Benvolguts, passeu passeu

Benvolguts altre cop. Torno a ser aquí, i se que ara us estareu preguntant què he fet tot aquest temps en el que no he escrit i tampoc no he llegit ni comentat cap dels vostres blocs. O probablement no i simplement només em quedaran els 3 lectors comptats que comenten relativament sovint i una altra que llegeix i calla virtualment però que després m’ho comenta quan ens trobem.

He estat pensant com explicar-vos-ho i he arribat a la conclusió de que el millor mètode és el que fan les sèries de televisió quan no tenen idees: un capítol recopilatori.

Com sabreu o haureu mig endevinat, fa prop d’un any es va obrir la caixa de pandora de la meva vida amb aquest article. Des de llavors no em puc queixar gens (i de fet, com podeu veure, últimament quasi no ho he fet), ans al contrari, les coses em van millor que mai. Malgrat això, els estudis que estic duent a terme actualment són força exigents i em trobo una mica en la mateixa situació de la Salamandreta fa uns anys quan veia matrix i parlava de coses molt estranyes.

A això però, cal afegir altres projectes en els que m’estic embarcant i que acaben d’absorbir tots els Joules de sobra que em queden al cos i tot el temps que tindria per convertir-los en potència, literatura o quelcom maco que fa moltíssim que no creo. I raó teniu si us queixeu i voleu que torni a ser el creador d’abans.

Així que avui, arribat a un punt de derivada nul·la, estic en un cim que podria considerar un punt d’inflexió. Per ara l’única conseqüència d’aquest és la decisió profunda i convençuda de prendre’m les coses amb calma. Per fi i d’una vegada per totes després d’uns mesos de bojos i un dia per a quedar-se dormint al llit. No se si si canviarà la freqüència d’actualització del bloc, dels comentaris cap als meus articulistes preferits (que malgrat no tingui temps de llegir-vos, sempre esteu presents en el meu dia a dia) o de l’escriptura més fina. Potser demà torni a casa després de 12 hores fora més estressat que mai. Qui sap. Suposo que passat demà ho esbrinareu.

Anuncis

Aquí o allà

Com sempre que comença el curs que estic desaparegut… No és que m’agradi, és clar, però de tant en tant no està mal treure el cap per aquí i dir-vos que no, que no estava muerto nono, però que tampoc estava de parranda. I no és que a classe ens:

Ni de bon tros, però que igualment no tinc temps per res. Conclusió? Que tots aquells que diuen:

– No se de que us queixeu, si la vida de l’estudiant és la millor!

És que no té ni idea de què és estudiar a l’ETSETB.

Nou lector RSS 2

Allò promès és deute (és horrible traduir literalment expressions del castellà, si us plau, que algú truqui a un assassí a sou lingüístic), però aquí us porto una petita opinió del nou lector RSS que estic fent servir des de fa unes poques setmanes.

La víctima en qüestió es diu Liferea, i es troba al centre de programari d’Ubuntu, així que si encara utilitzes windows tens dos problemes. Windows en sí i que no podràs utilitzar aquesta magnífica eina.

I com que no sóc gaire bo fent reviews, faré una llista de coses a favor i en contra. Apa!

A favor:

– Molt fàcil d’utilitzar. Tant com en google reader. Suposo però, que un lector de feeds no pot tenir gaire complicació… no?

– És un programa instal·lat al teu ordinador, de manera que jo l’he trobat bastant més ràpid a l’hora de carregar les dades. Suposo que no li deu afectar el consum de memòria de l’explorador. O potser és que carrega la informació prèviament. Quan s’actualitzen els feeds (veure contra 2).

– Pots llegir els blocs que tinguis al teu compte de Google Reader.

– Per tant, pots llegir des de Google Reader en ordinadors externs o aplicacions mòbils sense haver d’esperar a arribar a casa a utilitzar Liferea i que et marqui els articles llegits correctament.

– Si hi ha algun article que vulguis llegir en una pestanya del teu navegador ho pots fer… però Liferea té una mena de navegador ja instal·lat amb el que realment pots prescindir del navegador.

– No sé si amb Google Reader es pot fer, però pots configurar els blocs que requereixin contrasenya.

En contra:

– Jo que sóc aficionat als webcomics, hi ha alguns que no es poden llegir en un principi, si no que haig de fer click al títol per segona vegada per poder veure l’article al navegador que té incorporat. Això suposa un click de més per webcòmic! Bufff!!

– Triga una mica en mirar quins articles nous tens i en ficar-los a la llista. Si ho tens configurat perquè els actualitzi tots quan encens els programa pots estar uns bons 2-3 minuts esperant! Malgrat tot, trobo que la rapidesa del pro 2 ho compensa.

