Disturbis, política i on collons ens estem fotent

Fa uns mesos va passar la mateixa història de sempre: els votants del PP i de grups de dreta en general van sortir de sota les pedres i van votar en massa al partit que més els convé a la seva cartera. És curiós, perquè és força complicat trobar una persona que es confessi votant del PP. Després mira, passa el que passa. La transició ens ha fet mal i descobrim a garrotades que som un país més de dretes del que volem pensar.

Conec a una persona que, després de ser professor durant molts anys la experiència li ha dit que l’educació és un puny de ferro envolcallat amb un guany de seda. No se què opinar ben bé sobre això doncs no he sigut mai un professor estàndar, però els seus motius tindrà. De totes maneres suposo que la seva aplicació no serà la mateixa que la que considera l’actual govern en conxorxa amb els antidisturbis. És curiós: gent que no passaria ni un exàmen d’ortografia ensenyant lliçons a nanos que es manifestaven amb la motxilla a l’esquena plena d’apunts i llibres. Ara qui vulgui que s’ompli la boca de merda, però agafa la constitució, agafa els drets humans i a veure quin dels bàndols és més il·legal.

Cal preguntar-se quina direcció pren la política del nou segle? S’acomiaden a científics i professors universitaris, es redueix el sou a funcionaris de l’ensenyament públic en general. Mentrestant polítics i autoanomenats intel·lectuals viuen al seu aire gaudint de la misèria alièna. La dictadura dels imbècils i dels ignorants. I compte, que això s’encomana!

I no, això la indepència no s’ho emportarà. No siguem ingenus. A casa també tenim corruptes, polítiques de tisorada i somriure a cámara i cosos de “seguretat” amb porres i manilles. I em dol dir-ho perquè hi sóc favorable.

Però això o ho arranquem d’arrel o seguirà creixent.

Apatia

Ja fa un parell de setmanes que visc en una mena d’apatia política. El senyor Rajoy es preocupa fora dels micròfons de les vagues generals que li poden caure durant la legislatura. Si jo fos ell no em preocuparia massa: Quan es va convocar l’última vaga general contra les mesures del senyor Zapatero em vaig il·lusionar molt. Moltíssim. Les coses canvien d’una vegada! Vaig pensar. Però res més lluny de la realitat quan al matí, vaig veure com la policia escortava els rics fins a la porta del Corte Inglés davant la meva incredulitat i la de la resta de piquets que ens trobàvem allà. La meva decepció va ser completa quan en tornar a casa després de la manifestació vaig veure que ni les xifres més optimistes de manifestants s’acostava ni de lluny a les de treballadors afectats per la reforma.

Mesos més tard ens vam indignar, però la gent sembla que no aprèn mai i el PP va guanyar les eleccions amb majoria absoluta. Contradictori, oi? Ara tothom vinga  a queixar-se, però passarà el mateix d’aquí 4 anys per molt que us ompliu la boca d’arguments.

Mentrestant, uns companys d’estudis em diuen hi ha empreses que els han ofert 16.000 € bruts a l’any per seny enginyers tècnics a jornada completa. Mil més als enginyers superiors. No se que opineu vosaltres, però no anirem enlloc en un país on cobres més treballant de cambrer.

Entre aquestes elucubracions arribo a l’estació de tren de Vilanova i, igual que fa 5 anys, quan vaig arribar allà per primer cop per començar la carrera, el panell d’informació no funciona correctament. Mentrestant, les ments despertes passen els dies servint el menú del dia.

Això és apatia.

El titular

El titular que realment m’hauria agradat llegir avui.

Mor a la presó un assassí feixista

Manuel Fraga, que complia una pena per assassinat i crims contra la humanitat, mor a la presó als 89 anys. Les mostres d’alegria no s’han fet esperar i milers de persones han sortit al carrer per celebrar-ho.

 

Per més informació, us recomano aquest magnífic article.

