Algo

Aparto el pueblo otra vez. Recuerdo antaño, pero el calor es más vivo, quizas más  adulto y acompañado.

Esta vez pero, la garganta se resiente más y el aceite de la vida me ha vuelto a jugar una pasada muy puta. Como la noche misma (en ocasiones últimamente escasas dentro de la pobreza de la depresión). Ya era hora que se llevara otro la compasión y la pena.

***

Dejar de escucharse mientras se escribe es fatal. Pero el conversar (sirva según experto(s) para emparejar celulas y celulosa o no) es una fuente promíscua de ideas demasiado juntas como para tener tiempo de escribirlas todas sin cortar la anterior parla (embarazada de ideas, por supuesto).

***

– Que escribe, ideas?

– Escribe palabras que definen ideas.

(por supuesto)

***

Visita inesperada y recuerdos de birra y de algo de salvarme la vida (creo). Mi héroe.

***

Quizás escriba bien, pero no tengo nada que contar (más que mi vida).

***

Y aquí me hayo solo. En la soledad acompañada del que está solo y no sabe el porque de la huida.

Solo, en un rincón desconocido del más allá.

***

***

Prometo volver a escribir algo normal, pero no prometo nada.

Festes de Sants

Sempre m’ha fascinat el fet que els escarbats morin sempre boca amunt. Per això últimament (almenys des que he tornat de vacances) estic desaparegut electrònicament parlant. Això i que aviat s’acosten les festes de Sants (amb menys diners i decorats més humils que les de gràcia però molt més divertides des d’un punt de vista gens objectiu (i si no ho creuen, els hi abonem la diferència)) i que com a membre d’una comissió de festes de carrer estic liadíssim des de ja fa tres dies muntant, decorant enganxant i retallant els últims retocs. De fet, fa com cosa d’un mes (quan, més o menys, vaig començar a vagar món) que no tinc temps de llegir els articles dels meus blocs preferits, i que se m’acumulen al lector RSS o com coi es digui. Però no patiu que quan torni la calma llegiré i comentaré (tard).

I com algun cop he dit que no m’agrada comentar les meves absències (afegeixi link d’exemple), només dir que almenys fins setembre, o mitjans d’aquest a tot estirar no estaré del tot operatiu, però que no nego que pugui haver algun moviment per aquí, ja que per falta d’idees no serà.

Així doncs, només em queda convidar-vos a la millor gresca de totes les festes de Sants al carrer de cuyo nombre no quiero acordarme.

Fragments per sms precari

Creo que hoy voy a ser una excepción y voy a escribirlo.

I l’últim fràcas ja va ser l’últim?

Y tiene que ser malo de cojones lo que tenemos que escondernos si estamos tan callados.

Porque si supieras la verdad no estaria escribiendo esto i quizás no estaria tan harto ni tan infeliz.

Y quizás contigo seria como cualquier otro i habria matado por enesima vez mi manera de pensar.

Una tregua sin sentido.

Consells. Part pràctica

Primer pas. Quan estiguis per algun bar mira a alguna noia que t’interessi. Mira-la als ulls i si aconsegueixes que ella també et miri no apartis la vista. Ves fent això de tant en tant, i si veus que et segueix mirant ella perfecte, ja has arribat al segon pas.

Joder joder joder… que també m’està mirant! Pensava que no serviria de res. I això que l’he mirat sense voler. Un dos… joder, aparto ja la vista. Perquè l’he apartat! Joder. Torno a mirar. Ostres, encara em mira. Faig un mig somriure.

-Com, que deies? No t’estava escoltant.

Segon pas. Si veus que ella també t’ha aguantat la mirada toca mullar-te i dir-li algo.

Però no és tan fàcil, ja em coneixes!

Si, però és el que s’ha de fer. Si no te la jugues no aconseguiras res.  Toca acostar-te i dir alguna cosa.

– Bueno que, marxem a un altre lloc?

– Mmmmm bueno….

– Què fem, on anem?

– Mmmm… no se.. s’està bé aquí, no?

– Va anem, ja decidirema fora que aquesta música no m’agrada.

Joder no… si marxem s’ha acabat. Aviam… ostres encara em mira… fes algu… joder, ja anem a cap a la porta… passo pel seu costat… ficat de cara a ella, que no tens llocs per caminar recte… mira-la… ostres, em mira i aixo que està parlant amb dos amigues…mig somriure… ja et val.

I amb sort, ja estarà.

Ja estic a fora i no li he dit res… tampoc m’hagués atrevit. Acabo de perdre una gran ocasió. Ja ho se ostres, no cal que m’ho repeteixi. No s’em presentarà mai una cosa igual i tu burro ja ho has perdut. Puc tornar a entrar, però no servirà de res…

Al dia següent escuro una llauna de coca cola.  Trenco la chapa contant l’abecedari per veure a quina lletra s’em trenca. La E. Joder. Es deia Ester, segur.

