Liebster

Aquest matí m’ha sonat el despertador just quan mig en somnis estava pensant “quant deu faltar per a que em soni el despertador?”. El cas és que m’he despertat amb son i he passat tot el dia en un estat com de dormit: estudiant pels exàmens finals. Què no hi veus la similitud? Bé, et passes l’estona tancat (biblioteca vs llit)  amb el cap absent de tot el que t’envolta i quan aixeques el cap la llum et molesta.

Per això m’ha fet gràcia l’últim dels centenars de milers de comentari de l’Ahse demanant-me que em despertés. A que s’ha referit? Espero que no tingui el poder de llegir la ment i que s’hagi referit a aquest blog mort moribund de fàstic. Un gran poder requereix una gran responsabilitat i blablabla i a voltes són una pèrdua de temps.

El cas és que si, he vist els comentaris rebuts tot aquest temps, i he vist que he sigut guardonat amb un tal premi Liebster. Sembla ser que no està remunerat (llàstima), però és un premi i, quan les visites entrin a l’habitació i els hi ensenyi sempre puc inflar el pit i dir mèrits que no tinc. Cap problema. Així que aquí teniu el logotip del premi:

Cortesia del troset de servidor de WordPress d’en Pons. Pel que fa a repartir altra cop el premi (i per quintuplicat!)… el meu consell de savis particular té unes quantes idees, però he estat remenant i tots ja el teniu, així que només em queda agrair a en Pons i a l’Ahse per entregar-me el premi. Ei! Que no els coneixeu? Llegiu-los, són molt bons!! I ja de pas (i si les bases del concurs ho permeten) tornar a guardonar-los als dos.

Benvolguts, passeu passeu

Benvolguts altre cop. Torno a ser aquí, i se que ara us estareu preguntant què he fet tot aquest temps en el que no he escrit i tampoc no he llegit ni comentat cap dels vostres blocs. O probablement no i simplement només em quedaran els 3 lectors comptats que comenten relativament sovint i una altra que llegeix i calla virtualment però que després m’ho comenta quan ens trobem.

He estat pensant com explicar-vos-ho i he arribat a la conclusió de que el millor mètode és el que fan les sèries de televisió quan no tenen idees: un capítol recopilatori.

Com sabreu o haureu mig endevinat, fa prop d’un any es va obrir la caixa de pandora de la meva vida amb aquest article. Des de llavors no em puc queixar gens (i de fet, com podeu veure, últimament quasi no ho he fet), ans al contrari, les coses em van millor que mai. Malgrat això, els estudis que estic duent a terme actualment són força exigents i em trobo una mica en la mateixa situació de la Salamandreta fa uns anys quan veia matrix i parlava de coses molt estranyes.

A això però, cal afegir altres projectes en els que m’estic embarcant i que acaben d’absorbir tots els Joules de sobra que em queden al cos i tot el temps que tindria per convertir-los en potència, literatura o quelcom maco que fa moltíssim que no creo. I raó teniu si us queixeu i voleu que torni a ser el creador d’abans.

Així que avui, arribat a un punt de derivada nul·la, estic en un cim que podria considerar un punt d’inflexió. Per ara l’única conseqüència d’aquest és la decisió profunda i convençuda de prendre’m les coses amb calma. Per fi i d’una vegada per totes després d’uns mesos de bojos i un dia per a quedar-se dormint al llit. No se si si canviarà la freqüència d’actualització del bloc, dels comentaris cap als meus articulistes preferits (que malgrat no tingui temps de llegir-vos, sempre esteu presents en el meu dia a dia) o de l’escriptura més fina. Potser demà torni a casa després de 12 hores fora més estressat que mai. Qui sap. Suposo que passat demà ho esbrinareu.

Aquí o allà

Com sempre que comença el curs que estic desaparegut… No és que m’agradi, és clar, però de tant en tant no està mal treure el cap per aquí i dir-vos que no, que no estava muerto nono, però que tampoc estava de parranda. I no és que a classe ens:

Ni de bon tros, però que igualment no tinc temps per res. Conclusió? Que tots aquells que diuen:

– No se de que us queixeu, si la vida de l’estudiant és la millor!

