Apatia

Ja fa un parell de setmanes que visc en una mena d’apatia política. El senyor Rajoy es preocupa fora dels micròfons de les vagues generals que li poden caure durant la legislatura. Si jo fos ell no em preocuparia massa: Quan es va convocar l’última vaga general contra les mesures del senyor Zapatero em vaig il·lusionar molt. Moltíssim. Les coses canvien d’una vegada! Vaig pensar. Però res més lluny de la realitat quan al matí, vaig veure com la policia escortava els rics fins a la porta del Corte Inglés davant la meva incredulitat i la de la resta de piquets que ens trobàvem allà. La meva decepció va ser completa quan en tornar a casa després de la manifestació vaig veure que ni les xifres més optimistes de manifestants s’acostava ni de lluny a les de treballadors afectats per la reforma.

Mesos més tard ens vam indignar, però la gent sembla que no aprèn mai i el PP va guanyar les eleccions amb majoria absoluta. Contradictori, oi? Ara tothom vinga  a queixar-se, però passarà el mateix d’aquí 4 anys per molt que us ompliu la boca d’arguments.

Mentrestant, uns companys d’estudis em diuen hi ha empreses que els han ofert 16.000 € bruts a l’any per seny enginyers tècnics a jornada completa. Mil més als enginyers superiors. No se que opineu vosaltres, però no anirem enlloc en un país on cobres més treballant de cambrer.

Entre aquestes elucubracions arribo a l’estació de tren de Vilanova i, igual que fa 5 anys, quan vaig arribar allà per primer cop per començar la carrera, el panell d’informació no funciona correctament. Mentrestant, les ments despertes passen els dies servint el menú del dia.

Això és apatia.

Anuncis

Vaga de transport públic

L’altre dia vaig coincidir amb un conegut que treballa al metro de Barcelona, i mentre esperàvem, vam estar parlant. Ens va comentar una mica la situació laboral que tenen i ens va informar que ja els ha caigut un ERO i hi ha un altre en un horitzó no gaire llunyà. Malgrat tot, em quedo amb la perla que va deixar anar:

– Com a jove us dic: coleu-vos. Com a treballador de TMB: coleu-vos també.

Ens va dir que és cert que no paguem tot el preu del bitllet, però que és la nova línia la que més encareix el servei, una línia que ens venen com meravellosa i que no ho és tant. Ens va fixar com a exemple que tot i que ens diguin que és la primera línia sense conductor, això no és cert. No recordo els detalls, però segur que amb cinc minuts de google es podria esbrinar fàcilment.

I tot això venia perquè demà, dia 10, hi ha vaga de transport públic! Rememorant l’èxit de la vaga del 51 i en contra de la pujada de preus, que fa que un viatge pagat amb T-10 comenci a ser un luxe. Així que demà ves en bici, patinant o en globus i si és imprescindible agafar el transport públic… cola’t!!

I per a futurs viatges, no dubteu en consultar la iniciativa promobilletes: T-10 a preus reduïts on la diferència de preu la paga una empresa privada de la que t’envien publicitat junt amb el bitllet. Això si, cal estar atent perquè els preus fluctuen i els bitllets s’esgoten ràpid!

Revisors

Tot just acabo d’arribar a casa d’una classe prou plàcida com per a que l’enuig que sento sigui injustificat. El problema ha arribat quan, havent arribat a Sants, i uns 5 segons més tard de validar el bitllet per sortir, jo i el company amb el que anàvem hem sentit un xiclet agut i estrident. Era el d’un nen que s’havia atrapat la mà a la màquina validadora en una d’aquestes portes que s’obren a costat i costat. Devia tenir poc més de 3 o quatre anys i no parava de plorar desconsolat. Anava acompanyat de la que diria que era la seva mare i una altra dona, d’aspecte marroquí poc marcat a excepció del mocador que els cobria el cabell.

En quant el nen ha fet el crit, tothom s’ha girat i qui més qui menys ens hem acostat per treure el nen, tot i que l’enganxada ha sigut un moment. Qui també s’ha acostat ha sigut el revisor que acostuma a estar a la porta de sortida de l’estació per deixar-te sortir (o enxampar-te) quan la màquina s’ha espatllat just quan t’ha validat el bitllet però no t’ha deixat sortir. I m’ha sorprès molt el que ha dit. El tinc vist de l’altre dia, quan la màquina em va tocar els pebrots i vaig haver de recórrer a ell (amb iaia pel mig). Cara d’amargat integral. Just arribar a la taquilla menja-mans ha començat a cridar:

– Esto pasa porque meteis una targeta i salís dos!

No! El niño! – Ha dit la mare en un excel·lent castellà i amb manca de verbs pel nerviosisme del moment.

