Català

No se a quants de vosaltres esteu al dia de les notícies esportives, però fa alguns anys va sortir a la llum que Sylvinho, un jugador brasileny del barça, en 5 anys a Catalunya parlava un català molt millor que el de Montilla (llavors president i que porta a Catalunya des del 1971).

Tothom es va alegrar molt en veure aquest exemple d’integració lingüística. Ningú però, ha obert la boca per dir que, tot i que Messi porti aquí des de 1996, no se l’ha sentit dir una sola paraula en català a part del típic i ja quasi buit de sentit “Visca el barça i visca Catalunya”. Ni una entrevista, res. Però ah!! És el crack de l’equip i del món i d’alguna cosa més i és clar, no li ho podem exigir que…

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Anuncis

Camina

Fa un parell de dies vaig llegir un article meu vell de fa un o dos estius anunciant que marxava de vacances no se on i que no se’m veuria per la xarxa en uns dies. Em va agardar perquè començava parlant sobre la mort dels escarbats i després canviava radicalmnent de tema sense tornar a esmentar a aquelles pobres bestioles. M’agrada molt fer això a l’hora d’escriure, i de fet és útil per quan tens coses variades al cap i necessites dir-les. Buides el pap sobre qualsevol tema i després vas a allò important.

El cas és que porto uns dies amb idees al cap sobre alguna cosa a dir. Crec recordar que éren coses importants i que podrien arribar a canviar la concepció que jo mateix tinc de les coses un cop rellegís el que jo mateix hagués escrit, però ara no en recordo cap. Per tant no devien ser tant importants. La qüestió és que totes aquestes idees s’han dilut en els últims i atrafegats dies pujant i baixant muntanyes.

En quatre hores aproximadament sonarà el despertador. És el toc de diana que m’aixecarà del llit i començaran unes vacances de catorze dies (tots seguits) que em portaran a recòrrer uns 343 quilòmetres a peu des d’Oviedo seguint el tradicional Camino de Santiago primitiu. Com és de suposar, estaré digitalment desaparegut durant aquests dies (si, encara més) tot i que l’amor sigui analògic i això, no marxi mai.

Porto aproximadament 4.5 quilograms de pes a la motxilla, i en comprovar-ho, he tingut la primera reflexió de les moltes que espero tenir: cal tant poc per viure? Sembla que si. Ja us comentaré. També porto una petita bossa de mà carregada amb una vella Agfa Isoly 100 amb un carret blanc i negre a dins. Potser us comparteixo alguna foto. Segons com surtin. Segons com surti jo i els meu dos acompanyants (o dos acompanyats).

Per escriure porto tres llapis. Tots de l’Ikea i amb punta suficient. Uns papers bruts per una cara dels intents de la impressora d’escopir sense tinta. Si encara us queden ganes de llegir, ens veiem cap a mitjans d’agost.

Campionat europeu d’atletisme

Amb aquest article, que significa un retorn a mitges, només veureu reflexions (ordenades de menys a més importants) que he tingut mentre assistia al campionat europeu d’atletisme disputat a l’estadi Lluís Companys, per gentilesa de l’entrada regalada pels organitzadors de la cursa del Corte Inglés (que encara que m’hagin fet passar un bon matí, no retiraré les crítiques a la cursa).

Primera: No entenc com una companyia de supermercats, amb locals tant petits, mal il·luminats i insalubres (almenys els que he vist), pugui ser un patrocinador tant important.

Segona: L’originalitat local segueix acariciant l’imbecilitat i la senzillesa amb el nom de la mascota: Barni.