És que no té ni idea de què és estudiar a l’ETSETB.

Nou lector RSS

Aprofitant que estic de vacances m’he fet una llista enorme de les coses que no tinc temps a fer mentre dura el curs. Evidentment, no totes les vacances les he dedicat a escriure la llista, si no també a fer les coses que hi ha apuntades. No se si sou dels que feu llistes. Si no ho sou us ho aconsello: esborrar una línia i veure que et vas quedant amb menys i menys coses a fer és quasi orgàsmic.

Tot això us ho explico perquè un dels objectius d’aquestes mini vacances entre semestre i semestre és la de llegir els articles endarrerits que tenia al google reader i buscar un altre lector de blocs. Des de sempre que m’he ensumat que google no és del tot just amb la gent que, com jo, anem enfeinats i que ens agrada fer una llegida llarga quan tenim una època tranquil·la, ja que per motius inexplicables em desapareixien articles no llegits a les llistes, fins que fa uns mesos vaig descobrir que els articles no llegit més antics d’un mes, per a google, deixen d’existir. Surten de la llista. Fart d’això, i del fet d’haver de desconnectar el compte de correu electrònic normal per entrar al que utilitzo per gestionar el bloc i llegir els articles endarrerits m’han fet decidir per buscar un altre lector.

I finalment, buscant i remenant, he trobat un que, si passa la fase de test, pot acariciar la perfecció: el lector de canals Liferea, per a Ubuntu. Avantatges? Bé, espero que no esborri articles no llegits antics. Ho haig de comprovar encara. Però el millor de tot és que no requereix loguejar-se enlloc i que és un programa i no una pàgina web. Així, amb un sol click al símbol de la carta que hi ha al costat del rellotge del sistema hi puc accedir fàcilment.

Espero que aquest avantatge m’ajudi a llegir més sovint, fins i tot en els moments de més feina per relaxar-me una mica. I qui llegeix…. s’anima a escriure! Així doncs, les 51 subscripcions que tinc ja han sigut passades al nou lector i estic a l’espera de nous articles.

I si em permeteu, vaig a tatxar quelcom de la llista.

Un poti poti sobre l’any passat

A la paret del costat on tinc l’escriptori hi tinc penjat un calendari. En aquest hi apunto dates importants, com aniversaris o exàmens. Evidentment, cada gener em veig amb la obligació de canviar-lo per un altre i apuntar en el nou calendari els aniversaris d’amics i família.

Això és el que he fet aquest matí i m’ha sorprès la quantitat d’aniversaris que aquest any no han passat el filtre i que no he volgut apuntar de nou.

Aquest any 2011 ha sigut diferent a la resta. Va començar amb una decepció que em va dur a una neteja personal i de companyia de la que no em sento gens penedit i de la que us vaig parlar molt resumida i encriptadament aquí, aquí i aquí. Pensant en això m’ha vingut al cap un company de feina (de quan escrivia les reflexions de barra de bar) que tots els dies cantava almenys una vegada la cançó de “Yo quiero tenen un millón de amigos“. Doncs que tingui sort, perquè a mi ja em va bé tenint a poca gent, però de la que em sento orgullós i que em fa sentir realment bé. Res d’aparences ni patiments.

També ha sigut l’any en el que he acabat la carrera tècnica i en el que m’he enrolat a un Màster. I si, he utilitzat la paraula “enrolat”, com si això fos l’exèrcit, perquè fet i fet, requereix la mateixa autodisciplina i que se li dediqui el mateix temps diari, però que al cap i a la fi, estic gaudint com si fos un nen amb una joguina nova.

També ha sigut l’any en el que he consolidat la manera amb la que estic aconseguint controlar el meu cos, alliberar la meva ment i aprendre a parlar i escoltar a l’esperit. Molt metafòric tot, i del que us he parlat molt puntualment.

No em puc queixar d’aquest any en el que, tot i que hi vaig entrar de cul, he descobert que no vaig ser jo, si no que eren altres els que me’l van ensenyar. Ara tinc la millor pau interior i la millor companyia, que al cap i a la fi, és l’únic que val la pena.

