Resum “bloquístic” de l’any

Ja fa força temps, però si no recordo malament tot va començar com una cançó, en la que el cantant et demana permís per explicar-te la vida. Potser una mica inútil, doncs si la cançó és teva ja comences malament demanant permís. Potser d’aquí una part del pseudònim.

Entremig tot ha estat força entrebancat. Vaig començar molt fort: escrits dolents i profunds com els que una adolescent qualsevol afegiria al seu fotolog junt a la imatge al lavabo fent morritos. Però les coses es diuen o s’explota i estar davant de dos cafès, fum de tabac i dos ulls que miren, que voleu que us digui, a vegades m’incomoda. Sóc donat a pensar, però poc a donar la meva opinió. Diga’m asocial.

Després la vida va començar a prendre un camí agradablement agradable (sí, he notat la redundància, però s’ho mereix), al mateix temps que aquest bloc va decaure i l’asocialitat va créixer una mica fins que tan d’una banda com de l’altra he arribat a extrems nous.

Ara mateix només intento que la derivada d’ambdós mínims sigui zero d’una puta vegada per intentar fer-me créixer abans que l’economia (que aquesta  última tampoc és que m’importi, la revolució ve quan falten bitllets a la cartera).

Centrant-me, per mi aquest any ha sigut pèssim en el sentit de creador a la xarxa. He tingut les meves idees magnífiques que han tingut només cabuda en l’àmbit del regal privat en el que m’agrada anomenar “la meva obra mestra” i alguna cosa més, però haig de reconèixer que la innocentada de l’altre dia era massa creïble per ser només això: una innocentada. El context era massa real i és que aquesta caiguda com a escriptor (a falta de trobar una paraula més austera i que s’acosti més al significat real) no me l’he perdonat en els 365 dies que porto viscuts d’any.

No m’agraden els propòsits d’any nou. Qui creu que deixarà de fumar o que aprendrà anglès només perquè canviï el dígit de l’any és un ingenu. Els canvis tenen el seu origen única i exclusivament en la reflexió profunda i en la reconeixença dels errors, procés que en els últims dies he dedicat una hores més de les que he dedicat durant la resta de l’any.

Així que potser com haureu pogut veure, el propòsit de recuperar la ploma per estendre altre cop la tinta ha començat fa quasi 4 dies. Com si fóssim un dijous d’una setmana imaginària en la que, espero, no estiguem al dia del mig.

Perquè si mai moro digitalment, vull que sigui cosit a trets com un Clyde d’imitació. Quan no pugui tornar a tocar un teclat o agafar un bolígraf. Mentrestant, ho intentaré. I aquest és el meu propòsit de vida.