Autodestructivament parlant… a què venia?

Últimament només se parlar d’alcohol, les seves conseqüències i les reflexions que em venen al cap respecte aquest producte. Potser perquè em venen quan sóc jo el begut, potser perquè observo als que ho fan o potser perquè estar darrere una barra unes quantes hores a la setmana et dóna temps per reflexionar sobre aquesta aigua sagrada. I és que igual que d’altres tenen un taxi com a musa, jo tinc la musa substituta i provisional el CH₃CH₂OH.

I és que l’altre dia un amic va passar un mal tràngol, i jo, veient les conseqüències que això comportaria sí o sí (perquè el conec) vaig veure un dia abans a què anava la nit següent. I contràriament a retirar-li la beguda el vaig recolzar. Perquè? Quina merda d’amic deveu estar pensant. No! Les coses van com van, i no sóc ningú per evitar el desenllaç que el propietari d’aquestes ha preparat.

Beure és un mètode per oblidar a curt termini, és a dir, el temps que hagis estat begut, i contràriament a altres drogues (de les quals, per aclarir dubtes davant dels meus responsables lectors, no he tastat) és barat i mínimament perjudicial per aquest corpore que hem de mantenir sa. Per tant, aquest efecte amnèsic és el més proper que tenim per oblidar mals tràngols anteriors. Tot i que no suficient la major part de les vegades.

Però sobretot l’alcohol és una manera d’aconseguir una petita autodestrucció d’un mateix (petit comparat amb el que expliquen d’altres drogues). És un mètode d’oblit autodestructiu. I és aquest punt autodestructiu el que involuntariament busquem. Perquè quan estas deprimit, perquè et penedeixes d’alguna cosa que has fet o que has fet malament o que no has fet i que podries haver fet  t’inclines a una predisposició natural cap a un mètode autodestructiu que servirà com a un autocàstig que t’afligeixes per allò del que et compadeixes.

I això és el que li vaig dir sopant mentre em mirava callat i amb cara de no saber on mirar.

Problemes

De nit, com a la resta del dia, a vegades també se’t presenten problemes. Aquesta possibilitat, però, es veu maximitzada les nits de divendres i sobretot dissabte, que són les que la majoria de gent utilitza per quedar amb els amics que no ha pogut veure la resta de la setmana per anar a sopar o a fer una copa o dues.

Quan les copes són dos o més, això significa que la nit s’allarga, el que comporta, també, un augment de les possibilitats de que se’t presentin problemes.

I si no ens enganyem, la nit, amb la foscor, la gent que potser beu massa i la inseguretat que crea tot aquesta ambient poc il·luminat pot crear algun problema de més.

En aquest ambient, i circumstàncies trobo que hi ha dues maneres de resoldre els problemes que poden anar sorgint. I quan dic problemes no em refereixo ara a un segrest o que et pispin la cartera. Són problemes menys importants si es poden dir així. Imaginem que estem amb uns amics ballant bevent i que se t’acosta una noia insinuant quan, pot donar-se el cas que ja tens parella i no vols embolics, o que aquella nit prefereixes  no involucrar-te en aquests assumptes, o que se t’acosta algun conegut amb el que no vols parlar.

HI ha dos maneres d’encarar-se als problemes. Pots intentar desempallegar-te de les noies insinuants o fugir del conegut de manera educada o no, això ja depèn de tu, estan serè i poc begut. Així pots provar de resoldre les coses amb raonaments i artilugis que et puguin venir al cap i ser esclau del teu raonament i saber fer.

L’altra és fer-ho ebri. Ben begut per a deixar-te portar bé o malament segons el teu sentit aràcnit o el que tinguis que controli aquestes situacions en estat d’embriaguesa. El punt a favor és no tens perquè fer-te responsable del que hagis fet (per bé o per malament, adverteixo) i excusar-te dient que no parlaves tu o que no estaves en condicions. Així és com si tinguessis una segona oportunitat per refer el que vas fer.

Això sí, quan les coses et surten bé amb aquest últim mètode, doncs perfecte, em trec el barret i a una altra cosa. Només cal anar en compte quan al dia següent recordes o t’expliquen nano, la vas cagar. I a vegades no és que no hi hagi solució. És que simplement, allò no ho faries ni boig,. I ho vas fer. Segur que em seguiu.

Dins d’aquesta dualitat de mètodes sempre hi ha els punts mitjos pels que, com deia el meu professor de filosofia quan fèiem tests, no els agrada mullar-se. O si no, a qui no li hagués agradat mai agafar el que li va passar ahir quan anava serè amb una puntillo de més? O a l’inrevés? Qui no s’ha penedit d’haver begut tant i deixar passar aquella ocasió perquè no anava prou serè per encarar la situació?

Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Una sensació

Estar borratxo, tumbat. I que algú em besi els llavis.

Any nou, esperem que vida nova

Al final em van convèncer per a fer una llista de propòsits per aquest any nou. I un dels propòsits era intentar ser menys borde a partir d’aquest any, i evitar aquesta part de mi que és seca, seriosa, que parla poc i que mira amb mala cara tot arreu on va.

Però sóc així, i no puc evitar-ho, no puc canviar, vistes les coses. Perquè si ni tan sols en el millor dels meus  somnis quelcom és feliç i les coses van bé, no puc viure de dia contradient la nit.

Perquè mai aconseguiré trobar aquell que estigui disposat a una abraçada infinita de comiat just quan encara no ha sortit el sol. Perquè ningú agraeix el que només jo se.

Potser canviaré, el dia que deixi d’estar suficientment boig com per deixar de muntar-me solil·loquis davant del mirall dels wc dels pitjors locals de la ciutat, mirant-me als ulls per prendre consciència de que jo no menteixo mai. Ni tan sols amb la cara.

Estat actual del bloc i comiat d’any, coses varies i un títol massa llarg

Ahir em van dir que últimament aquest bloc és bastant paranoic. I potser si que tenen raó.

I com a comentari del més que probable ultim article de l’any no està gens malament una nota com aquesta.

Tot i que la gent acostuma a fer llistes de despropòsits pel nou any, o de llibres que ha llegit (he estat a punt de fer-la aquesta última) o altres martingales. Però per llistes, la que m’ha proposat en diverses ocasions en Jacques Delibes (que ha tancat definitivament el seu bloc (informació via AhSe)): una llista d’objectius o coses que vulguem fer en aquesta vida. Guardar-la, i mirar, al cap d’uns anys quins propòsits hem aconseguit dur a terme i quins no. És la millor manera de saber si la nostra vida ha sigut com ens pensàvem que seria o com volíem que fos. El problema és que, en una societat que viu l’immediat, això és complicadament extensible a la gent que viu ràpid (¿que mor jove i que deixa un bonic cadàver?). Però la faré. Vés a saber, potser acabo casat, amb fills i cremant la carta en el més fosc dels inferns (terrenals, és clar, que amb churumbeles (m’encanta aquesta paraulota) per cuidar un no es pot morir en mitja crisi (econòmica, i d’idees))!

I aquest cap d’any, si bebeu, no conduiu, que el 2009 vull seguir tenint els millor crítics de la xarxa!

[Copa de cava plena en mà] Salut i bon any nou [/Copa de cava plena en mà]

Bloc aniversari

Ho se, fa una setmana que tinc el bloc abandonat, però no només el bloc. Estic tenint una setmaneta molt atapeïda entre una feineta que m’ha sortit i les festes de Sants. D’aquestes últimes, una mica de publicitat: avui concert de heavy i funky disco al carrer Guadiana de Sants! Per si us interessa, jo estaré servint a la barra de la comissió de festes, pregunteu per mi!

I deixant això a part anunciar-vos que diumenge es compleix el blocaniversari de Bloc d’un maníac fugitiu! Farà un any des que vaig passar-me a wordpress i vaig redissenyar el concepte del bloc que volia escriure. Un bloc amb el començament una mica amarg però que sembla que m’ha servit de teràpia. Per als que sentiu curiositat podeu llegir-vos el primer article, que ve d’un maldecap anterior.

No se si us haureu fixat, però al llarg d’aquest mes d’agost he vist molts blocs celebrant el seu aniversari. Que recordi i que ara em vinguin al cap en Jacques Delibes, arqueoleg glamurós, jo i el semiblocaniversari d’en Max Aue. Deu ser que tot el temps perdut a l’estiu es redirecciona cap a la creació d’un bloc a l’agost, si no no m’ho explico.

I tampoc m’explico la gran quantitat de gent que conec que fa els anys (normals) a l’agost. A la feina som 4 i tinc tres amics que també els fan a l’agost (i un l’últim dia de juliol, però no l’he contat). Almenys per mi i els meu coneguts és molt més que la resta de mesos. Fent números calculo que a tots ens van fer cap al desembre. Suposo que les dates nadalenques donen ganes de cardar (encara més) que la resta de l’any (amb nectarines o sense). Com ho veieu?

Ja per acabar, no penseu que m’he oblidat del bloc ni de vosaltres, és el temps, que passa massa ràpid. Però no he deixat de pensar en el bloc! Properament, segurament a principis de setembre, article titulat: Nen, no et casis mai! i algun altre que em ronden fa temps pel cap.