curtes en les que absolutament sempre toca una persona amb sobrepes al seient del costat i a la meitat del propi.

País emboirat

En el país dels encefalogrames plans i l’esperit emboirat, m’alegra veure pel carrer, pel metro o al porta equipatges d’una bicicleta, gent que porta a passejar quadres amunt i avall.

Vaga de transport públic

L’altre dia vaig coincidir amb un conegut que treballa al metro de Barcelona, i mentre esperàvem, vam estar parlant. Ens va comentar una mica la situació laboral que tenen i ens va informar que ja els ha caigut un ERO i hi ha un altre en un horitzó no gaire llunyà. Malgrat tot, em quedo amb la perla que va deixar anar:

– Com a jove us dic: coleu-vos. Com a treballador de TMB: coleu-vos també.

Ens va dir que és cert que no paguem tot el preu del bitllet, però que és la nova línia la que més encareix el servei, una línia que ens venen com meravellosa i que no ho és tant. Ens va fixar com a exemple que tot i que ens diguin que és la primera línia sense conductor, això no és cert. No recordo els detalls, però segur que amb cinc minuts de google es podria esbrinar fàcilment.

I tot això venia perquè demà, dia 10, hi ha vaga de transport públic! Rememorant l’èxit de la vaga del 51 i en contra de la pujada de preus, que fa que un viatge pagat amb T-10 comenci a ser un luxe. Així que demà ves en bici, patinant o en globus i si és imprescindible agafar el transport públic… cola’t!!

I per a futurs viatges, no dubteu en consultar la iniciativa promobilletes: T-10 a preus reduïts on la diferència de preu la paga una empresa privada de la que t’envien publicitat junt amb el bitllet. Això si, cal estar atent perquè els preus fluctuen i els bitllets s’esgoten ràpid!

Treient-me la bota

Ja fa uns dies que he tornat a Barcelona. Com suposava, a Itàlia m’han tractat bé. Molt bé. Millor del que m’esperava donada la imatge del país que tenia gràcies als simpàtics imbècils italians post-adolescents que poblen Lloret de Mar a l’estiu i que havíen convertit la meva idea d’Itàlia com la d’un país amb moltes ulleres de sol i amb gent maleducada que va en grupets i que crida molt. Afortunadament, alguns tòpics són més falsos que la productivitat en una secretaria acadèmica.

El cas és que he deixat passar uns dies en part per l’estupefacció que m’ha sobtat des que sóc aquí. Vinc d’un país que està força malament, on el bitllet del bus aeroport Padova ha passat de costar 4 a 8 €, però que tenia convocada una manifestació pel dia 6 i, pel que m’ha arribat de segones veus, hi ha vaga als aeroports. Després arribo aquí i em trobo un país preocupat per la sentencia d’un tribunal format per jutges i que preten aplicar mesures a la comunitat educativa. El dia que polítics i jutges decideixin consultar a professors i pedagogs per aplicar alguna mesura hi haurà la mateixa expectació que la que hi hauria si es trobés vida intel·ligent a Mart.

Canvia la notícia i veig que tothom té un ull a la borsa perquè no ha deixat de baixar des que una dona important però desconeguda fins fa no res ha dit que això és l’apocalipsi, fins arribar a l’extrem de trobar un titular tan estúpid al diari 20 minutos (clica per descarregar-te la portada) com aquest:

El miedo a una recesión global hunde las Bolsas y los mercados de deuda

Un profà en economia com jo llegeix entre línies fins entendre:

El miedo a una recesión global provoca una recesión

Sense el global, perquè sembla que la Merkel té a tota Europa agafada del coll.

En fi, que a Itàlia tot semblava molt llunya i les persones molt properes, el menjar espectacular encara que molts àpats fossin entrepans i la constitució no era més que paper mullat al que no fer cas fins que, en arribar a Barcelona s’ha convertit en paper mullat que preocupa. Si ens en sortim d’aquesta, i coincidim mai per Padua us convido a un Spritz. Beer&Blog a la nueva usanza. I veureu que encara que el meu bloc sigui més apocalíptic que la senyora de la que us he parlat abans, sóc feliç.

Nota: El carret encara no està enviat a revelar. Paciència.

El món segons…

Ara mateix em sento com un Garp qualsevol que necessita enamorar a la seva Helen qualsevol amb un conte que a ella li sembli maco.

