Rescate

– Oye, tú que opinas del rescate a la banca?

– Rescate? Hoy ha empatado la Roja.

Sobre la vaga general

Fa un parell de dies que li estic donant voltes molt seriosament a certs aspectes de la política actual i que giren entorn de la vaga general. Des de Madrid no han trigat en dir que la vaga ha tingut un seguiment molt minso quan el que jo he vist al carrer ha sigut tot el contrari. Són moments com aquests en els que un es planteja si realment són legítims alguns (repeteixo, alguns) actes violents contra el mobiliari urbà. Al cap i a la fi, tot i que la vaga sigui un dret dels treballadors, la premsa i la política no té gaires dificultats en desmentir el seu èxit, fent que la vaga sigui atacada i menyspreada amb mentides des dels mitjans de comunicació majoritaris.

També em plantejo l’actuació dels piquets. En la meva opinió, la seva tasca és imprescindible, però arribant a certs límits. Jo, que considero que la meva política és la de la cerca incansable del mètode per garantir el benestar  personal dels individus que formem la societat, no trobo gens encertades les agressions contra aquells contraris a les idees que cadascú defensa.

Però malgrat tot, no puc deixar de pensar en una frase amb la que, barroerament, podria resumir una mica tot això utilitzant una mica les idees d’unes amigues que un dia em van dir: si vols canviar les coses, endavant, però fes-ho dins de la legalitat vigent per a fer que la teva victòria sigui indiscutible.

Davant d’una reforma laboral que acaricia els límits de la ètica, i imposada dins dels marges de la legalitat vigent; està justificat l’ús de mètodes poc legals per aconseguir unes condicions de vida ètiques?

 

Veritats semiabsolutes que vistes des de segons com deixen de ser semi

En temps de guerra tothom és patriota.

Durant goberns del PP, tothom és d’esquerres.

P.D: I tot i això, no deixo de fer-me’n creus quan en veig algun exemple.

Disturbis, política i on collons ens estem fotent

Fa uns mesos va passar la mateixa història de sempre: els votants del PP i de grups de dreta en general van sortir de sota les pedres i van votar en massa al partit que més els convé a la seva cartera. És curiós, perquè és força complicat trobar una persona que es confessi votant del PP. Després mira, passa el que passa. La transició ens ha fet mal i descobrim a garrotades que som un país més de dretes del que volem pensar.

Conec a una persona que, després de ser professor durant molts anys la experiència li ha dit que l’educació és un puny de ferro envolcallat amb un guany de seda. No se què opinar ben bé sobre això doncs no he sigut mai un professor estàndar, però els seus motius tindrà. De totes maneres suposo que la seva aplicació no serà la mateixa que la que considera l’actual govern en conxorxa amb els antidisturbis. És curiós: gent que no passaria ni un exàmen d’ortografia ensenyant lliçons a nanos que es manifestaven amb la motxilla a l’esquena plena d’apunts i llibres. Ara qui vulgui que s’ompli la boca de merda, però agafa la constitució, agafa els drets humans i a veure quin dels bàndols és més il·legal.

Cal preguntar-se quina direcció pren la política del nou segle? S’acomiaden a científics i professors universitaris, es redueix el sou a funcionaris de l’ensenyament públic en general. Mentrestant polítics i autoanomenats intel·lectuals viuen al seu aire gaudint de la misèria alièna. La dictadura dels imbècils i dels ignorants. I compte, que això s’encomana!

I no, això la indepència no s’ho emportarà. No siguem ingenus. A casa també tenim corruptes, polítiques de tisorada i somriure a cámara i cosos de “seguretat” amb porres i manilles. I em dol dir-ho perquè hi sóc favorable.

Però això o ho arranquem d’arrel o seguirà creixent.

L’agressivitat del petó

Aquest matí estava baixant les escales de la sortida de la facultat d’economia i empresa, on dimarts i dijous hi vaig ben d’hora per resoldre uns assumptes internacionals. El cas és que ja estava a punt d’abandonar l’últim esglaó quan he sentit que un noi i una noia es despedien. Ell ha dit, literalment: -Que vagi bé, un petó!”.

Això m’ha fet rumiar durant tot el dia, i he pensat en un article que escriuria a la tarda en un parell d’hores que tinc “lliures”. Anava a escriure que aquell noi no anirà gaire lluny així, i que el que s’ha de fer és tenir una mica d’agressivitat per donar el pas de deixar-se de paraules. Anava a ficar l’exemple de la bici, i tot el que anava a dir com exemples eren d’aquesta temàtica.

Avui però, sorprenentment, un cotxe m’ha deixat incorporar-me a un carrer quan, ni de conya, tenia jo preferència. Segons abans, un avi m’havia insistit a seguir endavant quan jo m’havia aturat per a que passes el carril de vianants (però aturat aturat, no el que fan molts de mantenir l’equilibri sense baixar de la bici).

El cas és que no se si aquella és la cantonada de la bona gent o és que el món comença a mostrar símptomes de tornar-se boig (boig com jo). Així que he improvisat l’article. Com sempre.

