Un poti poti sobre l’any passat

A la paret del costat on tinc l’escriptori hi tinc penjat un calendari. En aquest hi apunto dates importants, com aniversaris o exàmens. Evidentment, cada gener em veig amb la obligació de canviar-lo per un altre i apuntar en el nou calendari els aniversaris d’amics i família.

Això és el que he fet aquest matí i m’ha sorprès la quantitat d’aniversaris que aquest any no han passat el filtre i que no he volgut apuntar de nou.

Aquest any 2011 ha sigut diferent a la resta. Va començar amb una decepció que em va dur a una neteja personal i de companyia de la que no em sento gens penedit i de la que us vaig parlar molt resumida i encriptadament aquí, aquí i aquí. Pensant en això m’ha vingut al cap un company de feina (de quan escrivia les reflexions de barra de bar) que tots els dies cantava almenys una vegada la cançó de “Yo quiero tenen un millón de amigos“. Doncs que tingui sort, perquè a mi ja em va bé tenint a poca gent, però de la que em sento orgullós i que em fa sentir realment bé. Res d’aparences ni patiments.

També ha sigut l’any en el que he acabat la carrera tècnica i en el que m’he enrolat a un Màster. I si, he utilitzat la paraula “enrolat”, com si això fos l’exèrcit, perquè fet i fet, requereix la mateixa autodisciplina i que se li dediqui el mateix temps diari, però que al cap i a la fi, estic gaudint com si fos un nen amb una joguina nova.

També ha sigut l’any en el que he consolidat la manera amb la que estic aconseguint controlar el meu cos, alliberar la meva ment i aprendre a parlar i escoltar a l’esperit. Molt metafòric tot, i del que us he parlat molt puntualment.

No em puc queixar d’aquest any en el que, tot i que hi vaig entrar de cul, he descobert que no vaig ser jo, si no que eren altres els que me’l van ensenyar. Ara tinc la millor pau interior i la millor companyia, que al cap i a la fi, és l’únic que val la pena.

Anuncis

Retorn al món digital

De cap manera m’hagués esperat una expectació com la que va crear l’últim article, i quan vaig llegir els comentaris ahir al migdia i els nous aquesta tarda, m’he sobtat, però si voleu que us digui la veritat, i amb por a decepcionar, no he escrit gaire. Cert és que hagués sigut una bona idea portar una llibreta i un bolígraf com he vist que tothom feia, però en un primer moment vaig pensar que això afegiria pes innecessari a la motxilla. Els cas és que tampoc tinc una llibreta on escriure els meus pensaments. En part crec que aquest és un motiu pels quals no em motiva gaire escriure últimament. Provaré d’arreglar-ho.

El cas és que durant el viatge tots els peregrins que caminaven en solitari portaven una llibreta on, totes les tardes els veies escriure. Com que amb molts coincidiem durant força nits fins que ells o nosaltres fèiem etapes més curtes o més llargues i deixàvem de coincidir al albergs, els vaig poder anar seguint. Sembla com que molts dels que ens anàvem trobant tenien una història al darrere. Ja sigui una promesa o un repte que estaven duent a terme. I han de ser importants, perquè hi havia molts estrangers vinguts només a caminar i esciure els seus pensament i les seves experiències.

Suposo que aquesta és la diferència amb anar a Ibiza, Aquí hi ha creixement personal, superació, un retorn a la natura amb les vaques i els cavalls que s’acostaven en quant t’aturaves. Camins coberts d’arbres i molsa que sembla que vulguin ser algun tipus de metàfora del que cadascú ha buscat en el camí. Crec que m’he creuat amb molts més fugitius del que mai hagués pogut imaginar.