En moviment

Ningú gaudeix ja de la contraposició de caminar pel carrer. Passar d’escoltar la música més fastigosa a llegir els versos més subtils en menys del que es triga a adonar-se de que toca fer una nova passa. Odiar a tothom a qui et creues i alhora sentir una pau absoluta en el més endins del teu ésser mentre, com parafrasejant a Walt Whitman amb vida, i no paraules, consideres que tots són aptes per ser tu i per ser admirats i condecorats per les máximes institucions del teu cor.

Donar una altra passa i adonar-se del significat de coses que ni tan sols sabies que exitien pocs dies abans i sentir-se la persona més afortunada dins de mi per voler fer-ho saber. Escriure, i deixar-se de fets i paraules i centrar-se en allò quotidiani. En les descripcions més precises i inintel·ligibles defensant-se amb l’argument de que ningú mira mai en l’extraordinarietat de la quotidianitat. Que ningú dóna cap importància al dia a dia, al moment a moment, a l’instant a l’instant quan, en temps d’absència és l’únic que pot aportar vida m’entre s’espera un desig.

El dia a dia

Vaig a la farmàcia i a part del que necessito compro uns carmels solidaris. Tenen èxit, quasi no en queden i he tingut sort. Abans però, porto els nens al cole i quan torno a casa me n’adono que s’han deixat la col lombarda que necessitaven per fer un experiment de naturals. Ho fico en una bosseta i els hi porto. Porto dos caps de setmana sense quasi sortir de casa. Cal avançar feina que els temps que corren no estan fets pels mandrosos. Bé, només una nit. Per trobar-me, entre coles light, amb unes amigues amb les que feia segles que no ens vèiem.Vaig a la biblioteca i agafo un llibre de Hemingway. A veure si tot el que diuen d’ell és cert. Si apareix a una pel·lícula de Woody Allen és que devia ser bo.

Finalment arribo a casa i em relaxo escoltant música.

Relacions extraparentals

Sembla mentida, però qui m’ho anava a dir. Ja portem dues setmanes junts i ja has absorbit tot el meu temps. Fins i tot em vas demanar de quedar dissabte, i ja saps que a mi aquesta idea no m’agradava. No se quina coartada puc inventar-me contra això. Pensa que ara per ara jo sóc un home compromès i feliç…

Dóna’m una mica de calma i hi pensaré seriosament. Ja se que vols que dediqui més temps per tu i que el vols ara, però què et sembla si deixem l’estudi previ per demà i repassem aquella assignatura un altre dia? Jo també tinc vida, saps? O la tenia.

Diferències

Entrar en un local on canvien les lleis de la física. Els ulls comencen a veure a una velocitat de 10 imatges el segon. El terra es torna inestable i l’aire poc accessible. Les presons són més espaioses. Entrar allà i ser l’home més afortunat. I que a més t’ho diguin.

Entrar en un altre edifici un altre dia i a una altra hora. Sentir-se l’home més adolorit i enfeinat del món fins que entres al lavabo i veus un noi afaitant-se entre carpetes i bolis bic.

Diferència? Només de 48 hores.

El món segons…

Ara mateix em sento com un Garp qualsevol que necessita enamorar a la seva Helen qualsevol amb un conte que a ella li sembli maco.

Però l’alberg està ple de Garps i Helens que escriuen i que busquen tots el mateix objecitu, i deprimeix força que gent hi hagi gent que odio i que fa el mateix que jo i que es fa el sensible escrivint a l’herba quan després fumen i riuen humor groller.

Odio les presses i haver de caminar ràpid per tenir lloc a un alberg que després s’omplirà de Garps i Helens i Alices. Perquè tot rei necessita el seu bufó.

Nota: Com havia dit, aquest és el segon full que vaig escriure durant el viatge. Per entendre’l, caldria llegir-se abans un gran llibre de John Irving: El mundo según Garp. Ve tard, perquè com sempre, utilitzo l’excusa de cada any. Demà vaig a visitar Itàlia. Ens tractarà bé? Això espero.