Un poti poti sobre l’any passat

A la paret del costat on tinc l’escriptori hi tinc penjat un calendari. En aquest hi apunto dates importants, com aniversaris o exàmens. Evidentment, cada gener em veig amb la obligació de canviar-lo per un altre i apuntar en el nou calendari els aniversaris d’amics i família.

Això és el que he fet aquest matí i m’ha sorprès la quantitat d’aniversaris que aquest any no han passat el filtre i que no he volgut apuntar de nou.

Aquest any 2011 ha sigut diferent a la resta. Va començar amb una decepció que em va dur a una neteja personal i de companyia de la que no em sento gens penedit i de la que us vaig parlar molt resumida i encriptadament aquí, aquí i aquí. Pensant en això m’ha vingut al cap un company de feina (de quan escrivia les reflexions de barra de bar) que tots els dies cantava almenys una vegada la cançó de “Yo quiero tenen un millón de amigos“. Doncs que tingui sort, perquè a mi ja em va bé tenint a poca gent, però de la que em sento orgullós i que em fa sentir realment bé. Res d’aparences ni patiments.

També ha sigut l’any en el que he acabat la carrera tècnica i en el que m’he enrolat a un Màster. I si, he utilitzat la paraula “enrolat”, com si això fos l’exèrcit, perquè fet i fet, requereix la mateixa autodisciplina i que se li dediqui el mateix temps diari, però que al cap i a la fi, estic gaudint com si fos un nen amb una joguina nova.

També ha sigut l’any en el que he consolidat la manera amb la que estic aconseguint controlar el meu cos, alliberar la meva ment i aprendre a parlar i escoltar a l’esperit. Molt metafòric tot, i del que us he parlat molt puntualment.

No em puc queixar d’aquest any en el que, tot i que hi vaig entrar de cul, he descobert que no vaig ser jo, si no que eren altres els que me’l van ensenyar. Ara tinc la millor pau interior i la millor companyia, que al cap i a la fi, és l’únic que val la pena.

Benvolguts

Agafar un dia per banda amb la intenció de fer-li l’amor tant fort que perdi el sentit i quedi als meus peus. Tenir a prop la cançó perfecte per al segon perfecte i decidir després del ximpum final que ja toca, que demà escric un poema per ella i que a la merda una festa de 2 dies si només vaig poder dedicar-li 4.

Sentir que han dit de mi que escric prosa perfecte i quedar-me amb un pam de nas, la mandíbula per terra i una boca més gran que les orelles del príncep de Gal·les. I si, agafar-lo a ell i a tots els seus homòlegs i enviar-los al camp a pasturar, que jo ja tinc reina, corona i seient reial davant un ordinador amb el món obert de bat a bat i les portes a pendre pel cul que cau més o menys on Cristu va perdre l’espardenya i jo les ganes a lamentar-me.

Amén.

Relacions extraparentals

Sembla mentida, però qui m’ho anava a dir. Ja portem dues setmanes junts i ja has absorbit tot el meu temps. Fins i tot em vas demanar de quedar dissabte, i ja saps que a mi aquesta idea no m’agradava. No se quina coartada puc inventar-me contra això. Pensa que ara per ara jo sóc un home compromès i feliç…

Dóna’m una mica de calma i hi pensaré seriosament. Ja se que vols que dediqui més temps per tu i que el vols ara, però què et sembla si deixem l’estudi previ per demà i repassem aquella assignatura un altre dia? Jo també tinc vida, saps? O la tenia.

Diferències

Entrar en un local on canvien les lleis de la física. Els ulls comencen a veure a una velocitat de 10 imatges el segon. El terra es torna inestable i l’aire poc accessible. Les presons són més espaioses. Entrar allà i ser l’home més afortunat. I que a més t’ho diguin.

Entrar en un altre edifici un altre dia i a una altra hora. Sentir-se l’home més adolorit i enfeinat del món fins que entres al lavabo i veus un noi afaitant-se entre carpetes i bolis bic.

Diferència? Només de 48 hores.

