Fent números amb la independència

Fa uns mesos vaig fer una assignatura on es tractava l’electrònica des del punt de vista de la presa de mesures i es tocava una mica per sobre l’estadística necessària per a tal.

Recordo que el professor ens va explicar què eren les mostres aberrants: són aquelles mostres que, degut a un error en la mesura, tenen un valor tant diferent de tota la resta que poden ser considerades errònies i per tant, eliminades de la mostra.

En això em poso a llegir els diaris sobre la manifestació d’ahir. Amb sorpresa descobreixo que des de l’Ara fins a l’ABC coincideixen en el nombre de manifestants: milió i mig segons la guàrdia urbana, dos milions segons els organitzadors i 600.000 segons el govern.

Sembla ser doncs que si agafem aquestes tres mostres i les estudiem, podem considerar que la que es troba més allunyada de la mitjana és, evidentment, la que dóna el govern. Per tant, al meu parer es podria considerar una mostra aberrant, doncs els instruments de mesura van fallar i, en trobar-se tant allunyada de la mitjana es pot considerar que és una mostra no gaire fiable.

Això si, sense tenir en compte la xifra d’intereconomia que, escudant-se amb unes matemàtiques força dubtoses no ha dubtat en convertir els 600.000 participants del govern en 450.000.

Avui, manifestació!

Tothom sap que les manifestacions independentistes convocades a Barcelona han de començar a plaça Espanya i acabar a plaça Catalunya. Per allò de la poètica de la política…

Malgrat això, aquesta tarda tots a la manifestació!

De caza

Jakub había sentido siempre terror de que los que miraban estuvieran dispuestos a sujetarle la víctima al verdugo. Porque el verdugo se ha ido convirtiendo con el tiempo en un personaje familiar del vecindario, mientras que los perseguidos huelen de algún modo a aristocracia. El alma de la masa, que en tiempos se había sentido identificada con los míseros perseguidos, se identifica hoy con la miseria de los perseguidores. Porque la caza al hombre es en nuestro siglo caza de privilegiados: se caza a los que leen libros […].

Milan Kundera

La despedida

Expert d’economia

En moments històrics com l’actual, en el que curiosament tothom és expert i opina sobre economia però el país s’enfonsa… vaig a posar el meu granet de sorra.

Jo no tinc ni idea d’economia, però com enginyer vaig a tractar el tema amb un mètode una mica més científic: causa-efecte.

1.- El país està en crisi.

2.- El govern decideix pujar impostos i abaixar sous.

3.- En conseqüència hi ha més gent a l’atur que suposa una despesa per l’estat.

4.- La gent comença a tenir cada cop menys poder adquisitiu i les seves compres minven.

5.- Donat que les grans multinacionals són les úniques que poden oferir preus baixos, acaparen totes les compres i les petites i mitjanes empreses comencen a tancar.

6.- Els treballadors de les petites i mitjanes empreses passen a les llistes de l’atur.

7.- Hi ha encara més gent amb poc poder adquisitiu.

8.- Tornar al punt 5 fins que l’economia sigui insostenible.

Per ara, ens trobem en als principis del punt 5 d’una llista de 8 punts.

Que Dios nos pille confesados. Però sembla massa ocupat blessing America.

Rescate

– Oye, tú que opinas del rescate a la banca?

– Rescate? Hoy ha empatado la Roja.

Sobre la vaga general

Fa un parell de dies que li estic donant voltes molt seriosament a certs aspectes de la política actual i que giren entorn de la vaga general. Des de Madrid no han trigat en dir que la vaga ha tingut un seguiment molt minso quan el que jo he vist al carrer ha sigut tot el contrari. Són moments com aquests en els que un es planteja si realment són legítims alguns (repeteixo, alguns) actes violents contra el mobiliari urbà. Al cap i a la fi, tot i que la vaga sigui un dret dels treballadors, la premsa i la política no té gaires dificultats en desmentir el seu èxit, fent que la vaga sigui atacada i menyspreada amb mentides des dels mitjans de comunicació majoritaris.

També em plantejo l’actuació dels piquets. En la meva opinió, la seva tasca és imprescindible, però arribant a certs límits. Jo, que considero que la meva política és la de la cerca incansable del mètode per garantir el benestar  personal dels individus que formem la societat, no trobo gens encertades les agressions contra aquells contraris a les idees que cadascú defensa.