Antena 3 antisistema

No se si l’haureu vist, però fa no res Antena 3, la cadena preferida de les ments planes, ha tret un nou anunci on surten un munt d’actors de la cadena. Jo, que estava veient els Simpson, no vaig poder evitar veure aquella aberració.

L’anunci comença amb un Pablo Motos suposant un món ideal, i enmig de l‘anunci diu una frase detonant:

– Pongamos que no existe bolsa que no tenga asas.

Com? Una cadena privada jugant amb la idea de que no existeix la borsa? Increïble. Però aquí no s’acaba, ja que mentre veig l’anunci amb la boca oberta escolto una cançó que em sona. Killing in the name of, de Rage against the machine. Un grup de música molt afí amb les idees d’Antena 3, oi?

Sembla mentida com s’ha aconseguit que en els últims anys estiguem veient com una generació creix oblidant el significat de moltes coses, una generació que s’està deixant passar la mà per la cara i en la que el simple fet de manifestar-se és considerat prescindible. Un exemple? Pregunteu a qualsevol estudiant què faria un dia de vaga i us faríeu creus del percentatge que es quedaria a casa i diria “Què bé! Un dia de festa!”. No culpo a Antena 3 de l’anunci. Només ha fet evident la tendència actual, i si ningú s’ha indignat és que aquesta onada d’escepticisme ja ens ha ofegat a tots.

Zona 30

Fa uns anys, al gran estratega Joan Clos se li va acudir la genial idea de crear les zones 30. Les zones 30 són en teoria carrers pacificats en els que poden conviure cotxes, vianants i bicicletes gràcies a la limitació de velocitat a 30 km/h.

Així que un cop encesa la bombeta d’aquesta genial idea, es va pintar el terra d’un munt de carrers de Barcelona amb una marca enorme de limitació de 30 km/h en un fons vermell, considerant que allò arreglaria el trànsit de la ciutat i ja de pas duria la pau al món.

Els meus espavilats sabreu que utilitzo la bici cada dia com a mitjà de transport, per tant he hagut de patir força vegades cotxes a 1 metre de la roda de darrere apretant-me per anar més ràpid en una idílica zona 30.

Fer unes pintades a terra no significa pacificar una via.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Treient-me la bota

Ja fa uns dies que he tornat a Barcelona. Com suposava, a Itàlia m’han tractat bé. Molt bé. Millor del que m’esperava donada la imatge del país que tenia gràcies als simpàtics imbècils italians post-adolescents que poblen Lloret de Mar a l’estiu i que havíen convertit la meva idea d’Itàlia com la d’un país amb moltes ulleres de sol i amb gent maleducada que va en grupets i que crida molt. Afortunadament, alguns tòpics són més falsos que la productivitat en una secretaria acadèmica.

El cas és que he deixat passar uns dies en part per l’estupefacció que m’ha sobtat des que sóc aquí. Vinc d’un país que està força malament, on el bitllet del bus aeroport Padova ha passat de costar 4 a 8 €, però que tenia convocada una manifestació pel dia 6 i, pel que m’ha arribat de segones veus, hi ha vaga als aeroports. Després arribo aquí i em trobo un país preocupat per la sentencia d’un tribunal format per jutges i que preten aplicar mesures a la comunitat educativa. El dia que polítics i jutges decideixin consultar a professors i pedagogs per aplicar alguna mesura hi haurà la mateixa expectació que la que hi hauria si es trobés vida intel·ligent a Mart.

Canvia la notícia i veig que tothom té un ull a la borsa perquè no ha deixat de baixar des que una dona important però desconeguda fins fa no res ha dit que això és l’apocalipsi, fins arribar a l’extrem de trobar un titular tan estúpid al diari 20 minutos (clica per descarregar-te la portada) com aquest:

El miedo a una recesión global hunde las Bolsas y los mercados de deuda

Un profà en economia com jo llegeix entre línies fins entendre:

El miedo a una recesión global provoca una recesión

Sense el global, perquè sembla que la Merkel té a tota Europa agafada del coll.