Tercera: Durant tot el matí he estat  assegut a la grada contraria a la de tribuna. A mida que passava el temps venia a seure més gent fins que al final hi havia una barreja amb espanyols, molts finlandesos i alemanys i alguns portuguesos, suïssos i britànics. El fet que ninguna federació em cridés l ‘atenció m’ha fet parar l’orella, i he acabat observant que els finlandesos animaven també a alemanys i francesos, els suïssos a francesos i belgues, els alemanys a belgues… mentre que els espanyols restaven callat fins que no apareixia algun atleta de la federació espanyola. Moment en el que es tornaven bojos. Ni tan sols han animat a l’andorrà que ha participat en la primera cursa de classificació de 3000 metres obstacles. Ni solidaritat i amistat.

Es veu que els espanyols, ciutadans del país més ric d’Àfrica són massa orgullosos com per animar també a altres federacions. Se suposa que tota competició té també com a objectiu, unir gent de diverses nacionalitats i crear vincles. Sempre i quant no sigui amb algú que adori i porti a la bandera el mateix animal que mata després d’una corrida. Una altra contradicció. Visca l’educació.

Espontanis

Fa poc més de dues hores que he tornat de la cursa del Corte Inglés. Una cursa popular amb molt de prestigi i una pèssima organització. M’explico.

La cursa del Corte Inglés és una cursa extremadament multitudinària i que acosta la ciutat i l’esport a la gent que normalment no té aquests dos aspectes en la seva vida quotidiana, però un gran poder necessita una gran responsabilitat, de manera que no pots pretendre una cursa de qualitat amb de tanta gent.

Els organitzadors insisteixen en dir que aquesta és la cursa més multitudinària d’Europa, però que els números no ens facin perdre el nord. De petit m’ensenyaven que no importa la quantitat, importa la qualitat, i d’això últim n’hi ha poc en aquesta cursa.

Entenc que hi hagi gent que vulgui fer el recorregut caminant, però no entenc que aquesta gent es posi a la primera línia de sortida i destorbi els que volen córrer. Perquè hi ha gent que vol córrer sense competir. Ho asseguro.

El que no entenc és que vas fent quilòmetres i segueixes trobant gent caminant i sense aparença d’haver corregut un sol moment. Segur que han començat a mitges. Per què no començar del principi? Passeig de Gràcia és molt més maco que carrer Aragó!

A tots ells els considero, fent una analogia futbolística (perquè sembla que sinó, la gent no ho entén), espontanis. Perquè ara em vindrà gent dient que no cal ser el més ràpid per passar-s’ho bé. I és cert. Però és com aquell partit amistós en el que no et jugues res però en el que ho intentes fer el millor que pots per diversió i de sobte surt un espontani que atura el joc en la millor jugada. Si, una putada.

Tampoc entenc el camió enorme que obstrueix mig carrer Aragó i que només serveix per tenir una càmera aèria. Si, és molt maca una foto de la gentada corrent per a que els organitzadors es puguin chupar les polles de felicitat, però cal crear un coll d’ampolla per això?

Un altre cop les contradiccions a l’ordre del dia.

post data: Qui és l’il·luminat que creu que la música temazo motiva als corredors?

La trampa de la vida sana

Els últims anys la moda d’estar sa i en forma ha crescut de forma significativa, ja que, fins on m’arriba la memòria, mai havia hagut una quantitat tant ingent de productes comercials que sumessin entre tots tants beneficis per a la salut com fins ara: omega3, calci, ferro, fibra, aloe vera, lavanda i vitamines n (on n és l’índex d’un vector on hi ha totes les lletres de l’abecedari) entre d’altres. Sembla quasi impossible anar a comprar tranquil sense trobar-se tota aquesta publicitat i, segons el cas, deixar-se enganyar. I més ara que s’acosta la temuda operació bikini.

En el que poca gent presta atenció és en la cantarella en veu baixa o enmig de frases per a que sigui intel·ligible: junt a una forma de vida saludable.