Però malgrat tot, no puc deixar de pensar en una frase amb la que, barroerament, podria resumir una mica tot això utilitzant una mica les idees d’unes amigues que un dia em van dir: si vols canviar les coses, endavant, però fes-ho dins de la legalitat vigent per a fer que la teva victòria sigui indiscutible.

Davant d’una reforma laboral que acaricia els límits de la ètica, i imposada dins dels marges de la legalitat vigent; està justificat l’ús de mètodes poc legals per aconseguir unes condicions de vida ètiques?

 

Veritats semiabsolutes que vistes des de segons com deixen de ser semi

En temps de guerra tothom és patriota.

Durant goberns del PP, tothom és d’esquerres.

P.D: I tot i això, no deixo de fer-me’n creus quan en veig algun exemple.

Disturbis, política i on collons ens estem fotent

Fa uns mesos va passar la mateixa història de sempre: els votants del PP i de grups de dreta en general van sortir de sota les pedres i van votar en massa al partit que més els convé a la seva cartera. És curiós, perquè és força complicat trobar una persona que es confessi votant del PP. Després mira, passa el que passa. La transició ens ha fet mal i descobrim a garrotades que som un país més de dretes del que volem pensar.

Conec a una persona que, després de ser professor durant molts anys la experiència li ha dit que l’educació és un puny de ferro envolcallat amb un guany de seda. No se què opinar ben bé sobre això doncs no he sigut mai un professor estàndar, però els seus motius tindrà. De totes maneres suposo que la seva aplicació no serà la mateixa que la que considera l’actual govern en conxorxa amb els antidisturbis. És curiós: gent que no passaria ni un exàmen d’ortografia ensenyant lliçons a nanos que es manifestaven amb la motxilla a l’esquena plena d’apunts i llibres. Ara qui vulgui que s’ompli la boca de merda, però agafa la constitució, agafa els drets humans i a veure quin dels bàndols és més il·legal.

Cal preguntar-se quina direcció pren la política del nou segle? S’acomiaden a científics i professors universitaris, es redueix el sou a funcionaris de l’ensenyament públic en general. Mentrestant polítics i autoanomenats intel·lectuals viuen al seu aire gaudint de la misèria alièna. La dictadura dels imbècils i dels ignorants. I compte, que això s’encomana!

I no, això la indepència no s’ho emportarà. No siguem ingenus. A casa també tenim corruptes, polítiques de tisorada i somriure a cámara i cosos de “seguretat” amb porres i manilles. I em dol dir-ho perquè hi sóc favorable.

Però això o ho arranquem d’arrel o seguirà creixent.

Apatia

Ja fa un parell de setmanes que visc en una mena d’apatia política. El senyor Rajoy es preocupa fora dels micròfons de les vagues generals que li poden caure durant la legislatura. Si jo fos ell no em preocuparia massa: Quan es va convocar l’última vaga general contra les mesures del senyor Zapatero em vaig il·lusionar molt. Moltíssim. Les coses canvien d’una vegada! Vaig pensar. Però res més lluny de la realitat quan al matí, vaig veure com la policia escortava els rics fins a la porta del Corte Inglés davant la meva incredulitat i la de la resta de piquets que ens trobàvem allà. La meva decepció va ser completa quan en tornar a casa després de la manifestació vaig veure que ni les xifres més optimistes de manifestants s’acostava ni de lluny a les de treballadors afectats per la reforma.

Mesos més tard ens vam indignar, però la gent sembla que no aprèn mai i el PP va guanyar les eleccions amb majoria absoluta. Contradictori, oi? Ara tothom vinga  a queixar-se, però passarà el mateix d’aquí 4 anys per molt que us ompliu la boca d’arguments.

Mentrestant, uns companys d’estudis em diuen hi ha empreses que els han ofert 16.000 € bruts a l’any per seny enginyers tècnics a jornada completa. Mil més als enginyers superiors. No se que opineu vosaltres, però no anirem enlloc en un país on cobres més treballant de cambrer.

Entre aquestes elucubracions arribo a l’estació de tren de Vilanova i, igual que fa 5 anys, quan vaig arribar allà per primer cop per començar la carrera, el panell d’informació no funciona correctament. Mentrestant, les ments despertes passen els dies servint el menú del dia.

Això és apatia.

El titular

El titular que realment m’hauria agradat llegir avui.

Mor a la presó un assassí feixista

Manuel Fraga, que complia una pena per assassinat i crims contra la humanitat, mor a la presó als 89 anys. Les mostres d’alegria no s’han fet esperar i milers de persones han sortit al carrer per celebrar-ho.

 

Per més informació, us recomano aquest magnífic article.