El món segons…

Ara mateix em sento com un Garp qualsevol que necessita enamorar a la seva Helen qualsevol amb un conte que a ella li sembli maco.

Però l’alberg està ple de Garps i Helens que escriuen i que busquen tots el mateix objecitu, i deprimeix força que gent hi hagi gent que odio i que fa el mateix que jo i que es fa el sensible escrivint a l’herba quan després fumen i riuen humor groller.

Odio les presses i haver de caminar ràpid per tenir lloc a un alberg que després s’omplirà de Garps i Helens i Alices. Perquè tot rei necessita el seu bufó.

Nota: Com havia dit, aquest és el segon full que vaig escriure durant el viatge. Per entendre’l, caldria llegir-se abans un gran llibre de John Irving: El mundo según Garp. Ve tard, perquè com sempre, utilitzo l’excusa de cada any. Demà vaig a visitar Itàlia. Ens tractarà bé? Això espero.

Un matrix dins nostre

A grans trets, les relacions socials no són més que programes que dediquem a escriure al llarg de la nostra vida. Com a informàtics poc destres que som, el nostre codi tindrà sempre un munt d’errades, bugs, processos que consumeixen massa recursos, etc. I al cap i a la fi, la vida no és més que una perpètua relectura de totes les línies de codi buscant i reparant els errors.

I sobretot, a vegades un programador aliè ve i ens troba un error garrafal que, d’estar tant acostumat a veure’l, no haviem reparat en que era una errada bestial. El problema està en que mentre el programador amic remena el nostre codi, descuida el seu i, perquè no? Li succeeix el mateix que a nosaltres: té errors que jo no penso parar-me a buscar.

Resum “bloquístic” de l’any

Ja fa força temps, però si no recordo malament tot va començar com una cançó, en la que el cantant et demana permís per explicar-te la vida. Potser una mica inútil, doncs si la cançó és teva ja comences malament demanant permís. Potser d’aquí una part del pseudònim.

Entremig tot ha estat força entrebancat. Vaig començar molt fort: escrits dolents i profunds com els que una adolescent qualsevol afegiria al seu fotolog junt a la imatge al lavabo fent morritos. Però les coses es diuen o s’explota i estar davant de dos cafès, fum de tabac i dos ulls que miren, que voleu que us digui, a vegades m’incomoda. Sóc donat a pensar, però poc a donar la meva opinió. Diga’m asocial.

Després la vida va començar a prendre un camí agradablement agradable (sí, he notat la redundància, però s’ho mereix), al mateix temps que aquest bloc va decaure i l’asocialitat va créixer una mica fins que tan d’una banda com de l’altra he arribat a extrems nous.

Ara mateix només intento que la derivada d’ambdós mínims sigui zero d’una puta vegada per intentar fer-me créixer abans que l’economia (que aquesta  última tampoc és que m’importi, la revolució ve quan falten bitllets a la cartera).

Centrant-me, per mi aquest any ha sigut pèssim en el sentit de creador a la xarxa. He tingut les meves idees magnífiques que han tingut només cabuda en l’àmbit del regal privat en el que m’agrada anomenar “la meva obra mestra” i alguna cosa més, però haig de reconèixer que la innocentada de l’altre dia era massa creïble per ser només això: una innocentada. El context era massa real i és que aquesta caiguda com a escriptor (a falta de trobar una paraula més austera i que s’acosti més al significat real) no me l’he perdonat en els 365 dies que porto viscuts d’any.

No m’agraden els propòsits d’any nou. Qui creu que deixarà de fumar o que aprendrà anglès només perquè canviï el dígit de l’any és un ingenu. Els canvis tenen el seu origen única i exclusivament en la reflexió profunda i en la reconeixença dels errors, procés que en els últims dies he dedicat una hores més de les que he dedicat durant la resta de l’any.

Així que potser com haureu pogut veure, el propòsit de recuperar la ploma per estendre altre cop la tinta ha començat fa quasi 4 dies. Com si fóssim un dijous d’una setmana imaginària en la que, espero, no estiguem al dia del mig.

