Sobre la vaga general

Fa un parell de dies que li estic donant voltes molt seriosament a certs aspectes de la política actual i que giren entorn de la vaga general. Des de Madrid no han trigat en dir que la vaga ha tingut un seguiment molt minso quan el que jo he vist al carrer ha sigut tot el contrari. Són moments com aquests en els que un es planteja si realment són legítims alguns (repeteixo, alguns) actes violents contra el mobiliari urbà. Al cap i a la fi, tot i que la vaga sigui un dret dels treballadors, la premsa i la política no té gaires dificultats en desmentir el seu èxit, fent que la vaga sigui atacada i menyspreada amb mentides des dels mitjans de comunicació majoritaris.

També em plantejo l’actuació dels piquets. En la meva opinió, la seva tasca és imprescindible, però arribant a certs límits. Jo, que considero que la meva política és la de la cerca incansable del mètode per garantir el benestar  personal dels individus que formem la societat, no trobo gens encertades les agressions contra aquells contraris a les idees que cadascú defensa.

Però malgrat tot, no puc deixar de pensar en una frase amb la que, barroerament, podria resumir una mica tot això utilitzant una mica les idees d’unes amigues que un dia em van dir: si vols canviar les coses, endavant, però fes-ho dins de la legalitat vigent per a fer que la teva victòria sigui indiscutible.

Davant d’una reforma laboral que acaricia els límits de la ètica, i imposada dins dels marges de la legalitat vigent; està justificat l’ús de mètodes poc legals per aconseguir unes condicions de vida ètiques?