Apatia

Ja fa un parell de setmanes que visc en una mena d’apatia política. El senyor Rajoy es preocupa fora dels micròfons de les vagues generals que li poden caure durant la legislatura. Si jo fos ell no em preocuparia massa: Quan es va convocar l’última vaga general contra les mesures del senyor Zapatero em vaig il·lusionar molt. Moltíssim. Les coses canvien d’una vegada! Vaig pensar. Però res més lluny de la realitat quan al matí, vaig veure com la policia escortava els rics fins a la porta del Corte Inglés davant la meva incredulitat i la de la resta de piquets que ens trobàvem allà. La meva decepció va ser completa quan en tornar a casa després de la manifestació vaig veure que ni les xifres més optimistes de manifestants s’acostava ni de lluny a les de treballadors afectats per la reforma.

Mesos més tard ens vam indignar, però la gent sembla que no aprèn mai i el PP va guanyar les eleccions amb majoria absoluta. Contradictori, oi? Ara tothom vinga  a queixar-se, però passarà el mateix d’aquí 4 anys per molt que us ompliu la boca d’arguments.

Mentrestant, uns companys d’estudis em diuen hi ha empreses que els han ofert 16.000 € bruts a l’any per seny enginyers tècnics a jornada completa. Mil més als enginyers superiors. No se que opineu vosaltres, però no anirem enlloc en un país on cobres més treballant de cambrer.

Entre aquestes elucubracions arribo a l’estació de tren de Vilanova i, igual que fa 5 anys, quan vaig arribar allà per primer cop per començar la carrera, el panell d’informació no funciona correctament. Mentrestant, les ments despertes passen els dies servint el menú del dia.

Això és apatia.

Anuncis

En moviment

Ningú gaudeix ja de la contraposició de caminar pel carrer. Passar d’escoltar la música més fastigosa a llegir els versos més subtils en menys del que es triga a adonar-se de que toca fer una nova passa. Odiar a tothom a qui et creues i alhora sentir una pau absoluta en el més endins del teu ésser mentre, com parafrasejant a Walt Whitman amb vida, i no paraules, consideres que tots són aptes per ser tu i per ser admirats i condecorats per les máximes institucions del teu cor.

Donar una altra passa i adonar-se del significat de coses que ni tan sols sabies que exitien pocs dies abans i sentir-se la persona més afortunada dins de mi per voler fer-ho saber. Escriure, i deixar-se de fets i paraules i centrar-se en allò quotidiani. En les descripcions més precises i inintel·ligibles defensant-se amb l’argument de que ningú mira mai en l’extraordinarietat de la quotidianitat. Que ningú dóna cap importància al dia a dia, al moment a moment, a l’instant a l’instant quan, en temps d’absència és l’únic que pot aportar vida m’entre s’espera un desig.

Benvolguts

Agafar un dia per banda amb la intenció de fer-li l’amor tant fort que perdi el sentit i quedi als meus peus. Tenir a prop la cançó perfecte per al segon perfecte i decidir després del ximpum final que ja toca, que demà escric un poema per ella i que a la merda una festa de 2 dies si només vaig poder dedicar-li 4.

Sentir que han dit de mi que escric prosa perfecte i quedar-me amb un pam de nas, la mandíbula per terra i una boca més gran que les orelles del príncep de Gal·les. I si, agafar-lo a ell i a tots els seus homòlegs i enviar-los al camp a pasturar, que jo ja tinc reina, corona i seient reial davant un ordinador amb el món obert de bat a bat i les portes a pendre pel cul que cau més o menys on Cristu va perdre l’espardenya i jo les ganes a lamentar-me.

Amén.

El món segons…

Ara mateix em sento com un Garp qualsevol que necessita enamorar a la seva Helen qualsevol amb un conte que a ella li sembli maco.

Però l’alberg està ple de Garps i Helens que escriuen i que busquen tots el mateix objecitu, i deprimeix força que gent hi hagi gent que odio i que fa el mateix que jo i que es fa el sensible escrivint a l’herba quan després fumen i riuen humor groller.

Odio les presses i haver de caminar ràpid per tenir lloc a un alberg que després s’omplirà de Garps i Helens i Alices. Perquè tot rei necessita el seu bufó.

Nota: Com havia dit, aquest és el segon full que vaig escriure durant el viatge. Per entendre’l, caldria llegir-se abans un gran llibre de John Irving: El mundo según Garp. Ve tard, perquè com sempre, utilitzo l’excusa de cada any. Demà vaig a visitar Itàlia. Ens tractarà bé? Això espero.