El dia a dia

Vaig a la farmàcia i a part del que necessito compro uns carmels solidaris. Tenen èxit, quasi no en queden i he tingut sort. Abans però, porto els nens al cole i quan torno a casa me n’adono que s’han deixat la col lombarda que necessitaven per fer un experiment de naturals. Ho fico en una bosseta i els hi porto. Porto dos caps de setmana sense quasi sortir de casa. Cal avançar feina que els temps que corren no estan fets pels mandrosos. Bé, només una nit. Per trobar-me, entre coles light, amb unes amigues amb les que feia segles que no ens vèiem.Vaig a la biblioteca i agafo un llibre de Hemingway. A veure si tot el que diuen d’ell és cert. Si apareix a una pel·lícula de Woody Allen és que devia ser bo.

Finalment arribo a casa i em relaxo escoltant música.

Treient-me la bota

Ja fa uns dies que he tornat a Barcelona. Com suposava, a Itàlia m’han tractat bé. Molt bé. Millor del que m’esperava donada la imatge del país que tenia gràcies als simpàtics imbècils italians post-adolescents que poblen Lloret de Mar a l’estiu i que havíen convertit la meva idea d’Itàlia com la d’un país amb moltes ulleres de sol i amb gent maleducada que va en grupets i que crida molt. Afortunadament, alguns tòpics són més falsos que la productivitat en una secretaria acadèmica.

El cas és que he deixat passar uns dies en part per l’estupefacció que m’ha sobtat des que sóc aquí. Vinc d’un país que està força malament, on el bitllet del bus aeroport Padova ha passat de costar 4 a 8 €, però que tenia convocada una manifestació pel dia 6 i, pel que m’ha arribat de segones veus, hi ha vaga als aeroports. Després arribo aquí i em trobo un país preocupat per la sentencia d’un tribunal format per jutges i que preten aplicar mesures a la comunitat educativa. El dia que polítics i jutges decideixin consultar a professors i pedagogs per aplicar alguna mesura hi haurà la mateixa expectació que la que hi hauria si es trobés vida intel·ligent a Mart.

Canvia la notícia i veig que tothom té un ull a la borsa perquè no ha deixat de baixar des que una dona important però desconeguda fins fa no res ha dit que això és l’apocalipsi, fins arribar a l’extrem de trobar un titular tan estúpid al diari 20 minutos (clica per descarregar-te la portada) com aquest:

El miedo a una recesión global hunde las Bolsas y los mercados de deuda

Un profà en economia com jo llegeix entre línies fins entendre:

El miedo a una recesión global provoca una recesión

Sense el global, perquè sembla que la Merkel té a tota Europa agafada del coll.

En fi, que a Itàlia tot semblava molt llunya i les persones molt properes, el menjar espectacular encara que molts àpats fossin entrepans i la constitució no era més que paper mullat al que no fer cas fins que, en arribar a Barcelona s’ha convertit en paper mullat que preocupa. Si ens en sortim d’aquesta, i coincidim mai per Padua us convido a un Spritz. Beer&Blog a la nueva usanza. I veureu que encara que el meu bloc sigui més apocalíptic que la senyora de la que us he parlat abans, sóc feliç.

Nota: El carret encara no està enviat a revelar. Paciència.

Eficiència

Aquest matí he quedat amb un professor que m’havia de signar un paper que necessito per la matrícula. Havia quedat que l’aniria a veure al despatx a les 10 i li va semblar bé, però avui l’he estat esperant al passadís fins que ha arribat a les 10:17. Un professor universitari que fa tard dóna una imatge força pobre de l’eficiència d’aquest país, i és que últimament no penso en res que no sigui com de decadent és aquest país en els últims anys (o almenys des que tinc consciència).

Un altre exemple. Ahir al matí vaig anar al museu de la ciència, també conegut com a CosmoCaixa. Reconec que sóc un d’aquests penjats que en les 4 hores que vaig estar allà em vaig passar 3 i mitja mirant la zona de física, llegint la informació abans de “jugar”. Mentrestant m’anaven passant per tots costats nens de com a molt 7 anys d’un casal que els havia portat al museu. Va ser molt graciós estar admirant la refracció de la llum en una lent mentre un nen no parava de picar el boto d’encendre esperant que succeís alguna cosa espectacular. Està bé que els nens hi vagin, toquin i que, encara que no entenguin res, marxin amb el record d’haver vist peixos gegants, un tamboret que gira gràcies a una roda que agafes a les mans o un bloc de gel gegant. Això està molt bé quan ets un nen, però també em van avançar molts adults que tocaven les coses i que en veure que no feien res (quan simplement, allò trigava una mica en posar-se en marxa) o que no entenien el que passava marxaven ràpid sense ni tan sols llegir l’explicació del que estaven mirant. Per això també penso que no anirem gaire lluny en un país on tothom busca les coses immediates, sense permetre un temps  a la reflexió a la lectura calmada.

Un altre exemple d’això últim és la gran quantitat de llibres que he trobat a la venta sobre la plataforma Arduino. Fa unes setmanes vaig adquirir una placa i he estat programant i jugant una mica estudiant el llenguatge amb el que es programa. En canvi tots els llibres contenen informació de com construir robots i altres coses sense donar una base teòrica, amb la promesa de construye tu propio robot! quan de propi no té res.

