Hair

Diumenge passat, els organitzadors del musical Hair van muntar una activitat amb la que 100 parelles podien aconseguir entrades gratuites participant a una activitat i ells aconseguien fer-se publicitat.

L’activitat consistia en donar-se un petó multitudinari (cadascú amb la seva parella) que durés un minut. Per fer-ho, havies d’estar allà com a molt tard a les 11 del matí per a que et donessin el número de participant. La resta era una prova de rigor molt fàcil.

Jo estava allà i a la tarda vaig anar al musical de gratis, però no he pogut evitar evidenciar algunes diferències respecte una cosa similar que la marca de roba Desigual va organitzar fa unes setmanes. En aquella ocasió, els 100 primers en entrar despullats o en roba interior a la tenda sortien d’allà vestits amb roba de la marca i també sense pagar un duro. Per casualitats de la vida, passejant vaig passar pel costat d’una tenda la tarda abans cap a les 8 i em va sorprendre veure una cua llarguíssima de gent preparada per passar la nit a la intempèrie. En canvi per les entrades no es va arribar al límit de 100 parelles i érem aproximadament unes 70 i, a les 7.30 del matí quan vaig arribar esperant una cua que arribés a plaça Espanya (començant al teatre Apolo), no hi havia absolutament ningú. Només molta gent tornant de festa.

És curiós com per roba, la gent és capaç d’esperar 12 hores al carrer, i com per unes entrades de teatre no hi ha totes les parelles que s’esperaven. És molt trist, i diu molt d’un país on la moda és molt més important que la cultura.

 

Post-article: Malgrat això, va ser un matí molt entretingut (guiño guiño) i un festival mereixedor de ser admirat.

Anuncis

Fama

Encara no entenc perquè segueixo donant-li tantes voltes a la vida. La solució és fàcil i no és tan llunyana. La solució consisteix en convertir-se en una estrella del rock, apartar a una banda les drogues i la mala vida i deixar-se rodejar de mànagers que només volen la teva fama i de groupies desesperades de fama que explicar a la premsa rosa.

I de tota la resta, oblidar-se’n perquè, al cap i a la fi, o no és tant dolent com pensaves, o no és tant important.

Carta a l’ajuntament de Barcelona

Gràcies per ensenyar-nos com es destrossen tantes cançons.

A la ràdio!

Avui és el dia en el que Bloc d’un maníac fugitiu sortirà a la ràdio. A partir de les 5 de la tarda al programa “Una mirada alternativa” a ràdio alternativa Barcelona (102.4 FM si vius a prop de la Zona Franca), gràcies a l’entrevista de Mireia, una gran amiga que està fent pràctiques de periodisme a l’esmentada emissora.

En ella es parla no únicament de coses relaciones amb el bloc, ja siguin opinions, articles o pestanyes, sinó que s’ha volgut fer una entrevista que també mostri la interacció que hi ha entre blocaires i les relacions a la xarxa mitjançant blocs en una mena d’introducció als foranis dels blocs cap a aquest món.

I ja per acabar, es comenten tres articles d’aquest bloc (1, 2, 3), curiosament dos d’ells sobre iaies, que en algun punt semblen el tema de conversa principal de l’entrevista. Tot això, a més, d’altres col·laboracions d’un servidor al programa (potser més matusseres).

Així que només cal anar a la web de Ràdio alternativa Barcelona per escoltar-lo on-line mentre s’emet electromagnèticament per l’antena, i en quant els problemes tècnics m’ho permetin, penjaré l’arxiu d’àudio (maleït megaupload!!!).

I recordeu: la ràdio treu el pitjor de la gent!

ueah

A vegades una cançó és la millor manera de veure passar els quilòmetres. I encara que la tipografia del grup s’assimili moltíssim a la de la sala Razzmataz, no es lo mismo com molt bé explica l’acudit.

I malgrat tenir un so envolvent i en certa manera violent, les ganes de repartir floretes fugen, encara que eljanotanboig de l’inútil no sigui capaç ni d’empényer a ningú si no ho dissimula ballant.

Per això, no vull que ningú es queixi si avui, per l’àrea metropolitana hi ha uns núvols bastant lletjos. És conseqüència d’una simple transferència d’energia (perquè m’hi havia encarinyat, i em feia un nosequé destruir-la).

Concierto

Si no hay cerveza volando, no es concierto.

Confluència

En qualsevol moment pot generar-se qualsevol confluència migratoria que pot ser causa de ves a saber què, més un retard de sortida. Amb la conseqüència musical perfecte.

Un artista a guitarra entra, seu, afina la seva acústica i comença a puntejar en el temps que un retard té en adonar-se de la seva pròpia existència. Punteig suau i a baix volum, la proximitat permet escoltar la melodia amagada.

Vergonyosa i educada, decideix parar per deixar pas momentani a l’acordió ràpid i flexible. Potser una mica malalt de rutina però amb l’esperit d’acadèmia de carrer.

Tot seguit, la guitarra respon. Punteig una mica més medieval, seguit d’una resposta de les dues cordes més properes al cel. Greu i grenyut. Amb barba i ulleres, però prou formal com per a que les iaies puguin pensar: mira, com Jesucrist Nostrusinyor!

Tot seguit un cop, soroll i tothom mirant arreu. Davant, somriure tímid ocult rere un serrell secret miren al guitarra, desitjant.