Perquè si mai moro digitalment, vull que sigui cosit a trets com un Clyde d’imitació. Quan no pugui tornar a tocar un teclat o agafar un bolígraf. Mentrestant, ho intentaré. I aquest és el meu propòsit de vida.

Divendres

Vaig sentir ràbia i dolor, recordo mentre camino amb el vent de cara i un llibre a la mà. La música que escolto no apaga del tot aquest pensament. Encara ho sento. El copet hipòcrita a l’esquena, el puny a la paret. Recordo perquè vaig despertar adolorit. Podria dir-se que sóc el típic imbècil.

I ara sento la ràbia i el dolor del no haver après a controlar els sentiments. Als meus anys i encara amb aquests problemes. Vaja, mala sort.

Abans he sentit al clatell la mateixa alenada de por. Por a pèrdua, però sobretot a la conseqüent soledat. Hi ha qui dirà que no és veritat. Que un mai està sol.

 

S’equivoquen.

 

La soledat, es crea. I jo no podria evitar-la. De fet no desitjaria evitar-la en un intent de de càstig cap a mi mateix. El motiu no el sé. Suposo que el descobriria en el moment. Si no, me l’inventaria, que en això tinc un bon historial. No m’ajudaria massa sentimentalment, però almenys ompliria el temps que quedaria buit altre cop.

 

Fins al següent, bon profit.

Defensa personal

ACTUALITZACIÓ: Després d’una revisió acurada i una lectura guiada, corregeixo certes frases en les que les idees no acabaven de veure’s gaire clares.

Fins ara, quan m’he trobat amb algun problema, més o menys sempre he seguit tres passos que han sortit naturalment de la meva manera de ser i que han intentat ser una mena de guariment: el res, la por i la bogeria en ordre invers.

Com es pot observar fàcilment, el primer pas és evident als sentits del llunyà digital. La resta potser acaben amagats fins i tot per a mi, ja que poden ser contemporanis uns als altres.

Conèixer això però no em tranquil·litza massa, com crec que conèixer el funcionament exacte d’un arma nuclear no deu alleugerir gens la por a veure-la en funcionament, de manera que el que toca és arribar a un punt una mica més pragmàtic. Útil i real.

Dit això, potser ja feia temps que es veia i potser no m’he fixat fins que no he començat a lligar caps de fets anteriors. I conèixer això tampoc em tranquil·litza massa. Conèixer que la durada és efímera, naturalment, altera força més, sempre i quant es coneixen les causes profundes.

Ara és quan toca decidir-se per una arma de defensa, tot i que en aquest moment, evidentment, no serà cap de les tres anteriors.

Senyors, apuntin les seves pistoles.

Aquesta nit

Si, coses que passen,  no dorms sota la mirada dels núvols a la fosca, no passarà res que pertorbi el meu turment. Si, per coses que passen, imagino el teu cos dormint en llit aliè no hi haurà temps que deixi a la vetlla.

Si, per coses que passen, t’imagino dormint acompanyada, no passarà res que molesti el teu son. Passaran coses que no sabràs mai tot i estar compartint la foscor que no vols mirar i a la que tanques els ulls.

Potser començaré aparèixer, poc a poc a prop teu. Apareixent sense ser esperat. Desitjós de tu. Imaginant-me allà fins arribar a ser-hi. Sent una substitució sorda, apareixent al teu costat.

I tot, només per girar-me i passar la meva mà per sobre teu i reposar-la exactament a sobre del teu melic per gaudir la vibració de la teva calma.

I dormir. Dormir com mai ho he fet, sabent-me feliç.

I deixar d’escriure. Doncs, mai imaginaré una imatge més bella que mereixi ser escrita.

Deixar d’escriure i pensar que, ja que tot aquest bloc va començar per escriure sobre tu, almenys recuperar-te per escriure’t saben-te identificada, bella i desitjada.

Deixar d’escriure i no saber si encara escric la realitat o si començo a escriure imaginant.