Càlcul

Nota prèvia: escrit el 3 de juny.

Estic escrivint això en el descans que han posat en entre les dues parts d’un examen, en un full d’aquests que m’han donat i que m’ha sobrat. No se quan ho penjaré ni tan sols si ho faré. Només tinc clar que el que escriuré serà (per fi) personal. No escric amb un piti a la boca. No crec que sigui necessari per intentar escriure bé (intentar), però sembla mentida l’ingent quantitat de gent (i a sobre rima) que necessita de les aparences per ser com és. El bon escriptor no és necessàriament fumador o aficionat a la beguda, tot i que algun dels grans (grandíssims) ho sigui. I tot i ser ficció, crec que T.S. Garp n’és un bon exemple.

De fet, els meus únics vicis (entre els aquí prinunciables) són el bon cafè sense sucre i la creença (a vegades intermitent) de que tinc els collons com un toro (si em permeten parlar així de masclista. Només és perquè m’entenguin els encefalogrames plans que inventen dobles significats i marro del que escric o que, simplement ja han deixat de llegir-me). I em va bé. Per dins sempre seré més profund del que mostro i no em queixaré mai més de com sóc, perquè escriure, pensar i tot el que m’ha passat a la vida m’han demostrat que no importa com siguis. El més important és, simplement, tenir aquella sensació de control del teu organisme del que molts no volen sentir-ne a parlar.

I gaudir de les petites satisfaccions. Això sempre. Com descobrir que l’amistat amb algú que fa segles que no veus no s’ha vist ressentida i que, a sobre, sap moltes més coses de mi que jo mateix perquè em llegeix i m’ho comenta i descobreixo que vol entendre’m però que no busca idees prefixades de tot el que vomito. Una abraçada fa lidio.

Se m’acaba el full, i no vull encetar la segona cara. És vulgar veure-hi escrit el meu nom allà. Prometo que algun dia començaré a escriure escoltant la meva imaginació i ensordint una mica els meus sentiments. Potser sona la flauta i escric un bon llibre. Mentrestant, amb algunes tatxades, aquest sóc jo.

Opinions foranies

L’altre dia vaig sentir una conversa d’una joves estrangers que devien ser estudiants Erasmus, doncs parlaven sobre assignatures varies i van pujar a Plau Reial (línia verda). En el trajecte em vaig quedar amb un comentari:

What I dislike most of here is that everybody cheats. I don’t like it. I don’t cheat, but everybody does.

Sentit just el dia abans de l’examen final d’una assignatura que estic repetint per ser l’únic que no va copiar. Queda tot dit.

Sobre els cangurs australians

El que si que puc dir és que tinc les coses tan clares que tinc claríssim que no diré gran cosa per aquí i que qui vulgui pot contactar amb mi de qualsevol manera (menys per fax. Odio el fax) tot i que estic absolutament segur que si no es va fer en el seu moment quan de motius sobraven, ara poca raó de ser tindrà.

Sobre la desaparició. No em sembla gens extranya. Tot va per interessos, i últimament això ha mogut molts diners per aquí a prop i el Dow Jons no para de ballar salsa.

I potser tu arrives a copsar una cosa. L’altre entèn el que fico al segon paràgraf… però ni posant-ho en comú sabreu mai el que penso i sento. Ni que entengueu el que diu tot aquest bloc de dalt a baix, d’esquerra a dreta i bit a bit. Només aquell que em vingui amb ànims constructius i criteri per escoltar i fer autocrítica. Crec que els cangurs australians han avançat força en aquest aspecte segons la revista Nhature. Me’l vaig trobar l’altre dia a la plaça i són uns animals força agradables.

Així que seré feliç amb el que em queda, i gràcies a tot cada dia em sento millor que ahir i ganes de millorar demà de la mà de mi mateix.

I el que tingui els nassos de treure alguna cosa en clar d’això, inequívocament i sense excepcions, errarà la jugada. Perquè la veritat absoluta mai es trobarà aquí ni en res que s’hi assembli. Pistes i pensaments si, però el CSI i el Vaticà tenen fonts més fiables per provar d’atrapar-me. Bé. No se perquè trec el Vaticà.

Acomiadar-me fins al següent article demanant mil disculpes als lectors habituals anònims del bloc. El proper dia tornaré a escriure tan malament com ho faig sempre. Avui, és que em venia de gust escriure això. Tot i que m’ha servit per descobrir que ja tinc la mateixa capacitat d’escriure encriptat com abans.