Un poti poti sobre l’any passat

A la paret del costat on tinc l’escriptori hi tinc penjat un calendari. En aquest hi apunto dates importants, com aniversaris o exàmens. Evidentment, cada gener em veig amb la obligació de canviar-lo per un altre i apuntar en el nou calendari els aniversaris d’amics i família.

Això és el que he fet aquest matí i m’ha sorprès la quantitat d’aniversaris que aquest any no han passat el filtre i que no he volgut apuntar de nou.

Aquest any 2011 ha sigut diferent a la resta. Va començar amb una decepció que em va dur a una neteja personal i de companyia de la que no em sento gens penedit i de la que us vaig parlar molt resumida i encriptadament aquí, aquí i aquí. Pensant en això m’ha vingut al cap un company de feina (de quan escrivia les reflexions de barra de bar) que tots els dies cantava almenys una vegada la cançó de “Yo quiero tenen un millón de amigos“. Doncs que tingui sort, perquè a mi ja em va bé tenint a poca gent, però de la que em sento orgullós i que em fa sentir realment bé. Res d’aparences ni patiments.

També ha sigut l’any en el que he acabat la carrera tècnica i en el que m’he enrolat a un Màster. I si, he utilitzat la paraula “enrolat”, com si això fos l’exèrcit, perquè fet i fet, requereix la mateixa autodisciplina i que se li dediqui el mateix temps diari, però que al cap i a la fi, estic gaudint com si fos un nen amb una joguina nova.

També ha sigut l’any en el que he consolidat la manera amb la que estic aconseguint controlar el meu cos, alliberar la meva ment i aprendre a parlar i escoltar a l’esperit. Molt metafòric tot, i del que us he parlat molt puntualment.

No em puc queixar d’aquest any en el que, tot i que hi vaig entrar de cul, he descobert que no vaig ser jo, si no que eren altres els que me’l van ensenyar. Ara tinc la millor pau interior i la millor companyia, que al cap i a la fi, és l’únic que val la pena.

Benvolguts

Agafar un dia per banda amb la intenció de fer-li l’amor tant fort que perdi el sentit i quedi als meus peus. Tenir a prop la cançó perfecte per al segon perfecte i decidir després del ximpum final que ja toca, que demà escric un poema per ella i que a la merda una festa de 2 dies si només vaig poder dedicar-li 4.

Sentir que han dit de mi que escric prosa perfecte i quedar-me amb un pam de nas, la mandíbula per terra i una boca més gran que les orelles del príncep de Gal·les. I si, agafar-lo a ell i a tots els seus homòlegs i enviar-los al camp a pasturar, que jo ja tinc reina, corona i seient reial davant un ordinador amb el món obert de bat a bat i les portes a pendre pel cul que cau més o menys on Cristu va perdre l’espardenya i jo les ganes a lamentar-me.

Amén.

Relacions extraparentals

Sembla mentida, però qui m’ho anava a dir. Ja portem dues setmanes junts i ja has absorbit tot el meu temps. Fins i tot em vas demanar de quedar dissabte, i ja saps que a mi aquesta idea no m’agradava. No se quina coartada puc inventar-me contra això. Pensa que ara per ara jo sóc un home compromès i feliç…

Dóna’m una mica de calma i hi pensaré seriosament. Ja se que vols que dediqui més temps per tu i que el vols ara, però què et sembla si deixem l’estudi previ per demà i repassem aquella assignatura un altre dia? Jo també tinc vida, saps? O la tenia.

Diferències

Entrar en un local on canvien les lleis de la física. Els ulls comencen a veure a una velocitat de 10 imatges el segon. El terra es torna inestable i l’aire poc accessible. Les presons són més espaioses. Entrar allà i ser l’home més afortunat. I que a més t’ho diguin.

Entrar en un altre edifici un altre dia i a una altra hora. Sentir-se l’home més adolorit i enfeinat del món fins que entres al lavabo i veus un noi afaitant-se entre carpetes i bolis bic.

Diferència? Només de 48 hores.

El món segons…

Ara mateix em sento com un Garp qualsevol que necessita enamorar a la seva Helen qualsevol amb un conte que a ella li sembli maco.

Però l’alberg està ple de Garps i Helens que escriuen i que busquen tots el mateix objecitu, i deprimeix força que gent hi hagi gent que odio i que fa el mateix que jo i que es fa el sensible escrivint a l’herba quan després fumen i riuen humor groller.

Odio les presses i haver de caminar ràpid per tenir lloc a un alberg que després s’omplirà de Garps i Helens i Alices. Perquè tot rei necessita el seu bufó.

Nota: Com havia dit, aquest és el segon full que vaig escriure durant el viatge. Per entendre’l, caldria llegir-se abans un gran llibre de John Irving: El mundo según Garp. Ve tard, perquè com sempre, utilitzo l’excusa de cada any. Demà vaig a visitar Itàlia. Ens tractarà bé? Això espero.

Un matrix dins nostre

A grans trets, les relacions socials no són més que programes que dediquem a escriure al llarg de la nostra vida. Com a informàtics poc destres que som, el nostre codi tindrà sempre un munt d’errades, bugs, processos que consumeixen massa recursos, etc. I al cap i a la fi, la vida no és més que una perpètua relectura de totes les línies de codi buscant i reparant els errors.

I sobretot, a vegades un programador aliè ve i ens troba un error garrafal que, d’estar tant acostumat a veure’l, no haviem reparat en que era una errada bestial. El problema està en que mentre el programador amic remena el nostre codi, descuida el seu i, perquè no? Li succeeix el mateix que a nosaltres: té errors que jo no penso parar-me a buscar.

