Català

No se a quants de vosaltres esteu al dia de les notícies esportives, però fa alguns anys va sortir a la llum que Sylvinho, un jugador brasileny del barça, en 5 anys a Catalunya parlava un català molt millor que el de Montilla (llavors president i que porta a Catalunya des del 1971).

Tothom es va alegrar molt en veure aquest exemple d’integració lingüística. Ningú però, ha obert la boca per dir que, tot i que Messi porti aquí des de 1996, no se l’ha sentit dir una sola paraula en català a part del típic i ja quasi buit de sentit “Visca el barça i visca Catalunya”. Ni una entrevista, res. Però ah!! És el crack de l’equip i del món i d’alguna cosa més i és clar, no li ho podem exigir que…

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Camina

Fa un parell de dies vaig llegir un article meu vell de fa un o dos estius anunciant que marxava de vacances no se on i que no se’m veuria per la xarxa en uns dies. Em va agardar perquè començava parlant sobre la mort dels escarbats i després canviava radicalmnent de tema sense tornar a esmentar a aquelles pobres bestioles. M’agrada molt fer això a l’hora d’escriure, i de fet és útil per quan tens coses variades al cap i necessites dir-les. Buides el pap sobre qualsevol tema i després vas a allò important.

El cas és que porto uns dies amb idees al cap sobre alguna cosa a dir. Crec recordar que éren coses importants i que podrien arribar a canviar la concepció que jo mateix tinc de les coses un cop rellegís el que jo mateix hagués escrit, però ara no en recordo cap. Per tant no devien ser tant importants. La qüestió és que totes aquestes idees s’han dilut en els últims i atrafegats dies pujant i baixant muntanyes.

En quatre hores aproximadament sonarà el despertador. És el toc de diana que m’aixecarà del llit i començaran unes vacances de catorze dies (tots seguits) que em portaran a recòrrer uns 343 quilòmetres a peu des d’Oviedo seguint el tradicional Camino de Santiago primitiu. Com és de suposar, estaré digitalment desaparegut durant aquests dies (si, encara més) tot i que l’amor sigui analògic i això, no marxi mai.

Porto aproximadament 4.5 quilograms de pes a la motxilla, i en comprovar-ho, he tingut la primera reflexió de les moltes que espero tenir: cal tant poc per viure? Sembla que si. Ja us comentaré. També porto una petita bossa de mà carregada amb una vella Agfa Isoly 100 amb un carret blanc i negre a dins. Potser us comparteixo alguna foto. Segons com surtin. Segons com surti jo i els meu dos acompanyants (o dos acompanyats).

Per escriure porto tres llapis. Tots de l’Ikea i amb punta suficient. Uns papers bruts per una cara dels intents de la impressora d’escopir sense tinta. Si encara us queden ganes de llegir, ens veiem cap a mitjans d’agost.

Campionat europeu d’atletisme

Amb aquest article, que significa un retorn a mitges, només veureu reflexions (ordenades de menys a més importants) que he tingut mentre assistia al campionat europeu d’atletisme disputat a l’estadi Lluís Companys, per gentilesa de l’entrada regalada pels organitzadors de la cursa del Corte Inglés (que encara que m’hagin fet passar un bon matí, no retiraré les crítiques a la cursa).

Primera: No entenc com una companyia de supermercats, amb locals tant petits, mal il·luminats i insalubres (almenys els que he vist), pugui ser un patrocinador tant important.

Segona: L’originalitat local segueix acariciant l’imbecilitat i la senzillesa amb el nom de la mascota: Barni.

Tercera: Durant tot el matí he estat  assegut a la grada contraria a la de tribuna. A mida que passava el temps venia a seure més gent fins que al final hi havia una barreja amb espanyols, molts finlandesos i alemanys i alguns portuguesos, suïssos i britànics. El fet que ninguna federació em cridés l ‘atenció m’ha fet parar l’orella, i he acabat observant que els finlandesos animaven també a alemanys i francesos, els suïssos a francesos i belgues, els alemanys a belgues… mentre que els espanyols restaven callat fins que no apareixia algun atleta de la federació espanyola. Moment en el que es tornaven bojos. Ni tan sols han animat a l’andorrà que ha participat en la primera cursa de classificació de 3000 metres obstacles. Ni solidaritat i amistat.