Però l’alberg està ple de Garps i Helens que escriuen i que busquen tots el mateix objecitu, i deprimeix força que gent hi hagi gent que odio i que fa el mateix que jo i que es fa el sensible escrivint a l’herba quan després fumen i riuen humor groller.

Odio les presses i haver de caminar ràpid per tenir lloc a un alberg que després s’omplirà de Garps i Helens i Alices. Perquè tot rei necessita el seu bufó.

Nota: Com havia dit, aquest és el segon full que vaig escriure durant el viatge. Per entendre’l, caldria llegir-se abans un gran llibre de John Irving: El mundo según Garp. Ve tard, perquè com sempre, utilitzo l’excusa de cada any. Demà vaig a visitar Itàlia. Ens tractarà bé? Això espero.

Retorn al món digital

De cap manera m’hagués esperat una expectació com la que va crear l’últim article, i quan vaig llegir els comentaris ahir al migdia i els nous aquesta tarda, m’he sobtat, però si voleu que us digui la veritat, i amb por a decepcionar, no he escrit gaire. Cert és que hagués sigut una bona idea portar una llibreta i un bolígraf com he vist que tothom feia, però en un primer moment vaig pensar que això afegiria pes innecessari a la motxilla. Els cas és que tampoc tinc una llibreta on escriure els meus pensaments. En part crec que aquest és un motiu pels quals no em motiva gaire escriure últimament. Provaré d’arreglar-ho.

El cas és que durant el viatge tots els peregrins que caminaven en solitari portaven una llibreta on, totes les tardes els veies escriure. Com que amb molts coincidiem durant força nits fins que ells o nosaltres fèiem etapes més curtes o més llargues i deixàvem de coincidir al albergs, els vaig poder anar seguint. Sembla com que molts dels que ens anàvem trobant tenien una història al darrere. Ja sigui una promesa o un repte que estaven duent a terme. I han de ser importants, perquè hi havia molts estrangers vinguts només a caminar i esciure els seus pensament i les seves experiències.

Suposo que aquesta és la diferència amb anar a Ibiza, Aquí hi ha creixement personal, superació, un retorn a la natura amb les vaques i els cavalls que s’acostaven en quant t’aturaves. Camins coberts d’arbres i molsa que sembla que vulguin ser algun tipus de metàfora del que cadascú ha buscat en el camí. Crec que m’he creuat amb molts més fugitius del que mai hagués pogut imaginar.

Tot i anar acompanyat, el meu objectiu del viatge era el de tenir temps per reflexionar sobre els esdeveniments d’aquest any. Finalment però, he dedicat el temps a socialitzar. Només arribar a l’estació de busos d’Oviedo vàrem conèixer una noia italiana que havia agafat el mateix avió i els mateix autobús que nosaltres i amb la que hem tingut el plaer de compartir pelegrinatge fins a Santiago. Per tant, la major part del temps l’he passat amb ella i els dos amics amb els que vaig iniciar el viatge, i les diferents persones que hem anat coneixent durant el camí. D’alguns tinc dades per contactar i passar-nos fotografies i parlar i quedar en un futur. D’altres malauradament no, però tot i que soni tòpic, l’experiència de no deixar de conèixer gent i de socialitzar i de ser feliç amb una vida de caminar, dormir i retrobar-se un altre cop al següent poble amb noves coses per explicar i nit per compartir no té preu. Per mi, que sempre he sigut tímid i tancat ha sigut un creixement molt important que ha fet que reflexionar sobre els problemes d’aquest últim any hagin passat a un segon terme, i que m’ha fet desitjar sortir descrit a les llibretes de tota la gent amb la que, en un moment o altre, hem compartit ajut, conversa, àpats o bugada.

També és cert que durant tot el viatge he tingut moment d’absoluta relaxació i pau i moments de tensió, nervis i mal humor. Però tot queda enrere en ordre de la importància que jo li dóni. I sé perfectament amb el que vull que es quedi. El proper article que penjaré, és el que vaig escriure en un d’aquests moments negatius, però el que em queda, ja està escrit.

Benvolguts, passeu de nou.

NOTA: Degut a problemes tècnics, les fotografies digitals no les tindré fins a partir del dia 20, i les de la càmera en blanc i negre fins que acabi el carret i l’enviï a revelar. Paciència.