Judicis de la història

Els grans personatges són recordats per grans frases, i no per grans discursos.

Avui, manifestació!

Tothom sap que les manifestacions independentistes convocades a Barcelona han de començar a plaça Espanya i acabar a plaça Catalunya. Per allò de la poètica de la política…

Malgrat això, aquesta tarda tots a la manifestació!

Benvolguts, passeu passeu

Benvolguts altre cop. Torno a ser aquí, i se que ara us estareu preguntant què he fet tot aquest temps en el que no he escrit i tampoc no he llegit ni comentat cap dels vostres blocs. O probablement no i simplement només em quedaran els 3 lectors comptats que comenten relativament sovint i una altra que llegeix i calla virtualment però que després m’ho comenta quan ens trobem.

He estat pensant com explicar-vos-ho i he arribat a la conclusió de que el millor mètode és el que fan les sèries de televisió quan no tenen idees: un capítol recopilatori.

Com sabreu o haureu mig endevinat, fa prop d’un any es va obrir la caixa de pandora de la meva vida amb aquest article. Des de llavors no em puc queixar gens (i de fet, com podeu veure, últimament quasi no ho he fet), ans al contrari, les coses em van millor que mai. Malgrat això, els estudis que estic duent a terme actualment són força exigents i em trobo una mica en la mateixa situació de la Salamandreta fa uns anys quan veia matrix i parlava de coses molt estranyes.

A això però, cal afegir altres projectes en els que m’estic embarcant i que acaben d’absorbir tots els Joules de sobra que em queden al cos i tot el temps que tindria per convertir-los en potència, literatura o quelcom maco que fa moltíssim que no creo. I raó teniu si us queixeu i voleu que torni a ser el creador d’abans.

Així que avui, arribat a un punt de derivada nul·la, estic en un cim que podria considerar un punt d’inflexió. Per ara l’única conseqüència d’aquest és la decisió profunda i convençuda de prendre’m les coses amb calma. Per fi i d’una vegada per totes després d’uns mesos de bojos i un dia per a quedar-se dormint al llit. No se si si canviarà la freqüència d’actualització del bloc, dels comentaris cap als meus articulistes preferits (que malgrat no tingui temps de llegir-vos, sempre esteu presents en el meu dia a dia) o de l’escriptura més fina. Potser demà torni a casa després de 12 hores fora més estressat que mai. Qui sap. Suposo que passat demà ho esbrinareu.

Un poti poti sobre l’any passat

A la paret del costat on tinc l’escriptori hi tinc penjat un calendari. En aquest hi apunto dates importants, com aniversaris o exàmens. Evidentment, cada gener em veig amb la obligació de canviar-lo per un altre i apuntar en el nou calendari els aniversaris d’amics i família.

Això és el que he fet aquest matí i m’ha sorprès la quantitat d’aniversaris que aquest any no han passat el filtre i que no he volgut apuntar de nou.

Aquest any 2011 ha sigut diferent a la resta. Va començar amb una decepció que em va dur a una neteja personal i de companyia de la que no em sento gens penedit i de la que us vaig parlar molt resumida i encriptadament aquí, aquí i aquí. Pensant en això m’ha vingut al cap un company de feina (de quan escrivia les reflexions de barra de bar) que tots els dies cantava almenys una vegada la cançó de “Yo quiero tenen un millón de amigos“. Doncs que tingui sort, perquè a mi ja em va bé tenint a poca gent, però de la que em sento orgullós i que em fa sentir realment bé. Res d’aparences ni patiments.

També ha sigut l’any en el que he acabat la carrera tècnica i en el que m’he enrolat a un Màster. I si, he utilitzat la paraula “enrolat”, com si això fos l’exèrcit, perquè fet i fet, requereix la mateixa autodisciplina i que se li dediqui el mateix temps diari, però que al cap i a la fi, estic gaudint com si fos un nen amb una joguina nova.

També ha sigut l’any en el que he consolidat la manera amb la que estic aconseguint controlar el meu cos, alliberar la meva ment i aprendre a parlar i escoltar a l’esperit. Molt metafòric tot, i del que us he parlat molt puntualment.

No em puc queixar d’aquest any en el que, tot i que hi vaig entrar de cul, he descobert que no vaig ser jo, si no que eren altres els que me’l van ensenyar. Ara tinc la millor pau interior i la millor companyia, que al cap i a la fi, és l’únic que val la pena.

Retallades

Acabo de veure per les notícies que el nou govern del PP dura a terme grans retallades. Però també puja les pensions, elimina el canon digital i puja impostos  a les rentes més altes. Que algú em digui, si us plau, que el dia dels innocents és avui i no el 28 de desembre!

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

post-article: demà ja plorarem els efectes secundaris del que es farà per compensar tot això…

Humor

Si poguéssiu ressuscitar a un humorista, a quin escollirieu? En Gila? L’Eugenio i el seu el saben aquel que diu…? A Graham Chapman per a que tornés a recordar-nos la vida d’en Brian? Que per què em pregunto això? Doncs perquè amb la que ens ha caigut a sobre des del 20N…

 

 

Pont

Avui no hi ha article tradicional de dijous. Ho sento, però ho havia de dir. Estic aprofitant el pont (tot i no creure ni en la puríssima ni en la constitució) ben lluny de casa i sobretot de la universitat. Aquestes últimes setmanes mesos han sigut propers a l’esclavatge i no he tingut temps ni de mirar-me el google reader ni el correu del bloc. De fet ni tan sols he dormit vuit hores seguides des de fa força setmanes, així que la salut és la prioritat.

Sóc conscient que quan torni tot seguirà igual, però hauré tingut els meus dies de vacances (que me quiten lo bailao!) i tindré la perspectiva de que en dues setmanes s’acaben les classes i espero tenir temps ni que sigui per menjar torrons.

I que no, que no estaba muerto, estaba de “parranda”.