Liebster

Aquest matí m’ha sonat el despertador just quan mig en somnis estava pensant “quant deu faltar per a que em soni el despertador?”. El cas és que m’he despertat amb son i he passat tot el dia en un estat com de dormit: estudiant pels exàmens finals. Què no hi veus la similitud? Bé, et passes l’estona tancat (biblioteca vs llit)  amb el cap absent de tot el que t’envolta i quan aixeques el cap la llum et molesta.

Per això m’ha fet gràcia l’últim dels centenars de milers de comentari de l’Ahse demanant-me que em despertés. A que s’ha referit? Espero que no tingui el poder de llegir la ment i que s’hagi referit a aquest blog mort moribund de fàstic. Un gran poder requereix una gran responsabilitat i blablabla i a voltes són una pèrdua de temps.

El cas és que si, he vist els comentaris rebuts tot aquest temps, i he vist que he sigut guardonat amb un tal premi Liebster. Sembla ser que no està remunerat (llàstima), però és un premi i, quan les visites entrin a l’habitació i els hi ensenyi sempre puc inflar el pit i dir mèrits que no tinc. Cap problema. Així que aquí teniu el logotip del premi:

Cortesia del troset de servidor de WordPress d’en Pons. Pel que fa a repartir altra cop el premi (i per quintuplicat!)… el meu consell de savis particular té unes quantes idees, però he estat remenant i tots ja el teniu, així que només em queda agrair a en Pons i a l’Ahse per entregar-me el premi. Ei! Que no els coneixeu? Llegiu-los, són molt bons!! I ja de pas (i si les bases del concurs ho permeten) tornar a guardonar-los als dos.

Nou lector RSS 2

Allò promès és deute (és horrible traduir literalment expressions del castellà, si us plau, que algú truqui a un assassí a sou lingüístic), però aquí us porto una petita opinió del nou lector RSS que estic fent servir des de fa unes poques setmanes.

La víctima en qüestió es diu Liferea, i es troba al centre de programari d’Ubuntu, així que si encara utilitzes windows tens dos problemes. Windows en sí i que no podràs utilitzar aquesta magnífica eina.

I com que no sóc gaire bo fent reviews, faré una llista de coses a favor i en contra. Apa!

A favor:

– Molt fàcil d’utilitzar. Tant com en google reader. Suposo però, que un lector de feeds no pot tenir gaire complicació… no?

– És un programa instal·lat al teu ordinador, de manera que jo l’he trobat bastant més ràpid a l’hora de carregar les dades. Suposo que no li deu afectar el consum de memòria de l’explorador. O potser és que carrega la informació prèviament. Quan s’actualitzen els feeds (veure contra 2).

– Pots llegir els blocs que tinguis al teu compte de Google Reader.

– Per tant, pots llegir des de Google Reader en ordinadors externs o aplicacions mòbils sense haver d’esperar a arribar a casa a utilitzar Liferea i que et marqui els articles llegits correctament.

– Si hi ha algun article que vulguis llegir en una pestanya del teu navegador ho pots fer… però Liferea té una mena de navegador ja instal·lat amb el que realment pots prescindir del navegador.

– No sé si amb Google Reader es pot fer, però pots configurar els blocs que requereixin contrasenya.

En contra:

– Jo que sóc aficionat als webcomics, hi ha alguns que no es poden llegir en un principi, si no que haig de fer click al títol per segona vegada per poder veure l’article al navegador que té incorporat. Això suposa un click de més per webcòmic! Bufff!!

– Triga una mica en mirar quins articles nous tens i en ficar-los a la llista. Si ho tens configurat perquè els actualitzi tots quan encens els programa pots estar uns bons 2-3 minuts esperant! Malgrat tot, trobo que la rapidesa del pro 2 ho compensa.

– Pots llegir els articles del compte de Google Reader, i en principi, segons la web oficial, Liferea no et marcarà en el lector de Google els articles llegits… Però just ara he entrat al meu Google Reader esperant desenes d’articles llegits al Liferea però marcats sense llegir i… no! Sembla que Liferea te’ls marca com a llegits a Google!

Conclusió? Me’l quedo!!

Si hi estas interessat/da clicka aquí!

P.D: Tot i que no ho sembli, no em paguen per fer-li publicitat.

