De perquè em vaig ficar en això

I referint-me a això em vull referir a la branca del coneixement cap a la que he decidit enfocar els meus estudis.

Crec que tot va començar als feliços anys de la ESO. Les retallades en educació encara eren cosa del futur, vàrem ser dels últims ens esquivar les posteriors lleis que van fer de la ESO la batalla perduda de professors i bons estudiants i, que jo recordi, bromejàvem molt amb els professors, però no els faltàvem al respecte.

Recordo les classes de ciències naturals i l’admiració que sentia cap als gran inventors i científics de la història. Recordo fantasiejar amb la idea d’haver viscut en un passat centenars d’anys llunyà i creure que si la poma m’hagués caigut a mi, ara seria jo el que sortiria als llibre d’història. O m’imaginava com devia ser la ciència en les primitives escoles de l’imperi grec.

Per això, pocs anys més tard vaig decidir decantar-me cap a les ciències amb la idea de ser un gran científic que sortiria als llibres d’història per alguna descoberta que m’hagués també brindat el premi Nobel. Pensava que tothom sabria el meu nom igual que tothom coneix a Einstein, a Newton o a Stephen Hawking, un dels últims grans científics no morts conegut.

Finalment em vaig decantar per l’electrònica i, tots els meus somnis se’n van anar en orris. Pocs enginyers d’aquesta branca són famosos i les poques probabilitats d’èxit que apareixen en l’horitzó son les de publicar articles al IEEE, publicar algun llibre o fundar una empresa que aconsegueixi un forat al mercat per a quedar-s’hi. Però poc més. I donant-li voltes, la idea d’haver escollit una altra branca tampoc no hagués canviat gaire les coses: els grans descobriments requereixen de tanta gent, tanta tecnologia i tants cervells pensant que com a molt el reconeixement a queda a un nivell molt local: universitat, família, cercles de coneguts.

Serà aquesta reflexió el pas de les fantasies infantils a la realitat de l’adultesa? La maduració definitiva?

Apatia

Ja fa un parell de setmanes que visc en una mena d’apatia política. El senyor Rajoy es preocupa fora dels micròfons de les vagues generals que li poden caure durant la legislatura. Si jo fos ell no em preocuparia massa: Quan es va convocar l’última vaga general contra les mesures del senyor Zapatero em vaig il·lusionar molt. Moltíssim. Les coses canvien d’una vegada! Vaig pensar. Però res més lluny de la realitat quan al matí, vaig veure com la policia escortava els rics fins a la porta del Corte Inglés davant la meva incredulitat i la de la resta de piquets que ens trobàvem allà. La meva decepció va ser completa quan en tornar a casa després de la manifestació vaig veure que ni les xifres més optimistes de manifestants s’acostava ni de lluny a les de treballadors afectats per la reforma.

Mesos més tard ens vam indignar, però la gent sembla que no aprèn mai i el PP va guanyar les eleccions amb majoria absoluta. Contradictori, oi? Ara tothom vinga  a queixar-se, però passarà el mateix d’aquí 4 anys per molt que us ompliu la boca d’arguments.

Mentrestant, uns companys d’estudis em diuen hi ha empreses que els han ofert 16.000 € bruts a l’any per seny enginyers tècnics a jornada completa. Mil més als enginyers superiors. No se que opineu vosaltres, però no anirem enlloc en un país on cobres més treballant de cambrer.

Entre aquestes elucubracions arribo a l’estació de tren de Vilanova i, igual que fa 5 anys, quan vaig arribar allà per primer cop per començar la carrera, el panell d’informació no funciona correctament. Mentrestant, les ments despertes passen els dies servint el menú del dia.

Això és apatia.

Prejudicis

Ahir em dirigia a la facultat en bici quan, passant per una plaça de nova construcció que té escales vaig veure que una parella de persones gran queia a terra, afortunadament des de l’esglaó més baix. Inmediatament vaig aturar-me, vaig deixar la bici a terra de qualsevol manera i em vaig dirigir per ajudar a aixecar al pobre home que havia perdut la batalla contra la gravetat (ella s’havia aixecat sola inmediatament). Un cop l’home era d’empeus i va començar a acostar-se la gent. Sobretot una dona de mitjana edat que va insistir unes quantes vegades si es trobaven bé, si s’havia fet mal i si trucaven a l’ambulància.

Fins aquí tot correcte. El que m’ha fet escriure l’article (perquè evidentment em va fer emprenyar, com sempre) és que tots els gràcies i la resta d’agraïments van anar dirigits a la senyora que preguntava. A mi cap ni un. Ni tan sols em van mirar en tota l’estona en que els vaig ajudar a aixecar-se i preguntar com es trobaven. Res de res.