– Pots llegir els articles del compte de Google Reader, i en principi, segons la web oficial, Liferea no et marcarà en el lector de Google els articles llegits… Però just ara he entrat al meu Google Reader esperant desenes d’articles llegits al Liferea però marcats sense llegir i… no! Sembla que Liferea te’ls marca com a llegits a Google!

Conclusió? Me’l quedo!!

Si hi estas interessat/da clicka aquí!

P.D: Tot i que no ho sembli, no em paguen per fer-li publicitat.

Nou lector RSS

Aprofitant que estic de vacances m’he fet una llista enorme de les coses que no tinc temps a fer mentre dura el curs. Evidentment, no totes les vacances les he dedicat a escriure la llista, si no també a fer les coses que hi ha apuntades. No se si sou dels que feu llistes. Si no ho sou us ho aconsello: esborrar una línia i veure que et vas quedant amb menys i menys coses a fer és quasi orgàsmic.

Tot això us ho explico perquè un dels objectius d’aquestes mini vacances entre semestre i semestre és la de llegir els articles endarrerits que tenia al google reader i buscar un altre lector de blocs. Des de sempre que m’he ensumat que google no és del tot just amb la gent que, com jo, anem enfeinats i que ens agrada fer una llegida llarga quan tenim una època tranquil·la, ja que per motius inexplicables em desapareixien articles no llegits a les llistes, fins que fa uns mesos vaig descobrir que els articles no llegit més antics d’un mes, per a google, deixen d’existir. Surten de la llista. Fart d’això, i del fet d’haver de desconnectar el compte de correu electrònic normal per entrar al que utilitzo per gestionar el bloc i llegir els articles endarrerits m’han fet decidir per buscar un altre lector.

I finalment, buscant i remenant, he trobat un que, si passa la fase de test, pot acariciar la perfecció: el lector de canals Liferea, per a Ubuntu. Avantatges? Bé, espero que no esborri articles no llegits antics. Ho haig de comprovar encara. Però el millor de tot és que no requereix loguejar-se enlloc i que és un programa i no una pàgina web. Així, amb un sol click al símbol de la carta que hi ha al costat del rellotge del sistema hi puc accedir fàcilment.

Espero que aquest avantatge m’ajudi a llegir més sovint, fins i tot en els moments de més feina per relaxar-me una mica. I qui llegeix…. s’anima a escriure! Així doncs, les 51 subscripcions que tinc ja han sigut passades al nou lector i estic a l’espera de nous articles.

I si em permeteu, vaig a tatxar quelcom de la llista.

Un poti poti sobre l’any passat

A la paret del costat on tinc l’escriptori hi tinc penjat un calendari. En aquest hi apunto dates importants, com aniversaris o exàmens. Evidentment, cada gener em veig amb la obligació de canviar-lo per un altre i apuntar en el nou calendari els aniversaris d’amics i família.

Això és el que he fet aquest matí i m’ha sorprès la quantitat d’aniversaris que aquest any no han passat el filtre i que no he volgut apuntar de nou.

Aquest any 2011 ha sigut diferent a la resta. Va començar amb una decepció que em va dur a una neteja personal i de companyia de la que no em sento gens penedit i de la que us vaig parlar molt resumida i encriptadament aquí, aquí i aquí. Pensant en això m’ha vingut al cap un company de feina (de quan escrivia les reflexions de barra de bar) que tots els dies cantava almenys una vegada la cançó de “Yo quiero tenen un millón de amigos“. Doncs que tingui sort, perquè a mi ja em va bé tenint a poca gent, però de la que em sento orgullós i que em fa sentir realment bé. Res d’aparences ni patiments.

També ha sigut l’any en el que he acabat la carrera tècnica i en el que m’he enrolat a un Màster. I si, he utilitzat la paraula “enrolat”, com si això fos l’exèrcit, perquè fet i fet, requereix la mateixa autodisciplina i que se li dediqui el mateix temps diari, però que al cap i a la fi, estic gaudint com si fos un nen amb una joguina nova.

També ha sigut l’any en el que he consolidat la manera amb la que estic aconseguint controlar el meu cos, alliberar la meva ment i aprendre a parlar i escoltar a l’esperit. Molt metafòric tot, i del que us he parlat molt puntualment.

No em puc queixar d’aquest any en el que, tot i que hi vaig entrar de cul, he descobert que no vaig ser jo, si no que eren altres els que me’l van ensenyar. Ara tinc la millor pau interior i la millor companyia, que al cap i a la fi, és l’únic que val la pena.

