De perquè em vaig ficar en això

I referint-me a això em vull referir a la branca del coneixement cap a la que he decidit enfocar els meus estudis.

Crec que tot va començar als feliços anys de la ESO. Les retallades en educació encara eren cosa del futur, vàrem ser dels últims ens esquivar les posteriors lleis que van fer de la ESO la batalla perduda de professors i bons estudiants i, que jo recordi, bromejàvem molt amb els professors, però no els faltàvem al respecte.

Recordo les classes de ciències naturals i l’admiració que sentia cap als gran inventors i científics de la història. Recordo fantasiejar amb la idea d’haver viscut en un passat centenars d’anys llunyà i creure que si la poma m’hagués caigut a mi, ara seria jo el que sortiria als llibre d’història. O m’imaginava com devia ser la ciència en les primitives escoles de l’imperi grec.

Per això, pocs anys més tard vaig decidir decantar-me cap a les ciències amb la idea de ser un gran científic que sortiria als llibres d’història per alguna descoberta que m’hagués també brindat el premi Nobel. Pensava que tothom sabria el meu nom igual que tothom coneix a Einstein, a Newton o a Stephen Hawking, un dels últims grans científics no morts conegut.

Finalment em vaig decantar per l’electrònica i, tots els meus somnis se’n van anar en orris. Pocs enginyers d’aquesta branca són famosos i les poques probabilitats d’èxit que apareixen en l’horitzó son les de publicar articles al IEEE, publicar algun llibre o fundar una empresa que aconsegueixi un forat al mercat per a quedar-s’hi. Però poc més. I donant-li voltes, la idea d’haver escollit una altra branca tampoc no hagués canviat gaire les coses: els grans descobriments requereixen de tanta gent, tanta tecnologia i tants cervells pensant que com a molt el reconeixement a queda a un nivell molt local: universitat, família, cercles de coneguts.

Serà aquesta reflexió el pas de les fantasies infantils a la realitat de l’adultesa? La maduració definitiva?

Viatge

La ciència i la tecnologia no haurien de ser considerades avançades fins que no es resolguin els problemes que suposa el transport per carretera a distàncies relativament curtes en les que absolutament sempre toca una persona amb sobrepes al seient del costat i a la meitat del propi.

Verídic i inexplicable

Al principi, quan la gent rebia una carta, la llegia i després la responia. Quan es va inventar el telèfon, la gent trucava i el receptor agafava la trucada. Al principi fins i tot la gent esperava que algú truqués per provar aquell meravellós giny. Més tard van venir els telèfons mòbils i la gent va seguir amb el costum de trucar i agafar les trucades. Amb els sms va passar el mateix, i tot i que algú es va acostumar a contestar amb una trucada perduda, la gent contestava.

Finalment es va inventar el correu electrònic i, sobtadament, la gent va començar a trobar un munt d’excuses per no contestar mai i fer de la comunicació, quelcom impossible.

Eficiència

Aquest matí he quedat amb un professor que m’havia de signar un paper que necessito per la matrícula. Havia quedat que l’aniria a veure al despatx a les 10 i li va semblar bé, però avui l’he estat esperant al passadís fins que ha arribat a les 10:17. Un professor universitari que fa tard dóna una imatge força pobre de l’eficiència d’aquest país, i és que últimament no penso en res que no sigui com de decadent és aquest país en els últims anys (o almenys des que tinc consciència).

Un altre exemple. Ahir al matí vaig anar al museu de la ciència, també conegut com a CosmoCaixa. Reconec que sóc un d’aquests penjats que en les 4 hores que vaig estar allà em vaig passar 3 i mitja mirant la zona de física, llegint la informació abans de “jugar”. Mentrestant m’anaven passant per tots costats nens de com a molt 7 anys d’un casal que els havia portat al museu. Va ser molt graciós estar admirant la refracció de la llum en una lent mentre un nen no parava de picar el boto d’encendre esperant que succeís alguna cosa espectacular. Està bé que els nens hi vagin, toquin i que, encara que no entenguin res, marxin amb el record d’haver vist peixos gegants, un tamboret que gira gràcies a una roda que agafes a les mans o un bloc de gel gegant. Això està molt bé quan ets un nen, però també em van avançar molts adults que tocaven les coses i que en veure que no feien res (quan simplement, allò trigava una mica en posar-se en marxa) o que no entenien el que passava marxaven ràpid sense ni tan sols llegir l’explicació del que estaven mirant. Per això també penso que no anirem gaire lluny en un país on tothom busca les coses immediates, sense permetre un temps  a la reflexió a la lectura calmada.