Es veu que els espanyols, ciutadans del país més ric d’Àfrica són massa orgullosos com per animar també a altres federacions. Se suposa que tota competició té també com a objectiu, unir gent de diverses nacionalitats i crear vincles. Sempre i quant no sigui amb algú que adori i porti a la bandera el mateix animal que mata després d’una corrida. Una altra contradicció. Visca l’educació.

Espontanis

Fa poc més de dues hores que he tornat de la cursa del Corte Inglés. Una cursa popular amb molt de prestigi i una pèssima organització. M’explico.

La cursa del Corte Inglés és una cursa extremadament multitudinària i que acosta la ciutat i l’esport a la gent que normalment no té aquests dos aspectes en la seva vida quotidiana, però un gran poder necessita una gran responsabilitat, de manera que no pots pretendre una cursa de qualitat amb de tanta gent.

Els organitzadors insisteixen en dir que aquesta és la cursa més multitudinària d’Europa, però que els números no ens facin perdre el nord. De petit m’ensenyaven que no importa la quantitat, importa la qualitat, i d’això últim n’hi ha poc en aquesta cursa.

Entenc que hi hagi gent que vulgui fer el recorregut caminant, però no entenc que aquesta gent es posi a la primera línia de sortida i destorbi els que volen córrer. Perquè hi ha gent que vol córrer sense competir. Ho asseguro.

El que no entenc és que vas fent quilòmetres i segueixes trobant gent caminant i sense aparença d’haver corregut un sol moment. Segur que han començat a mitges. Per què no començar del principi? Passeig de Gràcia és molt més maco que carrer Aragó!

A tots ells els considero, fent una analogia futbolística (perquè sembla que sinó, la gent no ho entén), espontanis. Perquè ara em vindrà gent dient que no cal ser el més ràpid per passar-s’ho bé. I és cert. Però és com aquell partit amistós en el que no et jugues res però en el que ho intentes fer el millor que pots per diversió i de sobte surt un espontani que atura el joc en la millor jugada. Si, una putada.

Tampoc entenc el camió enorme que obstrueix mig carrer Aragó i que només serveix per tenir una càmera aèria. Si, és molt maca una foto de la gentada corrent per a que els organitzadors es puguin chupar les polles de felicitat, però cal crear un coll d’ampolla per això?

Un altre cop les contradiccions a l’ordre del dia.

post data: Qui és l’il·luminat que creu que la música temazo motiva als corredors?

Historietes ràpides

Com molts deveu saber ja, després de multitud d’articles en els que parlo del tema i que no penso enllaçar aquí perquè són molts i és molt tard, m’agrada còrrer. Sòc un d’aquests sonats que quan se’n va el sol i té una mica de temps, es posa els pantalons curts hivern i estiu i surt a còrrer amb un somriure als llavis i el cor amb baf.

Però malgrat estar acostumat a les mirades de la gent que em creuo, he rebut comentaris que no deixen de sobtar-me.

Situació: la meva àvia just quan arrivo.

– Ai! Estas todo sudado y cansado!

I és clar que estic suar i em costa respirar! El principi de l’entrenament és aquest. Sortir a còrrer, cansar-se (i, en conseqüència, suar) i el proper dia tindras un nivell de forma una mica superior. Podras còrrer més distància, o podràs fer-ho en menys temps. Sense cansanci no hi ha benefici ni somriure de felicitat quan has acabat i estas estirant.

Situació: Arrivo a la porta de l’edifici on visc i em trobo amb la veina del 3r.

-Anda, que cansado. No subes por el ascensor?

Aviam senyora, acabo de patejar-me una sortida d’uns 7-8 quilòmetres i ara agafaré l’ascensor per tres pisos? Em recorda al gag de la sèrie del tricicle de l’hotel: Tres estrelles. En el gag es veu un home que puja per un ascensor. Aquest s’atura i puja un altre vestit d’esport. El primer li pregunta al segón si va al gimnàs i aquest li diu que si. Desprès li pregunta que si va a fer cinta (o algun tipus de màquina que no recordo) i l’esportista diu: No, vaig a la màquina de pujar escales.