Fins aquí, el títol de l’article havia de ser “Solidaritat”. Em va fer ràbia que quasi no se’m dirigís la paraula. Ara però, aquest títol s’anomenarà “Prejudicis”. És cert que la meva forma de vestir no és la més correcta. Ahir anava amb una jaqueta militar d’aquestes amb la bandera alemanya, una de les quals vaig substituir per un parche d’un grup força tranquilet. A més, el que porto al cabell, i que m’agrada anomenar projecte de rastes no atreu massa a la gent gran, però malgrat les pintes que qualsevol pugui portar, si he sigut el primer en aparèixer i he ajudat a algú que ho necessitava, potser no va sent hora d’enterrar els prejudicis?

Aquesta és una cosa que des que vaig arribar a l’adolescència m’ha passat. Des de llavors, el sol fet de ser jove i de caminar ràpid m’han convertit en un deliqüent en potència per la gent gran que agafen la bossa quan veuen que m’acosto o, descaradament, s’aturen dissimulant que miren enrrere fins que els passo i així em tenen ben controlat al davant. I no només em passa a mi.

I és una cosa que em rebenta molt. I sembla que això dels prejudicis està a l’ordre del dia. Les rosses són tontes. Doncs als països nòrdics quasi totes ho són i pel que sembla tenen una societat força culta i educada. Les nuclears són bones, barates i segures. Mentida. Tenen un rendiment magnífic, però per al ciutadà no són barates ni són segures. I no hi ha excuses perquè si són segures ho han de ser sempre i passi el que passi. Si no, no t’omplis la boca de merda. Si ets telecos saps arreglar televisions. I la llum de l’escala que no funciona.

I una llarga i desesperant llista.

Cosas que me gustaria oír algun día

– Hay algun ingeniero en la sala?

Trabalenguas populares para geeks

El paquete quiere ser enrutado, quien lo enrutará? El enrutador que lo enrute buen enrutador será.

Llibres

Avui m’ha agafat per pensar com pot ser que un llibre de física pugui arribar a ser tant car si el sector al que principalment està dirigit (els estudiants) són els que van més curts de diners…

I tambè m’ha agafat per pensar el perquè segueixo fent classes particulars remunerades. Jo, que crec que l’educació hauria de ser lliure i pública (però pública de veritat) en una curiosa forma de pensardoble.

Todo

Minuto

Solo deseo, un minuto para aburrirme en él.

Cervell positrònic

Amb el poc temps que em queda de la vida (i no de vida, si no del temps que passa mentre faig altres coses) descarrego tota la meva ira i ràbia provinent de la hipocresia de la gent respecte de la bici, en l’anàlisi meticulós i calmat de circuits acondicionadors de senyal, amplificadors d’instrumentació i els errors de la mare que els va parir. És que Déu no saps fer ni un maleït component ideal? Les idees felices no existeixen, i segueixo buscant el circuit que funcioni a la primera muntat amb son la nit abans amb preses i malament sobre una board plena de capacitats paràsites (com els hipòcrites que odien els ciclistes per la ciutat i que després van a veure el tour de frança en la seva volta publicitària per la millor botiga del món).

O el filtre passiu ideal de guany unitari que m’ajudi a filtrar la tensió que provoquen certs professors. Crec que podria fer fortuna i podria jubilar a mon pare.(Piles no incloses).

I visto lo visto veig que passo massa temps deliberant sobre les lleis de tensió i corrent que regeixen les senyals elèctriques que hi ha als axons entre neurona i neurona. Potser necessito dormir una mica més.

O utilitzar amplificadors de vàlvula per maximitzar una mica la calma els caps de setmana. I deixar per un altre dia les ganes de voler tocar aquell solo que encara no se ni que existeix. I tocar-lo ahir.

Transistorizado

Quizás el método consista en sólo eso. Dejar de preocuparse de todo antes de que ocurra y mientras tanto vivir del dinero público robado i dejar a un lado las cosas complicadas para gente mucho más lista para ello, pero tonta para ver dónde esta realmente la felicidad: en la calma.

Y olvidarme de aquellos sueños juveniles i de las películas de Hollywood de que la vida realmente interesante es la sobresaltada i llena de quehaceres.

Y para no aburrirme, transistorizar un poco mis sueños y crear algun que otro filtro pasa banda de tipo notch que permita, tan sólo, el paso de la frecuencia de la felicidad, a la espera del bit adequado en el pin adecuado de mis nervios que me reactive i me diga que, NRZ mediante, ha vuelto la calma.