Tot i anar acompanyat, el meu objectiu del viatge era el de tenir temps per reflexionar sobre els esdeveniments d’aquest any. Finalment però, he dedicat el temps a socialitzar. Només arribar a l’estació de busos d’Oviedo vàrem conèixer una noia italiana que havia agafat el mateix avió i els mateix autobús que nosaltres i amb la que hem tingut el plaer de compartir pelegrinatge fins a Santiago. Per tant, la major part del temps l’he passat amb ella i els dos amics amb els que vaig iniciar el viatge, i les diferents persones que hem anat coneixent durant el camí. D’alguns tinc dades per contactar i passar-nos fotografies i parlar i quedar en un futur. D’altres malauradament no, però tot i que soni tòpic, l’experiència de no deixar de conèixer gent i de socialitzar i de ser feliç amb una vida de caminar, dormir i retrobar-se un altre cop al següent poble amb noves coses per explicar i nit per compartir no té preu. Per mi, que sempre he sigut tímid i tancat ha sigut un creixement molt important que ha fet que reflexionar sobre els problemes d’aquest últim any hagin passat a un segon terme, i que m’ha fet desitjar sortir descrit a les llibretes de tota la gent amb la que, en un moment o altre, hem compartit ajut, conversa, àpats o bugada.

També és cert que durant tot el viatge he tingut moment d’absoluta relaxació i pau i moments de tensió, nervis i mal humor. Però tot queda enrere en ordre de la importància que jo li dóni. I sé perfectament amb el que vull que es quedi. El proper article que penjaré, és el que vaig escriure en un d’aquests moments negatius, però el que em queda, ja està escrit.

Benvolguts, passeu de nou.

NOTA: Degut a problemes tècnics, les fotografies digitals no les tindré fins a partir del dia 20, i les de la càmera en blanc i negre fins que acabi el carret i l’enviï a revelar. Paciència.

Resum “bloquístic” de l’any

Ja fa força temps, però si no recordo malament tot va començar com una cançó, en la que el cantant et demana permís per explicar-te la vida. Potser una mica inútil, doncs si la cançó és teva ja comences malament demanant permís. Potser d’aquí una part del pseudònim.

Entremig tot ha estat força entrebancat. Vaig començar molt fort: escrits dolents i profunds com els que una adolescent qualsevol afegiria al seu fotolog junt a la imatge al lavabo fent morritos. Però les coses es diuen o s’explota i estar davant de dos cafès, fum de tabac i dos ulls que miren, que voleu que us digui, a vegades m’incomoda. Sóc donat a pensar, però poc a donar la meva opinió. Diga’m asocial.

Després la vida va començar a prendre un camí agradablement agradable (sí, he notat la redundància, però s’ho mereix), al mateix temps que aquest bloc va decaure i l’asocialitat va créixer una mica fins que tan d’una banda com de l’altra he arribat a extrems nous.

Ara mateix només intento que la derivada d’ambdós mínims sigui zero d’una puta vegada per intentar fer-me créixer abans que l’economia (que aquesta  última tampoc és que m’importi, la revolució ve quan falten bitllets a la cartera).

Centrant-me, per mi aquest any ha sigut pèssim en el sentit de creador a la xarxa. He tingut les meves idees magnífiques que han tingut només cabuda en l’àmbit del regal privat en el que m’agrada anomenar “la meva obra mestra” i alguna cosa més, però haig de reconèixer que la innocentada de l’altre dia era massa creïble per ser només això: una innocentada. El context era massa real i és que aquesta caiguda com a escriptor (a falta de trobar una paraula més austera i que s’acosti més al significat real) no me l’he perdonat en els 365 dies que porto viscuts d’any.

No m’agraden els propòsits d’any nou. Qui creu que deixarà de fumar o que aprendrà anglès només perquè canviï el dígit de l’any és un ingenu. Els canvis tenen el seu origen única i exclusivament en la reflexió profunda i en la reconeixença dels errors, procés que en els últims dies he dedicat una hores més de les que he dedicat durant la resta de l’any.

Així que potser com haureu pogut veure, el propòsit de recuperar la ploma per estendre altre cop la tinta ha començat fa quasi 4 dies. Com si fóssim un dijous d’una setmana imaginària en la que, espero, no estiguem al dia del mig.

Perquè si mai moro digitalment, vull que sigui cosit a trets com un Clyde d’imitació. Quan no pugui tornar a tocar un teclat o agafar un bolígraf. Mentrestant, ho intentaré. I aquest és el meu propòsit de vida.

Defensa personal

ACTUALITZACIÓ: Després d’una revisió acurada i una lectura guiada, corregeixo certes frases en les que les idees no acabaven de veure’s gaire clares.

