Rescate

– Oye, tú que opinas del rescate a la banca?

– Rescate? Hoy ha empatado la Roja.

Anuncis

Sobre la vaga general

Fa un parell de dies que li estic donant voltes molt seriosament a certs aspectes de la política actual i que giren entorn de la vaga general. Des de Madrid no han trigat en dir que la vaga ha tingut un seguiment molt minso quan el que jo he vist al carrer ha sigut tot el contrari. Són moments com aquests en els que un es planteja si realment són legítims alguns (repeteixo, alguns) actes violents contra el mobiliari urbà. Al cap i a la fi, tot i que la vaga sigui un dret dels treballadors, la premsa i la política no té gaires dificultats en desmentir el seu èxit, fent que la vaga sigui atacada i menyspreada amb mentides des dels mitjans de comunicació majoritaris.

També em plantejo l’actuació dels piquets. En la meva opinió, la seva tasca és imprescindible, però arribant a certs límits. Jo, que considero que la meva política és la de la cerca incansable del mètode per garantir el benestar  personal dels individus que formem la societat, no trobo gens encertades les agressions contra aquells contraris a les idees que cadascú defensa.

Però malgrat tot, no puc deixar de pensar en una frase amb la que, barroerament, podria resumir una mica tot això utilitzant una mica les idees d’unes amigues que un dia em van dir: si vols canviar les coses, endavant, però fes-ho dins de la legalitat vigent per a fer que la teva victòria sigui indiscutible.

Davant d’una reforma laboral que acaricia els límits de la ètica, i imposada dins dels marges de la legalitat vigent; està justificat l’ús de mètodes poc legals per aconseguir unes condicions de vida ètiques?

 

Veritats semiabsolutes que vistes des de segons com deixen de ser semi

En temps de guerra tothom és patriota.

Durant goberns del PP, tothom és d’esquerres.

P.D: I tot i això, no deixo de fer-me’n creus quan en veig algun exemple.

Disturbis, política i on collons ens estem fotent

Fa uns mesos va passar la mateixa història de sempre: els votants del PP i de grups de dreta en general van sortir de sota les pedres i van votar en massa al partit que més els convé a la seva cartera. És curiós, perquè és força complicat trobar una persona que es confessi votant del PP. Després mira, passa el que passa. La transició ens ha fet mal i descobrim a garrotades que som un país més de dretes del que volem pensar.

Conec a una persona que, després de ser professor durant molts anys la experiència li ha dit que l’educació és un puny de ferro envolcallat amb un guany de seda. No se què opinar ben bé sobre això doncs no he sigut mai un professor estàndar, però els seus motius tindrà. De totes maneres suposo que la seva aplicació no serà la mateixa que la que considera l’actual govern en conxorxa amb els antidisturbis. És curiós: gent que no passaria ni un exàmen d’ortografia ensenyant lliçons a nanos que es manifestaven amb la motxilla a l’esquena plena d’apunts i llibres. Ara qui vulgui que s’ompli la boca de merda, però agafa la constitució, agafa els drets humans i a veure quin dels bàndols és més il·legal.

Cal preguntar-se quina direcció pren la política del nou segle? S’acomiaden a científics i professors universitaris, es redueix el sou a funcionaris de l’ensenyament públic en general. Mentrestant polítics i autoanomenats intel·lectuals viuen al seu aire gaudint de la misèria alièna. La dictadura dels imbècils i dels ignorants. I compte, que això s’encomana!

I no, això la indepència no s’ho emportarà. No siguem ingenus. A casa també tenim corruptes, polítiques de tisorada i somriure a cámara i cosos de “seguretat” amb porres i manilles. I em dol dir-ho perquè hi sóc favorable.

Però això o ho arranquem d’arrel o seguirà creixent.

L’agressivitat del petó

Aquest matí estava baixant les escales de la sortida de la facultat d’economia i empresa, on dimarts i dijous hi vaig ben d’hora per resoldre uns assumptes internacionals. El cas és que ja estava a punt d’abandonar l’últim esglaó quan he sentit que un noi i una noia es despedien. Ell ha dit, literalment: -Que vagi bé, un petó!”.