En fi, que a Itàlia tot semblava molt llunya i les persones molt properes, el menjar espectacular encara que molts àpats fossin entrepans i la constitució no era més que paper mullat al que no fer cas fins que, en arribar a Barcelona s’ha convertit en paper mullat que preocupa. Si ens en sortim d’aquesta, i coincidim mai per Padua us convido a un Spritz. Beer&Blog a la nueva usanza. I veureu que encara que el meu bloc sigui més apocalíptic que la senyora de la que us he parlat abans, sóc feliç.

Nota: El carret encara no està enviat a revelar. Paciència.

Eficiència

Aquest matí he quedat amb un professor que m’havia de signar un paper que necessito per la matrícula. Havia quedat que l’aniria a veure al despatx a les 10 i li va semblar bé, però avui l’he estat esperant al passadís fins que ha arribat a les 10:17. Un professor universitari que fa tard dóna una imatge força pobre de l’eficiència d’aquest país, i és que últimament no penso en res que no sigui com de decadent és aquest país en els últims anys (o almenys des que tinc consciència).

Un altre exemple. Ahir al matí vaig anar al museu de la ciència, també conegut com a CosmoCaixa. Reconec que sóc un d’aquests penjats que en les 4 hores que vaig estar allà em vaig passar 3 i mitja mirant la zona de física, llegint la informació abans de “jugar”. Mentrestant m’anaven passant per tots costats nens de com a molt 7 anys d’un casal que els havia portat al museu. Va ser molt graciós estar admirant la refracció de la llum en una lent mentre un nen no parava de picar el boto d’encendre esperant que succeís alguna cosa espectacular. Està bé que els nens hi vagin, toquin i que, encara que no entenguin res, marxin amb el record d’haver vist peixos gegants, un tamboret que gira gràcies a una roda que agafes a les mans o un bloc de gel gegant. Això està molt bé quan ets un nen, però també em van avançar molts adults que tocaven les coses i que en veure que no feien res (quan simplement, allò trigava una mica en posar-se en marxa) o que no entenien el que passava marxaven ràpid sense ni tan sols llegir l’explicació del que estaven mirant. Per això també penso que no anirem gaire lluny en un país on tothom busca les coses immediates, sense permetre un temps  a la reflexió a la lectura calmada.

Un altre exemple d’això últim és la gran quantitat de llibres que he trobat a la venta sobre la plataforma Arduino. Fa unes setmanes vaig adquirir una placa i he estat programant i jugant una mica estudiant el llenguatge amb el que es programa. En canvi tots els llibres contenen informació de com construir robots i altres coses sense donar una base teòrica, amb la promesa de construye tu propio robot! quan de propi no té res.

I ara per la tele em diuen que no se quins índex han pujat, de tal manera que estem amb un peu dins del rescat. Sincerament, no m’estranya gens en un país que viu de vendre l’esforç dels altres i que no intenta agafar un producte i donar-li un valor afegit mitjançant una millora tecnològica, de qualitat, de comoditat, si no amb una simple i pura especulació que ens està portant a les portes de l’infern econòmic.

Càlcul

Nota prèvia: escrit el 3 de juny.

Estic escrivint això en el descans que han posat en entre les dues parts d’un examen, en un full d’aquests que m’han donat i que m’ha sobrat. No se quan ho penjaré ni tan sols si ho faré. Només tinc clar que el que escriuré serà (per fi) personal. No escric amb un piti a la boca. No crec que sigui necessari per intentar escriure bé (intentar), però sembla mentida l’ingent quantitat de gent (i a sobre rima) que necessita de les aparences per ser com és. El bon escriptor no és necessàriament fumador o aficionat a la beguda, tot i que algun dels grans (grandíssims) ho sigui. I tot i ser ficció, crec que T.S. Garp n’és un bon exemple.