Hair

Diumenge passat, els organitzadors del musical Hair van muntar una activitat amb la que 100 parelles podien aconseguir entrades gratuites participant a una activitat i ells aconseguien fer-se publicitat.

L’activitat consistia en donar-se un petó multitudinari (cadascú amb la seva parella) que durés un minut. Per fer-ho, havies d’estar allà com a molt tard a les 11 del matí per a que et donessin el número de participant. La resta era una prova de rigor molt fàcil.

Jo estava allà i a la tarda vaig anar al musical de gratis, però no he pogut evitar evidenciar algunes diferències respecte una cosa similar que la marca de roba Desigual va organitzar fa unes setmanes. En aquella ocasió, els 100 primers en entrar despullats o en roba interior a la tenda sortien d’allà vestits amb roba de la marca i també sense pagar un duro. Per casualitats de la vida, passejant vaig passar pel costat d’una tenda la tarda abans cap a les 8 i em va sorprendre veure una cua llarguíssima de gent preparada per passar la nit a la intempèrie. En canvi per les entrades no es va arribar al límit de 100 parelles i érem aproximadament unes 70 i, a les 7.30 del matí quan vaig arribar esperant una cua que arribés a plaça Espanya (començant al teatre Apolo), no hi havia absolutament ningú. Només molta gent tornant de festa.

És curiós com per roba, la gent és capaç d’esperar 12 hores al carrer, i com per unes entrades de teatre no hi ha totes les parelles que s’esperaven. És molt trist, i diu molt d’un país on la moda és molt més important que la cultura.

 

Post-article: Malgrat això, va ser un matí molt entretingut (guiño guiño) i un festival mereixedor de ser admirat.

Divendres

Vaig sentir ràbia i dolor, recordo mentre camino amb el vent de cara i un llibre a la mà. La música que escolto no apaga del tot aquest pensament. Encara ho sento. El copet hipòcrita a l’esquena, el puny a la paret. Recordo perquè vaig despertar adolorit. Podria dir-se que sóc el típic imbècil.

I ara sento la ràbia i el dolor del no haver après a controlar els sentiments. Als meus anys i encara amb aquests problemes. Vaja, mala sort.

Abans he sentit al clatell la mateixa alenada de por. Por a pèrdua, però sobretot a la conseqüent soledat. Hi ha qui dirà que no és veritat. Que un mai està sol.

 

S’equivoquen.

 

La soledat, es crea. I jo no podria evitar-la. De fet no desitjaria evitar-la en un intent de de càstig cap a mi mateix. El motiu no el sé. Suposo que el descobriria en el moment. Si no, me l’inventaria, que en això tinc un bon historial. No m’ajudaria massa sentimentalment, però almenys ompliria el temps que quedaria buit altre cop.

 

Fins al següent, bon profit.

Defensa personal

ACTUALITZACIÓ: Després d’una revisió acurada i una lectura guiada, corregeixo certes frases en les que les idees no acabaven de veure’s gaire clares.

Fins ara, quan m’he trobat amb algun problema, més o menys sempre he seguit tres passos que han sortit naturalment de la meva manera de ser i que han intentat ser una mena de guariment: el res, la por i la bogeria en ordre invers.

Com es pot observar fàcilment, el primer pas és evident als sentits del llunyà digital. La resta potser acaben amagats fins i tot per a mi, ja que poden ser contemporanis uns als altres.

Conèixer això però no em tranquil·litza massa, com crec que conèixer el funcionament exacte d’un arma nuclear no deu alleugerir gens la por a veure-la en funcionament, de manera que el que toca és arribar a un punt una mica més pragmàtic. Útil i real.

Dit això, potser ja feia temps que es veia i potser no m’he fixat fins que no he començat a lligar caps de fets anteriors. I conèixer això tampoc em tranquil·litza massa. Conèixer que la durada és efímera, naturalment, altera força més, sempre i quant es coneixen les causes profundes.

Ara és quan toca decidir-se per una arma de defensa, tot i que en aquest moment, evidentment, no serà cap de les tres anteriors.

Senyors, apuntin les seves pistoles.

Aquesta nit

Si, coses que passen,  no dorms sota la mirada dels núvols a la fosca, no passarà res que pertorbi el meu turment. Si, per coses que passen, imagino el teu cos dormint en llit aliè no hi haurà temps que deixi a la vetlla.

Si, per coses que passen, t’imagino dormint acompanyada, no passarà res que molesti el teu son. Passaran coses que no sabràs mai tot i estar compartint la foscor que no vols mirar i a la que tanques els ulls.

Potser començaré aparèixer, poc a poc a prop teu. Apareixent sense ser esperat. Desitjós de tu. Imaginant-me allà fins arribar a ser-hi. Sent una substitució sorda, apareixent al teu costat.

I tot, només per girar-me i passar la meva mà per sobre teu i reposar-la exactament a sobre del teu melic per gaudir la vibració de la teva calma.

I dormir. Dormir com mai ho he fet, sabent-me feliç.

I deixar d’escriure. Doncs, mai imaginaré una imatge més bella que mereixi ser escrita.

Deixar d’escriure i pensar que, ja que tot aquest bloc va començar per escriure sobre tu, almenys recuperar-te per escriure’t saben-te identificada, bella i desitjada.

Deixar d’escriure i no saber si encara escric la realitat o si començo a escriure imaginant.