Això m’ha fet rumiar durant tot el dia, i he pensat en un article que escriuria a la tarda en un parell d’hores que tinc “lliures”. Anava a escriure que aquell noi no anirà gaire lluny així, i que el que s’ha de fer és tenir una mica d’agressivitat per donar el pas de deixar-se de paraules. Anava a ficar l’exemple de la bici, i tot el que anava a dir com exemples eren d’aquesta temàtica.

Avui però, sorprenentment, un cotxe m’ha deixat incorporar-me a un carrer quan, ni de conya, tenia jo preferència. Segons abans, un avi m’havia insistit a seguir endavant quan jo m’havia aturat per a que passes el carril de vianants (però aturat aturat, no el que fan molts de mantenir l’equilibri sense baixar de la bici).

El cas és que no se si aquella és la cantonada de la bona gent o és que el món comença a mostrar símptomes de tornar-se boig (boig com jo). Així que he improvisat l’article. Com sempre.

El dia a dia

Vaig a la farmàcia i a part del que necessito compro uns carmels solidaris. Tenen èxit, quasi no en queden i he tingut sort. Abans però, porto els nens al cole i quan torno a casa me n’adono que s’han deixat la col lombarda que necessitaven per fer un experiment de naturals. Ho fico en una bosseta i els hi porto. Porto dos caps de setmana sense quasi sortir de casa. Cal avançar feina que els temps que corren no estan fets pels mandrosos. Bé, només una nit. Per trobar-me, entre coles light, amb unes amigues amb les que feia segles que no ens vèiem.Vaig a la biblioteca i agafo un llibre de Hemingway. A veure si tot el que diuen d’ell és cert. Si apareix a una pel·lícula de Woody Allen és que devia ser bo.

Finalment arribo a casa i em relaxo escoltant música.

Treient-me la bota

Ja fa uns dies que he tornat a Barcelona. Com suposava, a Itàlia m’han tractat bé. Molt bé. Millor del que m’esperava donada la imatge del país que tenia gràcies als simpàtics imbècils italians post-adolescents que poblen Lloret de Mar a l’estiu i que havíen convertit la meva idea d’Itàlia com la d’un país amb moltes ulleres de sol i amb gent maleducada que va en grupets i que crida molt. Afortunadament, alguns tòpics són més falsos que la productivitat en una secretaria acadèmica.

El cas és que he deixat passar uns dies en part per l’estupefacció que m’ha sobtat des que sóc aquí. Vinc d’un país que està força malament, on el bitllet del bus aeroport Padova ha passat de costar 4 a 8 €, però que tenia convocada una manifestació pel dia 6 i, pel que m’ha arribat de segones veus, hi ha vaga als aeroports. Després arribo aquí i em trobo un país preocupat per la sentencia d’un tribunal format per jutges i que preten aplicar mesures a la comunitat educativa. El dia que polítics i jutges decideixin consultar a professors i pedagogs per aplicar alguna mesura hi haurà la mateixa expectació que la que hi hauria si es trobés vida intel·ligent a Mart.

Canvia la notícia i veig que tothom té un ull a la borsa perquè no ha deixat de baixar des que una dona important però desconeguda fins fa no res ha dit que això és l’apocalipsi, fins arribar a l’extrem de trobar un titular tan estúpid al diari 20 minutos (clica per descarregar-te la portada) com aquest:

El miedo a una recesión global hunde las Bolsas y los mercados de deuda

Un profà en economia com jo llegeix entre línies fins entendre:

El miedo a una recesión global provoca una recesión

Sense el global, perquè sembla que la Merkel té a tota Europa agafada del coll.

En fi, que a Itàlia tot semblava molt llunya i les persones molt properes, el menjar espectacular encara que molts àpats fossin entrepans i la constitució no era més que paper mullat al que no fer cas fins que, en arribar a Barcelona s’ha convertit en paper mullat que preocupa. Si ens en sortim d’aquesta, i coincidim mai per Padua us convido a un Spritz. Beer&Blog a la nueva usanza. I veureu que encara que el meu bloc sigui més apocalíptic que la senyora de la que us he parlat abans, sóc feliç.

Nota: El carret encara no està enviat a revelar. Paciència.