Vist això em marxat. Ja no teníem res a fer i no crec que la pobra dona hagués pogut tranquilitzar-se amb tota la gent que la mirava, però només amb això he tingut suficient. Encara que fos veritat l’acusació del revisor, en una situació com aquella no et pots posar així. Un nen està fent un merder increïble i està patint i destapes la teva faceta humana per mostrar només les teves obligacions laborals. Si aquella família ha pagat degudament es pot comprovar mirant després el bitllet, i per tant l’escridassada i humiliació del revisor no es pot disculpar si es pot comprovar posteriorment que ha validat tots els viatges (exceptuant el nen, que no semblava tenir l’edat encara de pagar). Per tant, on queda la presumpció d’innocència? Veig que me l’estan venent cada dia a la TV i diaris però només la veig aplicada en casos de corrupció i ROBATORI de diners públics per part de gent que es pot pagar fiances i la seva defensa davant la justícia els tribunals. Em dona per pensar que, on sigui que està escrita la presumpció d’innocència, té una clàusula que diu explícitament que només és aplicables a segons quines persones.

Odio el revisors. Molt. Crec que són l’extensió corpòria de la mà dels polítics que més a prop ens cau al ciutadans. Són ells el que han escollit lliurement una feina en la que saben que es dedicaran a buidar injustament les butxaques de la gent amb els preus tant desorbitats que tenen els transports públics. Diuen els defensors de les actuals tarifes que els usuaris només paguem el 40% del preu real del trajecte, mentre que els 60% el paguen les administracions públiques. Què generosos oi? Que jo recordi a les administracions públiques també les pago jo, per tant el bitllet el pago íntegrament jo. Què maco és amagar-se en estadístiques. Posat en aquesta situació feu el transport gratuït que ja pagarem amb els impostos! Almenys ens estalviarem treure la cartera.

I una mala llet així, bé es mereix un article per despullar, altre cop, a Renfe.

Renfe altre cop

Avui m’he plantejat seriosament convertir aquest bloc en quelcom més que un bloc personal. Desprès d’un altre merder de Renfe he pensat que seria una bona idea fer d’aquest bloc, a més a més del contingut actual, una plataforma crítica amb la gestió de Renfe, ja que no hi ha cap medi en el que es faci ressó suficient, i cap ajuda ha de ser mal vista. Així que a partir d’ara intentaré explicar les meves històries com a víctima d’ella, ja que el que fins ara estava fent aquest feina, ha aconseguit alliberar-se.

Per això us explicaré la història d’un tren que avui ha passat d’estar gairebé inoperatiu a estar fresc com una rosa en questió de minuts.


La història comença a l’andana de Sants de la línia C-2 Sud. El tren amb destinació Vilanova i la Geltrú que segons l’horari de la web arriba a Sants a i quart ha arribat a i vint i ha sortit alguns minuts més tard. Fins aquí un retard normal. El problema ha estat quan, entre aquesta parada i Bellvitge el tren s’ha aturat. Ha estat uns vint minuts així fins que el conductor, per megafonia ha informat que el tren tenia una averia mecànica i que reculariem cap a Sants altre cop. Aquest trajecte s’anava fent en intervals d’uns 30 centímetres cada 5 minuts fins que, inexplicablement el tren ha retornat a la vida i ha seguit el trajecte com si res hagués passat.

Un parell d’estacions més endavant s’ha sentit per megafonia (és un dir, ja us explicaré), que l’averia tan desastrosa ja s’havia reparat miraculosament, però que tot i això els trens d’aquella línia anaven amb retard. M’he sentit com l’Enjuto Mojamuto amb Internet.

Resultats: 33 minuts de retard (demà comentaré quin és el retard de la premsa) i la conclusió que, a Renfe, són prou espavilats i caradures com per a fer publicitat a crits de les seves millores, però que quan cal donar males noticies, la megafonia, curiosament, està posada al volum més baix i amb la distorsió harmònica més alta. I això que fa uns anys per allà hi sonava música clàssica a tot volum i se sentia ben nítidament fins a l’última semifusa.

I fins aquí la meva indignació d’avui. Prometo articles! Tinc dos esborranys al cap! Sigeu pacients!

Renfe: where is your god now?

Per als que no ho sapigueu encara, sóc un asidu usuari de la línia C-2 de rodalies. En concret del trajecte Barcelona Sants – Vilanova i la Geltrú (i del trajecte invers en la tornada, és clar), i per això vaig veure amb certa esperança i por (molta por per a ser sincer) el traspàs de les competències de Rodalies cap a la Generalitat. D’aquesta manera el govern central es treia de sobre un servei que nomès dóna problemes i mala imatge, i la Generalitat  volia que la gent la considerés la panacea que tot ho havia de solucionar.

Des de llavors, i pel que he pogut llegir als diaris (no perquè hagi tingut el privilegi de veure-ho), la Generalitat només ha afegit alguns convois nous (dos a la setmana) del nou model de tren (amb el nou logotip! Quina victòria!) i s’ha esmerat en la neteja del lavabos. Sobre això un parell de coses: els trens nous, els Civia, són una merda. Senyors, que no veuen que la gent el que vol és anar asseguda a les 7 del matí? En aquests trens no hi ha quasi seients! I dos, crec que als usuaris (almenys a mi) ens preocupa més la puntualitat que la neteja dels urinaris.

El cas és que no em puc queixar massa. La C-2 ha donat pocs problemes en puntualitat (exceptuant el merder dels forats a Bellvitge), de manera que sempre he sigut un crític amb Renfe en solidaritat a altres línies on van pitjor.