I ara per la tele em diuen que no se quins índex han pujat, de tal manera que estem amb un peu dins del rescat. Sincerament, no m’estranya gens en un país que viu de vendre l’esforç dels altres i que no intenta agafar un producte i donar-li un valor afegit mitjançant una millora tecnològica, de qualitat, de comoditat, si no amb una simple i pura especulació que ens està portant a les portes de l’infern econòmic.

Deslegitimació de la política

Últimament es parla molt sobre els indignats i, tot i que per culpa dels exàmens no he pogut participar tant com hagués volgut en els seus actes, coincideixo amb les seves demandes. Això que quedi clar per endavant. Ara, això no farà que se m’enterboleixi la vista ni la memòria, i crec que com que les dades i el números són quelcom irrefutable per tothom (dos i dos són quatre i no hi ha volta de full) parlaré una mica de la indignació que sento respecte a la classe política.

Fa uns quants anys, concretament el dia 18 de febrer de 2006 vaig participar en la manifestació que la plataforma pel dret a decidir va convocar amb el lema: Som una nació i tenim el dret a decidir, i que reclamava l’aprovació de l’estatut tal i com s’havia aprovat en el referèndum com a cas particular i la defensa del dret a decidir del poble en general. Tot i que el primer motiu no m’atreia massa, el segon sí, i per això hi vaig anar.

El ball de xifres és considerable, però les més realistes segons el meu parer, són les que diuen que 700.000 persones es van manifestar. Quan vaig arribar a plaça Catalunya (al final) després de quasi dues hores caminant des de plaça Espanya, des de l’organització ens deien que seguíssim endavant perquè encara hi havia gent a plaça Espanya iniciant la marxa. I tots sabem com n’és d’ample la Gran Via.

Els cas és que 700.000 persones estaven manifestant-se només a Barcelona. Per mostrar-ho més visualment, serien més persones de les que en les eleccions al parlament de l’any passat van votar a Ciutadans, ERC, SI, ICV i PxC. O les que van votar a PP, ICV i SI. Tot i que l’enciclopèdia grec tingui la definició que té:

Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació.

El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d’alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.

Tota manifestació té l’objectiu de canviar l’actuació política, tirar enrere alguna llei o impulsar-ne de noves. És una part més de la democràcia. De fet és l’únic mètode democràtic que té la població entre eleccions cada 4 anys. Malauradament els polítics les rebutgen i en faig la vista grossa, ja sigui per aturar la guerra d’Iraq, pel dret a decidir o per les retallades. No s’adonen que és l’expressió d’un poble contrari a les seves actuacions i que fent-ne la vista grossa no fan més que deslegitimar el caràcter democràtic del polític que no l’escolta (Política deslegitimada: motiu 1).

Parlant de deslegitimar. Aquesta és una paraula que agrada molt als polítics per atacar qualsevol cosa que no els agrada. El moviment dels indignats és una de les coses que ells creuen deslegitimades per no utilitzar els mitjans comuns. Malgrat això, els indignats no és més que una manifestació, diferent i molt llarga.

Però parlant de deslegitimar i tornant al números. He agafat els números de les últimes eleccions al parlament a la web oficial. Fent un càlcul fàcil, tenint en compte el total de gent cridada a les urnes i els vots obtinguts per CIU, aquest partit ha obtingut només el 22.43% dels vots de tota la població. I té una quasi majoria absoluta que l’ajudarà a aprovar les retallades i quasi tot el que vulgui aquesta legislatura. És legítim això? (Política deslegitimada: motiu 2)

A més, aquest matí han ocorregut alguns altercats al parlament segons he vist als Matins de TV3 entre pàgina i pàgina d’estudi (si no, hi hagués anat). Diuen que això deslegitima el moviment 15M. Perquè la violència del Mossos l’últim 27 de Maig no va deslegitimar el cos policial o la conselleria de la que depèn i quan quatre dels milers d’indignats provoquen uns aldarulls condemnats per la resta del moviment indignat deslegitima tota insubmissió popular? (Política deslegitimada: motiu 3)

L’únic que em queda clar, i a cada protesta, manifestació o llei retallant drets em quedarà més clar: les hòsties políticament correctes, només es poden donar per una banda que, tothom sap qui és i que, per suposat, és legítima. Si els polítics també tinguessin dos dits de front i escoltessin i dialoguessin amb els seus jefes (nosaltres) no caldria dur a terme reivindicacions tant incòmodes.

Opinions foranies

L’altre dia vaig sentir una conversa d’una joves estrangers que devien ser estudiants Erasmus, doncs parlaven sobre assignatures varies i van pujar a Plau Reial (línia verda). En el trajecte em vaig quedar amb un comentari:

What I dislike most of here is that everybody cheats. I don’t like it. I don’t cheat, but everybody does.

Sentit just el dia abans de l’examen final d’una assignatura que estic repetint per ser l’únic que no va copiar. Queda tot dit.