El metro, de luxe

Com que el transport públic cada cop és més car després de múltiples pujades anuals, s’entén perfectament que aquesta setmana hagin aparegut anuncis de la gens barata Ralph Lauren a les andanes del metro.

I jo em sento poca cosa vestint barat amb la cara dels joves de l’anunci mirant-me amb delit!

País emboirat

En el país dels encefalogrames plans i l’esperit emboirat, m’alegra veure pel carrer, pel metro o al porta equipatges d’una bicicleta, gent que porta a passejar quadres amunt i avall.

Opinions foranies

L’altre dia vaig sentir una conversa d’una joves estrangers que devien ser estudiants Erasmus, doncs parlaven sobre assignatures varies i van pujar a Plau Reial (línia verda). En el trajecte em vaig quedar amb un comentari:

What I dislike most of here is that everybody cheats. I don’t like it. I don’t cheat, but everybody does.

Sentit just el dia abans de l’examen final d’una assignatura que estic repetint per ser l’únic que no va copiar. Queda tot dit.

Renfe: where is your god now?

Per als que no ho sapigueu encara, sóc un asidu usuari de la línia C-2 de rodalies. En concret del trajecte Barcelona Sants – Vilanova i la Geltrú (i del trajecte invers en la tornada, és clar), i per això vaig veure amb certa esperança i por (molta por per a ser sincer) el traspàs de les competències de Rodalies cap a la Generalitat. D’aquesta manera el govern central es treia de sobre un servei que nomès dóna problemes i mala imatge, i la Generalitat  volia que la gent la considerés la panacea que tot ho havia de solucionar.

Des de llavors, i pel que he pogut llegir als diaris (no perquè hagi tingut el privilegi de veure-ho), la Generalitat només ha afegit alguns convois nous (dos a la setmana) del nou model de tren (amb el nou logotip! Quina victòria!) i s’ha esmerat en la neteja del lavabos. Sobre això un parell de coses: els trens nous, els Civia, són una merda. Senyors, que no veuen que la gent el que vol és anar asseguda a les 7 del matí? En aquests trens no hi ha quasi seients! I dos, crec que als usuaris (almenys a mi) ens preocupa més la puntualitat que la neteja dels urinaris.

El cas és que no em puc queixar massa. La C-2 ha donat pocs problemes en puntualitat (exceptuant el merder dels forats a Bellvitge), de manera que sempre he sigut un crític amb Renfe en solidaritat a altres línies on van pitjor.

Avui, però, he anat a agafar el tren i ha sigut un  merder. A pocs dies dels dos mesos de traspàs de Rodalies he vist el major caos a les andanes.  Dos trens en una mateixa via, retards de fins a 27 minuts (a veure què diuen demà els diaris), gent amb maletes corrent amunt i avall, conductors de tren corrent al cap del convoi…

On és la millora? En una línia que funciona prou bé, un merder d’aquets és molt puntual, i en un marge de temps molt menor que el govern central, s’ha organitzat un merder molt major.

Digueu-me somniador, però per mi una millora significaria un augment de la freqüència de pas dels trens, una baixada de preus… però NO una neteja dels lavabos més eficient. I de totes les millores que proposava el conseller Nadal nomès he vist la pujada de tarifes.

I parlant d’eficiència, ja em direu de què serveix tenir un munt de televisions de pantalla plana a cada andana… si nomès s’utilitzen per advertir que no es pot fumar i que vagis en compte amb els furts de maletes. Utilitzeu-les millor!

I com a final d’article un consell. Per no semblar un usuari que nomès es queixa i no aporta solucions: Contracteu un consell de savis per a millorar Renfe. Però un consell de savis format íntegrament per usuaris. Gent de carrer. Ells són els que, realment, aportaríen noves idees.

En búsqueda

Sigo buscando la ecuación que defina la variacion del color con el que te pintas los ojos. I a poder ser, que me cuente que te ocurrió ayer para que hoy (que el mundo se ha vuelto tan loco e irracional) el color sea tan oscuro.

De bon matí en moviment

Per a qui no s’hagi fixat, un vagó de tren és com una discoteca un dissabte per la nit. Tots miren a tots i al final tothom surt d’allà tal i com va entrar. A més, hi ha aquell pipipipi que ningú balla, però que segueix sent igualment odiós.