Nou lector RSS

Aprofitant que estic de vacances m’he fet una llista enorme de les coses que no tinc temps a fer mentre dura el curs. Evidentment, no totes les vacances les he dedicat a escriure la llista, si no també a fer les coses que hi ha apuntades. No se si sou dels que feu llistes. Si no ho sou us ho aconsello: esborrar una línia i veure que et vas quedant amb menys i menys coses a fer és quasi orgàsmic.

Tot això us ho explico perquè un dels objectius d’aquestes mini vacances entre semestre i semestre és la de llegir els articles endarrerits que tenia al google reader i buscar un altre lector de blocs. Des de sempre que m’he ensumat que google no és del tot just amb la gent que, com jo, anem enfeinats i que ens agrada fer una llegida llarga quan tenim una època tranquil·la, ja que per motius inexplicables em desapareixien articles no llegits a les llistes, fins que fa uns mesos vaig descobrir que els articles no llegit més antics d’un mes, per a google, deixen d’existir. Surten de la llista. Fart d’això, i del fet d’haver de desconnectar el compte de correu electrònic normal per entrar al que utilitzo per gestionar el bloc i llegir els articles endarrerits m’han fet decidir per buscar un altre lector.

I finalment, buscant i remenant, he trobat un que, si passa la fase de test, pot acariciar la perfecció: el lector de canals Liferea, per a Ubuntu. Avantatges? Bé, espero que no esborri articles no llegits antics. Ho haig de comprovar encara. Però el millor de tot és que no requereix loguejar-se enlloc i que és un programa i no una pàgina web. Així, amb un sol click al símbol de la carta que hi ha al costat del rellotge del sistema hi puc accedir fàcilment.

Espero que aquest avantatge m’ajudi a llegir més sovint, fins i tot en els moments de més feina per relaxar-me una mica. I qui llegeix…. s’anima a escriure! Així doncs, les 51 subscripcions que tinc ja han sigut passades al nou lector i estic a l’espera de nous articles.

I si em permeteu, vaig a tatxar quelcom de la llista.

El test definitiu

Tens dubtes sobre la tribu urbana a la que pertanys? No saps amb quins contactes d’interné et faràs més o de quin tipus de gent t’has d’envoltar? Tranquil, avui tenim la resposta per tu. Els humans som indecisos i necessitem que tota mena de tests (quan més senzills millors) ens diguin com i què som.

Amb tot això us presento, a l’estil de Randy, el test Cani!

El vaig descobrir gràcies a la confidència de fotofriki, el meu germà pels que no em coneixeu, que ho va trobar a la zona Off-topic del forums de meristation. Però oju! Per riure una estona eh? Que meristation és de videojocs…

Endinsem-nos una mica en el test. Ja a la primera pàgina un rànking de províncies i el % de cani de mitjana de cadascuna. Quan el vaig fer jo, Zamora tenia dues noies a un 100%. Absolut Fail. I sí, el vaig fer i vaig treure un 9%. Perquè tan? Doncs gràcies a preguntes tan generals com ¿Odias a los pijos?, ¿Tienes un piercing en la oreja? (però no és d’or, ni un diamant ni una creu eh?), o ¿Sabes lo que es un HOYGAN? (i qui amb dos dits d’ortografia no ho sap?).

Però compte que la resta de preguntes són de l’estil ¿Te gusta leer?, ¿Sabes quién fue Miguel Hernández? o ¿Quieres estudiar una carrera?

Tot tan general que sembla estúpid.

Quanta cultura tota junta en una sola web.

D’aquí vaig passar a la web de todocanis, (amb pop-up a cada pàgina que obris) i on, per curiositat, he anat de cap a la llista de registrats. Allà, i per un curiós excés de sol, hi ha 21 noies que, abans d’arribar a la b a la llista ordenada alfabèticament es diuen morenita o alguna variant (no subestimeu el poder cani de modificar paraules). En arribar a la b m’he parat per no guanyar punts al test amb tants noms amb poca imaginació a l’estil de ametermela o aZmeLoDespaciiO.

Si Cervantes aixequés el braç…

Us animo a que proveu el test, a veure quan treieu i compartiu les estadístiques. No és fiable, però podem riure una estona…

Perills a la xarxa

Molts de vosaltres segurament us haureu fixa’t del mal que han fet per la generació Internet el messenger i el fotolog.

Per començar, el messenger ha creat tota una generació d’adolescents amb nicks multicolors enganxats a l’ordinador amb la necessitat imperant d’explicar tot el que han fet, a tots els llocs on han anat i dir a qui estimen. Però atenció: pel nick, res de conversa si no es volen detalls. Això teu ho ha de saber tothom. I per això has de rivalitzar pel nick més cridaner i que atregui totes les mirades.