Gairebé tots els anuncis de productes miraculosos inclouen aquesta frase (si no, suposo, entrarien dins la publicitat enganyosa). Però aquesta frase significa molt més del que a primera vista pot mostrar. La forma de vida saludable aporta beneficis per si sola, beneficis que poden ser vinculats a aquest productes miraculosos sense que vinguin d’ells, de manera que augmenten en “efectivitat” (que no és seva, però que es demostra lligant cap erròniament) i per tant, en quant de saludable i perfecte és el producte. I això, amics meus, és una de les millors victòries de les seccions de màrqueting que he vist mai.

Per això, sembla interessant passejar-se per aquesta web, amb informació sobre els beneficis certs o falsos de tots els productes, de manera que a dalt hi ha els que esta comprovat científicament que són beneficiosos i a baix els que s’ha demostrat o totes les proves indiquen el contrari.

Només demano una cosa: criteri, si us plau.

Multes

Fa ja unes setmanes van multar amb 1120 euros un noi que es desplaçava (sense fer cabrioles) amb un skate pel carrer. A part, haurà de pagar 300 euros per a recuperar-lo.

El dia de carnaval un grup d’amics van fer un descens en skate per un carrer mentre anàven disfresats. Segons l’ajuntament, per posar en perill la integritat del vianants.

I, seguint l’estil de l’article anterior em pregunto: quan començaran a multar les senyores que creuen la vorera posant en perill la seguretat viària? I les que, quan veuen una bicicleta que se’ls acosta, comencen a fer un moviment harmònic a dreta i esquerra quan la bici encara es troba a 5-10 metres? Casos que acaben solucionant-se amb un gir de radi aproximat de 2 metres per part del ciclista que es veu obligat a posar la resta de la gent en perill per evitar la iaia bailonga?

Prou d’hipòcrites, si us plau.

pd: provocat per la ràbia que provoquen les iaies quan es colen a les cues. I en són moltes.

Historietes ràpides

Com molts deveu saber ja, després de multitud d’articles en els que parlo del tema i que no penso enllaçar aquí perquè són molts i és molt tard, m’agrada còrrer. Sòc un d’aquests sonats que quan se’n va el sol i té una mica de temps, es posa els pantalons curts hivern i estiu i surt a còrrer amb un somriure als llavis i el cor amb baf.

Però malgrat estar acostumat a les mirades de la gent que em creuo, he rebut comentaris que no deixen de sobtar-me.

Situació: la meva àvia just quan arrivo.

– Ai! Estas todo sudado y cansado!

I és clar que estic suar i em costa respirar! El principi de l’entrenament és aquest. Sortir a còrrer, cansar-se (i, en conseqüència, suar) i el proper dia tindras un nivell de forma una mica superior. Podras còrrer més distància, o podràs fer-ho en menys temps. Sense cansanci no hi ha benefici ni somriure de felicitat quan has acabat i estas estirant.

Situació: Arrivo a la porta de l’edifici on visc i em trobo amb la veina del 3r.

-Anda, que cansado. No subes por el ascensor?

Aviam senyora, acabo de patejar-me una sortida d’uns 7-8 quilòmetres i ara agafaré l’ascensor per tres pisos? Em recorda al gag de la sèrie del tricicle de l’hotel: Tres estrelles. En el gag es veu un home que puja per un ascensor. Aquest s’atura i puja un altre vestit d’esport. El primer li pregunta al segón si va al gimnàs i aquest li diu que si. Desprès li pregunta que si va a fer cinta (o algun tipus de màquina que no recordo) i l’esportista diu: No, vaig a la màquina de pujar escales.

Potser són batalletes sense importància, però em fan pensar en la poca cultura esportiva que té la gent. Mai he vist ningú fer comentaris sobre el cansanci d’algun noi que ha jugat un partit de futbol, i axò que vaig estar moolt anys jugant-hi. I, [ironia] no crec que el fet que el futbol sigui l’esport més adorat en aquest país tingui cap tipus de relació amb això [/ironia].

Com sempre, aquí les coses van diferent de la resta del món. Ens cal el canvi de mentalitat que ens faria oberts. Cal una revolució de la idea.