Camina

Fa un parell de dies vaig llegir un article meu vell de fa un o dos estius anunciant que marxava de vacances no se on i que no se’m veuria per la xarxa en uns dies. Em va agardar perquè començava parlant sobre la mort dels escarbats i després canviava radicalmnent de tema sense tornar a esmentar a aquelles pobres bestioles. M’agrada molt fer això a l’hora d’escriure, i de fet és útil per quan tens coses variades al cap i necessites dir-les. Buides el pap sobre qualsevol tema i després vas a allò important.

El cas és que porto uns dies amb idees al cap sobre alguna cosa a dir. Crec recordar que éren coses importants i que podrien arribar a canviar la concepció que jo mateix tinc de les coses un cop rellegís el que jo mateix hagués escrit, però ara no en recordo cap. Per tant no devien ser tant importants. La qüestió és que totes aquestes idees s’han dilut en els últims i atrafegats dies pujant i baixant muntanyes.

En quatre hores aproximadament sonarà el despertador. És el toc de diana que m’aixecarà del llit i començaran unes vacances de catorze dies (tots seguits) que em portaran a recòrrer uns 343 quilòmetres a peu des d’Oviedo seguint el tradicional Camino de Santiago primitiu. Com és de suposar, estaré digitalment desaparegut durant aquests dies (si, encara més) tot i que l’amor sigui analògic i això, no marxi mai.

Porto aproximadament 4.5 quilograms de pes a la motxilla, i en comprovar-ho, he tingut la primera reflexió de les moltes que espero tenir: cal tant poc per viure? Sembla que si. Ja us comentaré. També porto una petita bossa de mà carregada amb una vella Agfa Isoly 100 amb un carret blanc i negre a dins. Potser us comparteixo alguna foto. Segons com surtin. Segons com surti jo i els meu dos acompanyants (o dos acompanyats).

Per escriure porto tres llapis. Tots de l’Ikea i amb punta suficient. Uns papers bruts per una cara dels intents de la impressora d’escopir sense tinta. Si encara us queden ganes de llegir, ens veiem cap a mitjans d’agost.

Resum “bloquístic” de l’any

Ja fa força temps, però si no recordo malament tot va començar com una cançó, en la que el cantant et demana permís per explicar-te la vida. Potser una mica inútil, doncs si la cançó és teva ja comences malament demanant permís. Potser d’aquí una part del pseudònim.

Entremig tot ha estat força entrebancat. Vaig començar molt fort: escrits dolents i profunds com els que una adolescent qualsevol afegiria al seu fotolog junt a la imatge al lavabo fent morritos. Però les coses es diuen o s’explota i estar davant de dos cafès, fum de tabac i dos ulls que miren, que voleu que us digui, a vegades m’incomoda. Sóc donat a pensar, però poc a donar la meva opinió. Diga’m asocial.

Després la vida va començar a prendre un camí agradablement agradable (sí, he notat la redundància, però s’ho mereix), al mateix temps que aquest bloc va decaure i l’asocialitat va créixer una mica fins que tan d’una banda com de l’altra he arribat a extrems nous.

Ara mateix només intento que la derivada d’ambdós mínims sigui zero d’una puta vegada per intentar fer-me créixer abans que l’economia (que aquesta  última tampoc és que m’importi, la revolució ve quan falten bitllets a la cartera).

Centrant-me, per mi aquest any ha sigut pèssim en el sentit de creador a la xarxa. He tingut les meves idees magnífiques que han tingut només cabuda en l’àmbit del regal privat en el que m’agrada anomenar “la meva obra mestra” i alguna cosa més, però haig de reconèixer que la innocentada de l’altre dia era massa creïble per ser només això: una innocentada. El context era massa real i és que aquesta caiguda com a escriptor (a falta de trobar una paraula més austera i que s’acosti més al significat real) no me l’he perdonat en els 365 dies que porto viscuts d’any.

No m’agraden els propòsits d’any nou. Qui creu que deixarà de fumar o que aprendrà anglès només perquè canviï el dígit de l’any és un ingenu. Els canvis tenen el seu origen única i exclusivament en la reflexió profunda i en la reconeixença dels errors, procés que en els últims dies he dedicat una hores més de les que he dedicat durant la resta de l’any.

Així que potser com haureu pogut veure, el propòsit de recuperar la ploma per estendre altre cop la tinta ha començat fa quasi 4 dies. Com si fóssim un dijous d’una setmana imaginària en la que, espero, no estiguem al dia del mig.

Perquè si mai moro digitalment, vull que sigui cosit a trets com un Clyde d’imitació. Quan no pugui tornar a tocar un teclat o agafar un bolígraf. Mentrestant, ho intentaré. I aquest és el meu propòsit de vida.