De fet, els meus únics vicis (entre els aquí prinunciables) són el bon cafè sense sucre i la creença (a vegades intermitent) de que tinc els collons com un toro (si em permeten parlar així de masclista. Només és perquè m’entenguin els encefalogrames plans que inventen dobles significats i marro del que escric o que, simplement ja han deixat de llegir-me). I em va bé. Per dins sempre seré més profund del que mostro i no em queixaré mai més de com sóc, perquè escriure, pensar i tot el que m’ha passat a la vida m’han demostrat que no importa com siguis. El més important és, simplement, tenir aquella sensació de control del teu organisme del que molts no volen sentir-ne a parlar.

I gaudir de les petites satisfaccions. Això sempre. Com descobrir que l’amistat amb algú que fa segles que no veus no s’ha vist ressentida i que, a sobre, sap moltes més coses de mi que jo mateix perquè em llegeix i m’ho comenta i descobreixo que vol entendre’m però que no busca idees prefixades de tot el que vomito. Una abraçada fa lidio.

Se m’acaba el full, i no vull encetar la segona cara. És vulgar veure-hi escrit el meu nom allà. Prometo que algun dia començaré a escriure escoltant la meva imaginació i ensordint una mica els meus sentiments. Potser sona la flauta i escric un bon llibre. Mentrestant, amb algunes tatxades, aquest sóc jo.

Deslegitimació de la política

Últimament es parla molt sobre els indignats i, tot i que per culpa dels exàmens no he pogut participar tant com hagués volgut en els seus actes, coincideixo amb les seves demandes. Això que quedi clar per endavant. Ara, això no farà que se m’enterboleixi la vista ni la memòria, i crec que com que les dades i el números són quelcom irrefutable per tothom (dos i dos són quatre i no hi ha volta de full) parlaré una mica de la indignació que sento respecte a la classe política.

Fa uns quants anys, concretament el dia 18 de febrer de 2006 vaig participar en la manifestació que la plataforma pel dret a decidir va convocar amb el lema: Som una nació i tenim el dret a decidir, i que reclamava l’aprovació de l’estatut tal i com s’havia aprovat en el referèndum com a cas particular i la defensa del dret a decidir del poble en general. Tot i que el primer motiu no m’atreia massa, el segon sí, i per això hi vaig anar.

El ball de xifres és considerable, però les més realistes segons el meu parer, són les que diuen que 700.000 persones es van manifestar. Quan vaig arribar a plaça Catalunya (al final) després de quasi dues hores caminant des de plaça Espanya, des de l’organització ens deien que seguíssim endavant perquè encara hi havia gent a plaça Espanya iniciant la marxa. I tots sabem com n’és d’ample la Gran Via.

Els cas és que 700.000 persones estaven manifestant-se només a Barcelona. Per mostrar-ho més visualment, serien més persones de les que en les eleccions al parlament de l’any passat van votar a Ciutadans, ERC, SI, ICV i PxC. O les que van votar a PP, ICV i SI. Tot i que l’enciclopèdia grec tingui la definició que té:

Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació.

El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d’alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.

Tota manifestació té l’objectiu de canviar l’actuació política, tirar enrere alguna llei o impulsar-ne de noves. És una part més de la democràcia. De fet és l’únic mètode democràtic que té la població entre eleccions cada 4 anys. Malauradament els polítics les rebutgen i en faig la vista grossa, ja sigui per aturar la guerra d’Iraq, pel dret a decidir o per les retallades. No s’adonen que és l’expressió d’un poble contrari a les seves actuacions i que fent-ne la vista grossa no fan més que deslegitimar el caràcter democràtic del polític que no l’escolta (Política deslegitimada: motiu 1).

Parlant de deslegitimar. Aquesta és una paraula que agrada molt als polítics per atacar qualsevol cosa que no els agrada. El moviment dels indignats és una de les coses que ells creuen deslegitimades per no utilitzar els mitjans comuns. Malgrat això, els indignats no és més que una manifestació, diferent i molt llarga.

