Fent números amb la independència

Fa uns mesos vaig fer una assignatura on es tractava l’electrònica des del punt de vista de la presa de mesures i es tocava una mica per sobre l’estadística necessària per a tal.

Recordo que el professor ens va explicar què eren les mostres aberrants: són aquelles mostres que, degut a un error en la mesura, tenen un valor tant diferent de tota la resta que poden ser considerades errònies i per tant, eliminades de la mostra.

En això em poso a llegir els diaris sobre la manifestació d’ahir. Amb sorpresa descobreixo que des de l’Ara fins a l’ABC coincideixen en el nombre de manifestants: milió i mig segons la guàrdia urbana, dos milions segons els organitzadors i 600.000 segons el govern.

Sembla ser doncs que si agafem aquestes tres mostres i les estudiem, podem considerar que la que es troba més allunyada de la mitjana és, evidentment, la que dóna el govern. Per tant, al meu parer es podria considerar una mostra aberrant, doncs els instruments de mesura van fallar i, en trobar-se tant allunyada de la mitjana es pot considerar que és una mostra no gaire fiable.

Això si, sense tenir en compte la xifra d’intereconomia que, escudant-se amb unes matemàtiques força dubtoses no ha dubtat en convertir els 600.000 participants del govern en 450.000.

Avui, manifestació!

Tothom sap que les manifestacions independentistes convocades a Barcelona han de començar a plaça Espanya i acabar a plaça Catalunya. Per allò de la poètica de la política…

Malgrat això, aquesta tarda tots a la manifestació!

De caza

Jakub había sentido siempre terror de que los que miraban estuvieran dispuestos a sujetarle la víctima al verdugo. Porque el verdugo se ha ido convirtiendo con el tiempo en un personaje familiar del vecindario, mientras que los perseguidos huelen de algún modo a aristocracia. El alma de la masa, que en tiempos se había sentido identificada con los míseros perseguidos, se identifica hoy con la miseria de los perseguidores. Porque la caza al hombre es en nuestro siglo caza de privilegiados: se caza a los que leen libros […].

Milan Kundera

La despedida

Expert d’economia

En moments històrics com l’actual, en el que curiosament tothom és expert i opina sobre economia però el país s’enfonsa… vaig a posar el meu granet de sorra.

Jo no tinc ni idea d’economia, però com enginyer vaig a tractar el tema amb un mètode una mica més científic: causa-efecte.

1.- El país està en crisi.

2.- El govern decideix pujar impostos i abaixar sous.

3.- En conseqüència hi ha més gent a l’atur que suposa una despesa per l’estat.

4.- La gent comença a tenir cada cop menys poder adquisitiu i les seves compres minven.

5.- Donat que les grans multinacionals són les úniques que poden oferir preus baixos, acaparen totes les compres i les petites i mitjanes empreses comencen a tancar.

6.- Els treballadors de les petites i mitjanes empreses passen a les llistes de l’atur.

7.- Hi ha encara més gent amb poc poder adquisitiu.

8.- Tornar al punt 5 fins que l’economia sigui insostenible.

Per ara, ens trobem en als principis del punt 5 d’una llista de 8 punts.

Que Dios nos pille confesados. Però sembla massa ocupat blessing America.

Rescate

– Oye, tú que opinas del rescate a la banca?

– Rescate? Hoy ha empatado la Roja.

Sobre la vaga general

Fa un parell de dies que li estic donant voltes molt seriosament a certs aspectes de la política actual i que giren entorn de la vaga general. Des de Madrid no han trigat en dir que la vaga ha tingut un seguiment molt minso quan el que jo he vist al carrer ha sigut tot el contrari. Són moments com aquests en els que un es planteja si realment són legítims alguns (repeteixo, alguns) actes violents contra el mobiliari urbà. Al cap i a la fi, tot i que la vaga sigui un dret dels treballadors, la premsa i la política no té gaires dificultats en desmentir el seu èxit, fent que la vaga sigui atacada i menyspreada amb mentides des dels mitjans de comunicació majoritaris.

També em plantejo l’actuació dels piquets. En la meva opinió, la seva tasca és imprescindible, però arribant a certs límits. Jo, que considero que la meva política és la de la cerca incansable del mètode per garantir el benestar  personal dels individus que formem la societat, no trobo gens encertades les agressions contra aquells contraris a les idees que cadascú defensa.

Però malgrat tot, no puc deixar de pensar en una frase amb la que, barroerament, podria resumir una mica tot això utilitzant una mica les idees d’unes amigues que un dia em van dir: si vols canviar les coses, endavant, però fes-ho dins de la legalitat vigent per a fer que la teva victòria sigui indiscutible.

Davant d’una reforma laboral que acaricia els límits de la ètica, i imposada dins dels marges de la legalitat vigent; està justificat l’ús de mètodes poc legals per aconseguir unes condicions de vida ètiques?

 

Veritats semiabsolutes que vistes des de segons com deixen de ser semi

En temps de guerra tothom és patriota.

Durant goberns del PP, tothom és d’esquerres.

P.D: I tot i això, no deixo de fer-me’n creus quan en veig algun exemple.