Divendres de cinema

L’altre dia em vaig trobar una amiga en una facultat de cuyo nombre no quiero acordarme i em va haver de recordar que aquell dia era el seu aniversari. Se perfectament que els compleix el dia 13, el problema és que no se a quin dia visc, així que ahir se’m va oblidar l’article setmanal del que ja algú m’ha comentat que n’està farta. No, no cal que us amagueu, podeu fer els salts d’alegria per la manca d’article. No passa res.

Així que, aprofitant que falta poc per sortir de casa i que no puc aprofitar per fer feina us recomanaré un enllaç. Un amic estudiant de cinema ha encetat un projecte i cerca pressupost per tirar endavant la pel·lícula. Com? Doncs amb la relativament nova idea del crowfunding. El crowfunding consisteix en: tens una idea i necessites calers, proposes el projecte en una web, i la gent decideix col·laborar econòmicament per tirar endavant la idea. Evidentment, tots els col·laboradors tenen beneficis, com pot ser el DVD de la pel·lícula, entrades per l’estrena i un llarg etcètera en funció dels diners aportats. A més a més de que a partir de la teva col·laboració passes a ser mecenes. Oi que mola? Doncs va, ja esteu trigant a apretar AQUEST enllaç (o aquest altre) per veure sobre què tracta aquesta entrevista amb la mort (no us espanteu, però parlo literalment).

Anuncis

Butxaques

Recordo que estava buscant per les butxaques, i em vaig trobar amb aquell paquet de mistos publicitat d’aquell Pub tan selecte on vàrem anar. Tot seguit et vaig mirar i:

– Sempre ens quedarà París.

I ens vam donar un petó anys quaranta.

La pastilla

Aquest matí m’he despertat després d’una nit mogudeta i en la que no he descansat gens. I, si vol no t’ho creguis, però des de les 8.40 am només veig en blanc i negre (res d’escala de grisos).

Fins ara no li he donat importància, però fa un moment m’ha donat per pensar i crec que és altament preocupant. No em preocupa fer el ridícul amb  els colors amb els que em pugui vestir avui. El que realment em preocupa és que, si al senyor matrix Morfeo se li acudeix aparèixer avui, després de tant de temps esperant-lo, no seré capaç de reconèixer la mà que contingui la pastilla vermella.

I tu, veus en color o en blanc i negre. Pot ser que aquest bug de matrix només m’afecti a mi? Pot ser això una senyal de que s’acaba el món que coneixem o que falta poc per a que se’m presenti en Morfeo al tren (no se perquè, però tinc la intuïció que, si mai se m’acosta, ho farà quan estigui al tren)?

Tinc motius per estar una mica cagat?

Ellos

Eso es lo que buscan y siempre consiguen. Enfrentan a blancos y a negros, a hombre y mujeres. Y siempre caemos, aunque seamos conscientes de ello.

El sistema siempre gana, pequeño Smokey.

Recordando a Blue Collar.