De perquè em vaig ficar en això

I referint-me a això em vull referir a la branca del coneixement cap a la que he decidit enfocar els meus estudis.

Crec que tot va començar als feliços anys de la ESO. Les retallades en educació encara eren cosa del futur, vàrem ser dels últims ens esquivar les posteriors lleis que van fer de la ESO la batalla perduda de professors i bons estudiants i, que jo recordi, bromejàvem molt amb els professors, però no els faltàvem al respecte.

Recordo les classes de ciències naturals i l’admiració que sentia cap als gran inventors i científics de la història. Recordo fantasiejar amb la idea d’haver viscut en un passat centenars d’anys llunyà i creure que si la poma m’hagués caigut a mi, ara seria jo el que sortiria als llibre d’història. O m’imaginava com devia ser la ciència en les primitives escoles de l’imperi grec.

Per això, pocs anys més tard vaig decidir decantar-me cap a les ciències amb la idea de ser un gran científic que sortiria als llibres d’història per alguna descoberta que m’hagués també brindat el premi Nobel. Pensava que tothom sabria el meu nom igual que tothom coneix a Einstein, a Newton o a Stephen Hawking, un dels últims grans científics no morts conegut.

Finalment em vaig decantar per l’electrònica i, tots els meus somnis se’n van anar en orris. Pocs enginyers d’aquesta branca són famosos i les poques probabilitats d’èxit que apareixen en l’horitzó son les de publicar articles al IEEE, publicar algun llibre o fundar una empresa que aconsegueixi un forat al mercat per a quedar-s’hi. Però poc més. I donant-li voltes, la idea d’haver escollit una altra branca tampoc no hagués canviat gaire les coses: els grans descobriments requereixen de tanta gent, tanta tecnologia i tants cervells pensant que com a molt el reconeixement a queda a un nivell molt local: universitat, família, cercles de coneguts.

Serà aquesta reflexió el pas de les fantasies infantils a la realitat de l’adultesa? La maduració definitiva?

Ja ho va dir Picasso

La inspiració ens ha de trobar treballar. Nit i dia a tot hora amb un bolígraf i un bloc on vomitar verbs i sintagmes nominals. Ja ho va dir Picasso, i la setmana passada m’ho va recordar un company.

Ara però, la meva ànima pertany a una companyia de cuyo nombre no quiero acordarme, que a canvi de certs diners i la experiència laboral de la meva vida, m’obliga a focalitzar almenys vuit hores al dia la meva inspiració en quelcom força allunyat de la basta i malanomenada literatura a la que em vindria de gust dedicar temps aquest estiu.

Malgrat tot, i si hi ha molta sort, i si la rememoració de Picasso ajuda, potser la meva inspiració pot arribar lluny. Tant de bo.

Benvolguts, passeu passeu

Benvolguts altre cop. Torno a ser aquí, i se que ara us estareu preguntant què he fet tot aquest temps en el que no he escrit i tampoc no he llegit ni comentat cap dels vostres blocs. O probablement no i simplement només em quedaran els 3 lectors comptats que comenten relativament sovint i una altra que llegeix i calla virtualment però que després m’ho comenta quan ens trobem.

He estat pensant com explicar-vos-ho i he arribat a la conclusió de que el millor mètode és el que fan les sèries de televisió quan no tenen idees: un capítol recopilatori.

Com sabreu o haureu mig endevinat, fa prop d’un any es va obrir la caixa de pandora de la meva vida amb aquest article. Des de llavors no em puc queixar gens (i de fet, com podeu veure, últimament quasi no ho he fet), ans al contrari, les coses em van millor que mai. Malgrat això, els estudis que estic duent a terme actualment són força exigents i em trobo una mica en la mateixa situació de la Salamandreta fa uns anys quan veia matrix i parlava de coses molt estranyes.

A això però, cal afegir altres projectes en els que m’estic embarcant i que acaben d’absorbir tots els Joules de sobra que em queden al cos i tot el temps que tindria per convertir-los en potència, literatura o quelcom maco que fa moltíssim que no creo. I raó teniu si us queixeu i voleu que torni a ser el creador d’abans.

Així que avui, arribat a un punt de derivada nul·la, estic en un cim que podria considerar un punt d’inflexió. Per ara l’única conseqüència d’aquest és la decisió profunda i convençuda de prendre’m les coses amb calma. Per fi i d’una vegada per totes després d’uns mesos de bojos i un dia per a quedar-se dormint al llit. No se si si canviarà la freqüència d’actualització del bloc, dels comentaris cap als meus articulistes preferits (que malgrat no tingui temps de llegir-vos, sempre esteu presents en el meu dia a dia) o de l’escriptura més fina. Potser demà torni a casa després de 12 hores fora més estressat que mai. Qui sap. Suposo que passat demà ho esbrinareu.

Relacions extraparentals

Sembla mentida, però qui m’ho anava a dir. Ja portem dues setmanes junts i ja has absorbit tot el meu temps. Fins i tot em vas demanar de quedar dissabte, i ja saps que a mi aquesta idea no m’agradava. No se quina coartada puc inventar-me contra això. Pensa que ara per ara jo sóc un home compromès i feliç…

Dóna’m una mica de calma i hi pensaré seriosament. Ja se que vols que dediqui més temps per tu i que el vols ara, però què et sembla si deixem l’estudi previ per demà i repassem aquella assignatura un altre dia? Jo també tinc vida, saps? O la tenia.