Només cal agafar cada dia el mateix tren i el mateix vagó. Acabes familiaritzant-te amb les cares i arribes a conèixer les persones pels gestos que fa mentre creu que ningú la mira. Un cop els conèixes a tots, perds la por de fixar-te amb més detall en els detalls que ells miren.

Per exemple.

Aquell noi alt de les ulleres amb una carpeta blava amb bombolletes? Sempre mira per la finestra. Però a voltes, de reüll mira aquella dona d’uns trenta, que no és que es pugui dir que està bona segons certs estàndars, però que és guapa. I té una cara interessant. Al seu temps, auqesta mira just darrere del seu interlocutor cap al noi prim del fons que sempre va amb amb dos amics. Aquest, entre broma i broma no deixa de mirar a la francesa del ulls blaus, rimel dolent i nas exigent, però que porta a tot el vagó de cul. Sempre feliç, me la imagino una escriptora bohèmia. Però no crec que els bohemis es llevin tan d’hora.

Fins que a la mateixa parada on baixa puja la rosa sobremaquillada que llegeix el Lecturas i tot torna a començar.

I així podríem seguir fins a l’infinit o fins a l’última parada, el que arribi abans, no sé; i demà serà un altre dia.

I jo? Doncs jo els miro a tots ells entre línia i línia de llibre , mentre penso en el nostre querer y no poder, i en la realitat de la finestra, i en alguna que altra espontànea que en poc temps decideix canviar de tren i de vagó per evitar les nostres coordenades de pobres bojos.

Moment facebook

En un vagó de tren. A primera hora del matí (quina és la primera i l’ultima hora del matí?).

Sona un telèfon mòbil des de l’altre punta del vagó amb la melodia que la gent de Danpena3 no es cansa de dir que és la cançó del verano, del año i del que faci falta.

– Hola!!

– …

– Sí, es que me he dormido y he cogido otro tren que me va mejor…

– …

– No lo sabes? No lo has visto en el pheisbuc?? Te etiquetaooo… te etiquetao tíaa…

I m’omple de terror saber que aquesta és la màxima lucidesa mental que té moltíssima gent…

Autoanàlisi

I es clar que va valer la pena. Ilusionar-se un altre cop. Sense final, però repeteixo, ilusionat. I és curiós perquè al final, no he hagut d’afegir el prefix des-, així que no puc queixar-me de com han anat les coses que passen pel cap (perquè no ens enganyem, no ha passat res d’aquí).

Un conversa escoltada al tren i pum, patacada alegre a terra. Escolta, que no ha sigut per tant, m’ha donat vida i no m’ha deixat arrossegant-me. Què més puc demanar?

A otra cosa mariposa i tornar a començar. Almenys m’ha demostrat (crec), que per dins, ja d’abans, havia crescut. I això és una gran victòria.

Històries del metro

Línia verda des de Tarragona fins a Plaça del Centre. A la primera entra un músic de metro. D’aquests ambulants que van de vagó en vagó tocant. Sona com música de fons, pianíssimo. Quan comença a sonar el violí giro el cap. Un home, segurament extranger. Pell morena i violí entre mà i coll. Serietat d’aquell que sap el que es fa.

L’home toca el violí una famosa cançó clàssica. No sabria dir quina, sóc un negat per això. Acompanyat de l’altaveu on sonen la resta d’instruments s’acompanya del seu ritme per saber quan tocar. Els altaveus són massa fluixos com per considerar que l’home fa playback.

Tanco el ulls i em deixo moure per l’embriaguesa de la música. Se’m posen els pèls de punta i oblido on sóc. De tant en tant el miro. Es mou amb passió, a ritme de la música, concentrat i genial.

Acaba l’actuació. Magistral. Passa pel meu costat massa ràpid com per a que em dóni tempos de sortir de la borratxera de notes i em fa veronya dir-li que esperi a que rebusqui a la butxaca. M’ha agradat.

Enara no ha sortit del vagó. Una colla de pijas que seuen als seients de la meva dreta s’en riuen.

– Que heavy esta canción.

– Yo quiero la segunda parte!

El mestre baixa a Plaça del Centre. Elles baixen a les Corts i ocupo un dels seients que desmereixen.

Avui he descobert que la ignorància també va amb metro.