Avui, però, he anat a agafar el tren i ha sigut un  merder. A pocs dies dels dos mesos de traspàs de Rodalies he vist el major caos a les andanes.  Dos trens en una mateixa via, retards de fins a 27 minuts (a veure què diuen demà els diaris), gent amb maletes corrent amunt i avall, conductors de tren corrent al cap del convoi…


On és la millora? En una línia que funciona prou bé, un merder d’aquets és molt puntual, i en un marge de temps molt menor que el govern central, s’ha organitzat un merder molt major.

Digueu-me somniador, però per mi una millora significaria un augment de la freqüència de pas dels trens, una baixada de preus… però NO una neteja dels lavabos més eficient. I de totes les millores que proposava el conseller Nadal nomès he vist la pujada de tarifes.

I parlant d’eficiència, ja em direu de què serveix tenir un munt de televisions de pantalla plana a cada andana… si nomès s’utilitzen per advertir que no es pot fumar i que vagis en compte amb els furts de maletes. Utilitzeu-les millor!

I com a final d’article un consell. Per no semblar un usuari que nomès es queixa i no aporta solucions: Contracteu un consell de savis per a millorar Renfe. Però un consell de savis format íntegrament per usuaris. Gent de carrer. Ells són els que, realment, aportaríen noves idees.

¿Lo cualo? RENFE i tongos

Aquest matí m’he llevat, amb bona música, de bon humor. No m’he ficat la tele, o almenys, he marxat de casa abans que el meu germà ho fés per iniciar la sobredosi d’imatges per segon que cada dia rebem. Tot anava bé perquè cap estímuls extern (diga-li notícies) havia dit cap rucada que em fes , o bé riure, o bé enfadar-me. Segons el dia.

Anava en tren com cada dia, sense novetats quan, he acabat un capítol del llibre que porto entre mans. En això que veig un diari a la cadira del davant, li pregunto educadament a la noia del costat si era seu -no- i em disposo a llegir-lo. I veig un gran titular: Cercanías vuelve a ser el transporte más veloz del área metropolitana.

Sí, els papes també diuen mentides.

Es veu que ha guanyat la cursa que fan cada any per veure quin transport és més ràpid. I m’he quedat de pedra. A veure, recapitulem.

Fa dos setmanes i un dia que he començat les classes i sóc habitual del tren de les 8:06 am des de l’estació de Sants. A vegades del de les 9:06 am. Direcció Vilanova i la Geltrú. I que jo recordi, durant cap dia d’aquestes últimes dues setmanes el tren ha arribat a l’hora prevista. De fet sol arribar a les 8:15 am excepte avui, que ha arribat a temps, però que no ha servit de res perquè s’ha estat aturant una bona estona. Llavors no m’explico quina bateria de casualitats a permès la victòria de Rodalies. No m’ho explico.

Però compte. Sempre s’ha dit que la qualitat va sempre abans de la quantitat. En aquest cas la quantitat també importa, però arraconem aquesta idea que acabo de quedar malament. El cas és que no se com devien haver arribat els guanyadors, però no tan frescos com els que van anar en cotxe (i ojo que no defenso el cotxe, només que millorin RENFE): posat a suar a l’andana perquè sembla que les escales mecàniques et portin al mateix infern, quan pujis al tren, si no et dones pressa (o ets educat) ja has begut oli, perquè et toca anar de peu o assegut a terra (si tens la sort d’anar en un vagó relativament buit) fins que a castelldefels tothom baixa.

M’imagino a la meta els que han agafat el tren esperant a la resta: amb bosses als ulls, olor a tigre i despentinats esperant que arribin els altres, ben pentinats i engominats, amb rajos de sol iluminant-los directament només a ells i amb un somriure d’orella a orella.

I el millor de tot són els comentaris de la noticia. No tenen desperdici. Un tongo així no es troba cada día.

RENFE

Avui és un dIa trist. No perquè estigui plovent. Avui a les víctimes als usuaris de RENFE se’ns ha acabat el xollo. Després de tot el caos ferroviari dels últims mesos i de la gratuïtat dels bitllets d’algunes línies ens toca tornar a pagar. Durant tot aquest temps, per viatjar de gorra hi havia, a cada estació, empleats de RENFE al costat de les taquilles donant bitllets senzills d’un sol viatge a aquell que ho demanés. Jo (que no pateixo cap síndrome de Diògenes, per si us ho pregunteu) he anat guardant tots aquest bitllets. Des del primer dia em va venir una idea al cap. Una burrada per ser més exactes. He recopilat 110 bitllets (quan acabi amb ells els llençaré a reciclar tranquils).

La “gràcia” d’aquest post era fer una successió d‘usos alternatius a tants bitllets ja usats.

Com a post-it cutre.

Com a reposa-gots com els que et posen a les cerveseries.

Fer castells.

Calçar una taula House.

Recordar vells bells temps… BRUUUUUMMMM

Muntar-te una baralla de cartes amb tots els asos que necessitis per guanyar.

NOTA IMPORTANT: Disculpeu la qualitat d’aquest últim article. Prometo alguna cosa bona menys dolenta (però no se encara què).