I també ha creat la primera generació que ha après a declarar-se a la persona estimada a través del nick. On els amics ho descobreixen abans, amb la consegüent: mira mira, has vist el nick del fulanito? amb la sorpresa que la segueix. Però les coses no duren per sempre, i no hi ha res més trist i covard que deixar una relació pel nick, més aviat, pa travès amics que han vist el nick i que t’avisen que tens noticies.

S’han acabat les cartes d’amor i les trucades, i les estones de pati tremoloses i amb suor fred que recorre la teva esquena cap avall amb la noia (o noi, segons la situació) al davant. Ara el que es porta és fer-ho tot a través del nick, perquè tothom se n’adoni. Una menció a part mereixen els que es declaren amb una conversa al messenger, però aquests ja són del que jo anomeno la segona generació Internet.

La segona generació Internet són aquells que en veure tot això van quedar immunitzats de burrades i van decidir fer les coses més o menys bé. Però no van trigar gaire a degenerar altre cop. Amb l’aparició del fotolog es va aconseguir el mateix que amb el messenger anys abans: idiotitzar el personal. Si se segueixen veient les tendencies idiotes de tota la vida és perquè la secta fotolog ha aconseguit atontar a la gent a base de fotografies fetes a traves del mirall del labavo treient cul i mostrant pitrera (i on tambe es poden veure els raspalls de dents i les colonies de la familia, per si no us hi heu fixat): fotografies fetes aixecant el braç i amb escot per ensenyar encaramés pitrera mentre es fan morritos. I la versió masculina ensenyant xocolatina i pectorals d’atleta. No busqueu variants, totes les fotografies solen ser així. Tot això amanit amb textos incomprensibles que han aconseguit que la succecció de consonants que temps enrere significava teclejar a l’atzar signifiquin alguna cosa.

I, com no podia faltar, parelles que es fan i desfan a traves dle flog. I coses importants que es diuen a traves de flogs amb fotografies idiotes.

I el virus que ha desencadenat aixo és ben idiota, ben simple: es va passar d’un estat on podia comentar tot quisqui a un altre on per comentar s’havia d’estar registrat. Per comentar i fer callar al pesat de torn que demana que li comentis la fotografia a travès del messenger, la gent va registrar-se, i finalment cedeix a la temptació de penjar alguna cosa (com li va passar a un servidor). I al final ho odies, però t’hi enganxes. Això és pitjor que el tabac. Així s’aconsegueix una nova secta nou moviment social.

Quan de mal ha fet l’ordinador i l’ADSL mal utilitzats. Si tots els ordinadors funcionèssin encara amb DOS la cosa seria diferent.

Veig que m’ha sortit un article una mica rancuniós, amb cert odi malvat. I no és que no utilitzi ni messenger ni fotolog. El primer, ben usat és una eina útil, el segon és només una secta.

I parlo per experiència. Per la meva i per la d’amics que m’han comentat coses que els han passat. Haig de declarar, que a mi si que se m’han declarat per messenger (valga la redundáncia) i que ho trobo d’allò més idiota i antiromàntic. No culpo les eines. Culpo l’ús que se n’ha donat. I si no us ho creieu, doneu-vos una volta pel fotolog i mireu la vostra llista de contactes del messenger.

Admeto que porto una temporada amb artícles on només critíco. Potser és la calor, potser és l’estiu i la falta de rutina, o potser és que tinc tot el dia per pensar. En tot cas, crec que n’escriuré un més en els propers dies i així acabaré (temporalment) aquesta etapa.

Retorn del viatge o no existeix viatge sense recorregut

Fa unes poques hores que he arribat d’una setmana de viatge. I al poc d’engegar l’ordinador i connectar-me al messenger m’han informa’t: reclamen actualitzacions. És llavors quan he entrat al tauler de control del bloc per veure què havia succeït en la meva absència. I he fet una mica de conclusió. Ho sento, aquest article serà de conclusions, una mica narcicista, que a vegades crec que pot anar bé, ja ho deia William Hill: ningun escriptor novell desitja tant la crítica constructiva com la lloança.

Primer de tot? Doncs crec que m’hauré d’agafar vacances més sovint. En aquest setmana absent he arribat a tenir pics de visites rècord  abans de la tendència normal a la baixa. I el que més m’ha sobtat, reclamacions de nous articles. Que algú desitgi llegir quelcom que ha sortit d’aquesta ment m’afalaga fins a límits insospitats (i diu bastant de la bogeria del que reclama (i que no se m’enfadi ningú)).