Però parlant de deslegitimar i tornant al números. He agafat els números de les últimes eleccions al parlament a la web oficial. Fent un càlcul fàcil, tenint en compte el total de gent cridada a les urnes i els vots obtinguts per CIU, aquest partit ha obtingut només el 22.43% dels vots de tota la població. I té una quasi majoria absoluta que l’ajudarà a aprovar les retallades i quasi tot el que vulgui aquesta legislatura. És legítim això? (Política deslegitimada: motiu 2)

A més, aquest matí han ocorregut alguns altercats al parlament segons he vist als Matins de TV3 entre pàgina i pàgina d’estudi (si no, hi hagués anat). Diuen que això deslegitima el moviment 15M. Perquè la violència del Mossos l’últim 27 de Maig no va deslegitimar el cos policial o la conselleria de la que depèn i quan quatre dels milers d’indignats provoquen uns aldarulls condemnats per la resta del moviment indignat deslegitima tota insubmissió popular? (Política deslegitimada: motiu 3)

L’únic que em queda clar, i a cada protesta, manifestació o llei retallant drets em quedarà més clar: les hòsties políticament correctes, només es poden donar per una banda que, tothom sap qui és i que, per suposat, és legítima. Si els polítics també tinguessin dos dits de front i escoltessin i dialoguessin amb els seus jefes (nosaltres) no caldria dur a terme reivindicacions tant incòmodes.

Prejudicis

Ahir em dirigia a la facultat en bici quan, passant per una plaça de nova construcció que té escales vaig veure que una parella de persones gran queia a terra, afortunadament des de l’esglaó més baix. Inmediatament vaig aturar-me, vaig deixar la bici a terra de qualsevol manera i em vaig dirigir per ajudar a aixecar al pobre home que havia perdut la batalla contra la gravetat (ella s’havia aixecat sola inmediatament). Un cop l’home era d’empeus i va començar a acostar-se la gent. Sobretot una dona de mitjana edat que va insistir unes quantes vegades si es trobaven bé, si s’havia fet mal i si trucaven a l’ambulància.

Fins aquí tot correcte. El que m’ha fet escriure l’article (perquè evidentment em va fer emprenyar, com sempre) és que tots els gràcies i la resta d’agraïments van anar dirigits a la senyora que preguntava. A mi cap ni un. Ni tan sols em van mirar en tota l’estona en que els vaig ajudar a aixecar-se i preguntar com es trobaven. Res de res.

Fins aquí, el títol de l’article havia de ser “Solidaritat”. Em va fer ràbia que quasi no se’m dirigís la paraula. Ara però, aquest títol s’anomenarà “Prejudicis”. És cert que la meva forma de vestir no és la més correcta. Ahir anava amb una jaqueta militar d’aquestes amb la bandera alemanya, una de les quals vaig substituir per un parche d’un grup força tranquilet. A més, el que porto al cabell, i que m’agrada anomenar projecte de rastes no atreu massa a la gent gran, però malgrat les pintes que qualsevol pugui portar, si he sigut el primer en aparèixer i he ajudat a algú que ho necessitava, potser no va sent hora d’enterrar els prejudicis?

Aquesta és una cosa que des que vaig arribar a l’adolescència m’ha passat. Des de llavors, el sol fet de ser jove i de caminar ràpid m’han convertit en un deliqüent en potència per la gent gran que agafen la bossa quan veuen que m’acosto o, descaradament, s’aturen dissimulant que miren enrrere fins que els passo i així em tenen ben controlat al davant. I no només em passa a mi.

I és una cosa que em rebenta molt. I sembla que això dels prejudicis està a l’ordre del dia. Les rosses són tontes. Doncs als països nòrdics quasi totes ho són i pel que sembla tenen una societat força culta i educada. Les nuclears són bones, barates i segures. Mentida. Tenen un rendiment magnífic, però per al ciutadà no són barates ni són segures. I no hi ha excuses perquè si són segures ho han de ser sempre i passi el que passi. Si no, no t’omplis la boca de merda. Si ets telecos saps arreglar televisions. I la llum de l’escala que no funciona.

I una llarga i desesperant llista.