Potser són batalletes sense importància, però em fan pensar en la poca cultura esportiva que té la gent. Mai he vist ningú fer comentaris sobre el cansanci d’algun noi que ha jugat un partit de futbol, i axò que vaig estar moolt anys jugant-hi. I, [ironia] no crec que el fet que el futbol sigui l’esport més adorat en aquest país tingui cap tipus de relació amb això [/ironia].

Com sempre, aquí les coses van diferent de la resta del món. Ens cal el canvi de mentalitat que ens faria oberts. Cal una revolució de la idea.

Moment (in)evitable

En Tarantino va dir un dia:  L’opció entre deu anys de presó o treure del mig a un pobre desgraciat… no és una opció.

De la mateixa manera, quan passa allò inevitable i et donen només una opció, advertin-te de lo molt incorrecte i desconsiderat que seria dur a terme una altra opció, tampoc és una opció. Digau rebeldia si vols. Instint ho diria jo. I així en treuria el mèrit que no vull que ningú cregui que té.

Si còrrer és l’única opció per a salvar-te, per molt que t’hagin adverit que no ho facis, no dubtes pensar que si surts a correr un parell o tres de nits a la setmana no és només com un simple hobbie sense cap implicació en la teva vida real. Potser no ho havies pensat fins al moment en el que, en menys del que triga en ocòrrer un període d’un microprocessador de moltes gigues, se’t presenta al cap com la opció menys assenyada però més valida de la ingent quantitat d’opcions que no t’han oferit.

I si aquell dia no has trepitjat cap merda més de la que et trobes en el moment inevitable, pots sortir beneficiat i orgullós del que el teu instint t’ha dictat.

Quan còrrer no és una opció proposada, sempre serà l’opció implícita viable.

El barman mentider o creuem el dits el dia de la final

– Client: esta tarde la copa para aquí eh?
– Jo. Sí, bueno eso espero.

Curiós. Aquesta ha sigut la resposta que m’ha sortit. I no deixa de sobtar-me, ja que el que més desitjo és que Espanya perdi. Potser és que un barman que vagi en contra de la majoria no està ben vist. Vés a saber. Jo que sempre que m’han preguntat on estan el toros i el flamenc he fet com aquell que davant la mateixa pregunta responia: sí, sí, segons vas baixant cap a la dreta.

Dons sí, avui és la gran final. I ja se que no m’agrada el futbol, però aquest partit no és de futbol. Aquest partit és polític entre el que volen que guanyi la roja i els que volen que perdi; i com que la política és la filla bastarda de la filosofia, el tema m’interessa bastant. La societat aquí a Catalunya està dividida, a Espanya no ho sé, no estaria malament que algú que es trobi per l’Espanya més profunda fes una crònica de com es viu la final (quina barra inútil). I dic el que he vist. Arreu on he estat aquest últims dies he vist favorables a la victoria i la derrota de la fúria espanyola.

I em fa por que guanyin. Pot ser insuportable durant els pròxims quatre anys. Els veig a venir: En un estat d’eufòria com aquest, en el que tots els medis d’informació espanyols donen la victòria segura per Espanya des que van golejar a Rússia, ens podem passar el propers dos anys, fins al proper mundial de futbol havent de suportar com recorden continuament la victoria creient-se invencibles. Guanyar contra una Itàlia en coma i una Rússia que compta amb ¿una? estrella de nova aparició no té gaire mèrit, però escolta tu, que és la fúria espànyola… puto catalan que ya estamos con las mismas de siempre. Ja m’ho veig a venir.

Tan de bo aquest nit puguem brindar per Alemanya. Que Espanya hagi arribat aquí ja és extraordinari, però si en una setmana ja he acabat fins al capdamunt imaginat quin futur ens espera si guanyen.

Pan con pan…

Pan con pan, comida de tontos— Dice el tonto.

Pan con pan hidratos de carbono a punta pala— Dice el atleta.