Fins ara, quan m’he trobat amb algun problema, més o menys sempre he seguit tres passos que han sortit naturalment de la meva manera de ser i que han intentat ser una mena de guariment: el res, la por i la bogeria en ordre invers.

Com es pot observar fàcilment, el primer pas és evident als sentits del llunyà digital. La resta potser acaben amagats fins i tot per a mi, ja que poden ser contemporanis uns als altres.

Conèixer això però no em tranquil·litza massa, com crec que conèixer el funcionament exacte d’un arma nuclear no deu alleugerir gens la por a veure-la en funcionament, de manera que el que toca és arribar a un punt una mica més pragmàtic. Útil i real.

Dit això, potser ja feia temps que es veia i potser no m’he fixat fins que no he començat a lligar caps de fets anteriors. I conèixer això tampoc em tranquil·litza massa. Conèixer que la durada és efímera, naturalment, altera força més, sempre i quant es coneixen les causes profundes.

Ara és quan toca decidir-se per una arma de defensa, tot i que en aquest moment, evidentment, no serà cap de les tres anteriors.

Senyors, apuntin les seves pistoles.

Aquesta nit

Si, coses que passen,  no dorms sota la mirada dels núvols a la fosca, no passarà res que pertorbi el meu turment. Si, per coses que passen, imagino el teu cos dormint en llit aliè no hi haurà temps que deixi a la vetlla.

Si, per coses que passen, t’imagino dormint acompanyada, no passarà res que molesti el teu son. Passaran coses que no sabràs mai tot i estar compartint la foscor que no vols mirar i a la que tanques els ulls.

Potser començaré aparèixer, poc a poc a prop teu. Apareixent sense ser esperat. Desitjós de tu. Imaginant-me allà fins arribar a ser-hi. Sent una substitució sorda, apareixent al teu costat.

I tot, només per girar-me i passar la meva mà per sobre teu i reposar-la exactament a sobre del teu melic per gaudir la vibració de la teva calma.

I dormir. Dormir com mai ho he fet, sabent-me feliç.

I deixar d’escriure. Doncs, mai imaginaré una imatge més bella que mereixi ser escrita.

Deixar d’escriure i pensar que, ja que tot aquest bloc va començar per escriure sobre tu, almenys recuperar-te per escriure’t saben-te identificada, bella i desitjada.

Deixar d’escriure i no saber si encara escric la realitat o si començo a escriure imaginant.

Tradició

Per culpa dels mòbils perdrem la bella tradició de tirar pedretes als vidres per avisar sense que ho sentin els pares?

Dos

La soledat, igual que la infelicitat i la tensió nerviosa neix d’un lloc proper a les puntes dels cabells sensors de les emocions i puja fins a un punt proper entre l’esòfag i el pulmó de manera que oprimeix i no deixa respirar a no ser que facis una instància amb setmanes d’antelació o per motius especials: respirar davant de la fatiga de l’esport. Potser per això córrer sol és una de les majors satisfaccions que, junt al sexe, una persona pot percebre.

El que succeeix és que la fatiga que la soledat imposa està sobrevalorada i per això ningú la desitja. I qui ho fa només la demana com a préstec temporal. La resta del temps només demanes que els dejavú et deixin escriure sense repetir-te per explicar que tot estat mental té les seves analogies a la vida real: una inversió multimilionària en un lustre ple de crisis, una ruleta russa diària, utilitzar windows sense antivirus, un al·lèrgic passejant pel camp, esperar el braguetazo del segle o una injecció de confiança llençada a l’aire des d’una cota de 275 metres amb probabilitats tendint a nul·les de ser escoltades.

Totes elles amb les conseqüències típiques que la meitat de dos acostumen a patir: diarrea incontrolada de ràbia succeïda ràpidament per por, malestar i una bona arrencada a plorar córrer sense el permís exprés de la comunitats econòmica mundial. Tot això sense anomenar la incertesa del futur i el temps concret en el que es poden seguir fent plans, les queixes sense solució i el pes que augmenta gradualment a mida que passa la vida.

A la merda.