Però els números són números i mai deixaran de ser-ho (què seria de les matemàtiques, si no?) i mai arribaran a quantificar la qualitat, la bellesa i l’amor. Afortunadament. El que més m’ha agradat ha sigut la sensació que he tingut quan, després de veure estadístiques i fer els números corresponents, he visitat el meu bloc com un forani. Mai ho havia fet, i potser aquest periode d’allunyament m’ha ajudat a veure el manicomi amb uns altres ulls. Llegint l’últim article m’he sentit orgullós d’haver-lo escrit, i he vist que salamandreta tenia raó en el seu comentari. Durant uns moments m’he sentit realment orgullós del que he escrit i he dubtat que fos meu. Jo no puc escriure aquestes coses. Després he seguit llegint cap a baix… i ha sigut quan he pensat que si el bloc no fos meu, estaria a la llista de preferits. I és curiós, perquè sóc d’aquells que afirma que jo no seria amic de mi mateix.

Potser tot això no significa res, potser no són més que pensament desvariejats d’un boig; però m’ha agradat sentir-me bé.

Que al cap i la fi, és l’única cosa que importa.

Sovint passa

A vegades passa. No us ha succeït a vosaltres? Us lleveu un dia del llit (l’acte previ és opcional) i sentiu unes ganes terribles d’escriure un article, penjar-lo i començar a admirar-te a tu mateix fen-te palles virtuals dient Oh si! Que bo que sóc o Mmmmm, immillorable, t’has lluit inútil… (ídem més encara, crec que he exagerat, bé, si, he exagerat segur… vale! he exagerat massa).

A mi em passa sovint. No tinc res a dir, però si unes ganes immenses de començar a apallissar les tecles per acabar escrivint un article que no digui res, que potser sigui repetitiu o repeteixi el que ja he dit en algun altre article. A vegades no els acabo penjant. Això passa la majoria de vegades. Perquè penjar un article que no diu res? Vaig crear el bloc per penjar tota una caravana d’articles sense sentit i articles buit? És això el que esperava que passaria quan vaig crear-me el compte a Worpress amb tota la il·lusió del nen que s’acaba de comprar un io-io? (Què passa? A mi m’agraden els io-ios i quan vaig comprar-me el que tinc vaig sentir això. Ja us faré algun truc, cutre cutre, no us penseu ara que sóc un màster)

anomenatinutil rebent justicia

Així és com volia que fos aquest bloc? Una bitàcola més sense rumb definit, sense un objectiu clar al que arribar. Jo no volia que fos un bloc cutre cutre, on fer patir els lectors mentre navegant per la xarxa babejo veient blocs que valen la pena, i pensar: ostres nano, això si que té mèrit, això és un bloc de veritat. Aquest si que sap com manegar-se les coses.

Però com que he decidit que aquest seria un article sense contingut (i sense sentit) no penso arribar a cap conclusió. No ara. Però suposo que el bloc és com la vida. Si no saps dirigir el bloc cap on vols, ho faràs amb la vida? Ingenu. Merda, una conclusió.

De fet, ja he perdut el fil de l’article. Sovint haig de rellegir l’article desenes de vegades a mida que llegeixo per encaixar les bajanades que dic, però no avui. Avui és un article sense sentit (i sense contingut) i no vull de cap de les maneres intentar encaixar res. He dit. Potser m’ho llegiré per no repetir-me. I per corregir les faltes. I per acabar l’article. Perquè haig de marxar. Per atenuar la temptació de començar a pessigar-me els avantbraços i de clavar-me bufes per la meravellosa qualitat de l’article; que això no us he dit, quan passa tot al contrari d’un article bo no faig com he dit al principi (ni com acabo d’exagerar ara), però si que entro en un estat d’apatia i ganes de clausurar el manicomi d’una vegada. Parlant del manicomi. L’altre dia una amiga em va preguntar perquè em considerava boig. Potser en faig un article. Millor que aquest. Perquè tindrà missatge. I contingut. Sí, sí. I així em perdonareu pel que acabo de penjar (ara, pel que estic a punt de penjar). O no.

Vaig prometre en algun article que penjaria quelcom bo o és una idea no duta a terme? Tan se val. Ho prometo.

Per l’ànima d’Snoopy, amén.