Un altre exemple d’això últim és la gran quantitat de llibres que he trobat a la venta sobre la plataforma Arduino. Fa unes setmanes vaig adquirir una placa i he estat programant i jugant una mica estudiant el llenguatge amb el que es programa. En canvi tots els llibres contenen informació de com construir robots i altres coses sense donar una base teòrica, amb la promesa de construye tu propio robot! quan de propi no té res.

I ara per la tele em diuen que no se quins índex han pujat, de tal manera que estem amb un peu dins del rescat. Sincerament, no m’estranya gens en un país que viu de vendre l’esforç dels altres i que no intenta agafar un producte i donar-li un valor afegit mitjançant una millora tecnològica, de qualitat, de comoditat, si no amb una simple i pura especulació que ens està portant a les portes de l’infern econòmic.

Classes particulars per a mares

Fa uns mesos, el professor de l’assignatura d’àlgebra lineal ens va dir, mig bromejant, mig seriosament, que un exemple d’espai vectorial seria un supermercat. Nosaltres ingenus que quasi no enteníem el que era, vam riure. Al dia següent, va dir que un carro de la compra era un bon exemple de subespai vectorial. Vàrem tornar a riure.

Aquesta tarda, he tornat a fer una classe particular a un noi de segon de batxillerat que té certes dificultats per treballar amb matrius. Això m’ha fet pensar que quan les mares (perquè quasi sempre truquen elles) em truquen per a que els hi faci classe als fills, no mostren cap interes per a que el fill/a entengui l’assignatura que li ensenyaré. Totes diuen que el nen ha suspès i que a veure si aconsegueixo que aprovi. Cap d’elles em diu que el nano no entén l’assignatura. Fins i tot algunes, les més agosarades, em diuen directament que li ensenyi a resoldre els problemes.

Però cap d’elles se n’adona que estan hipotecant els estudis del seu fill. Aprovar no serveix de res si no entens la matèria i, de fet, és molt més fàcil aprovar si entèns què és el que estas fent, i més en assignatures com matemàtiques i física on tot té un perquè. Però això no els importa. El que importa és que el nen aprovi i amagar malament el problema per seguir endavant amb la tranquilitat del que es pensa que ha arreglat els problemes.

Dijous tinc l’examen d’àlgebra, i aquest matí he recordat l’exemple del supermercat i el carro de la compra. Amb els conceptes ben frescos, he entès les analogies. I ha sigut una enorme satisfacció pensar que entendre el que s’estudia, significa, de fet, aprendre.

La trampa de la vida sana

Els últims anys la moda d’estar sa i en forma ha crescut de forma significativa, ja que, fins on m’arriba la memòria, mai havia hagut una quantitat tant ingent de productes comercials que sumessin entre tots tants beneficis per a la salut com fins ara: omega3, calci, ferro, fibra, aloe vera, lavanda i vitamines n (on n és l’índex d’un vector on hi ha totes les lletres de l’abecedari) entre d’altres. Sembla quasi impossible anar a comprar tranquil sense trobar-se tota aquesta publicitat i, segons el cas, deixar-se enganyar. I més ara que s’acosta la temuda operació bikini.

En el que poca gent presta atenció és en la cantarella en veu baixa o enmig de frases per a que sigui intel·ligible: junt a una forma de vida saludable.

Gairebé tots els anuncis de productes miraculosos inclouen aquesta frase (si no, suposo, entrarien dins la publicitat enganyosa). Però aquesta frase significa molt més del que a primera vista pot mostrar. La forma de vida saludable aporta beneficis per si sola, beneficis que poden ser vinculats a aquest productes miraculosos sense que vinguin d’ells, de manera que augmenten en “efectivitat” (que no és seva, però que es demostra lligant cap erròniament) i per tant, en quant de saludable i perfecte és el producte. I això, amics meus, és una de les millors victòries de les seccions de màrqueting que he vist mai.

Per això, sembla interessant passejar-se per aquesta web, amb informació sobre els beneficis certs o falsos de tots els productes, de manera que a dalt hi ha els que esta comprovat científicament que són beneficiosos i a baix els que s’ha demostrat o totes les proves indiquen el contrari.

Només demano una cosa: criteri, si us plau.

Trabalenguas populares para geeks

El paquete quiere ser enrutado, quien lo enrutará? El enrutador que lo enrute buen enrutador será.

Llibres

Avui m’ha agafat per pensar com pot ser que un llibre de física pugui arribar a ser tant car si el sector al que principalment està dirigit (els estudiants) són els que van més curts de diners…

I tambè m’ha agafat per pensar el perquè segueixo fent classes particulars remunerades. Jo, que crec que l’educació hauria de ser lliure i pública (però pública de veritat) en una curiosa forma de pensardoble.

Régimen

Y el régimen estacionario establece su reino de terror.

– leído por ahí

Nota: prometo escriure quelcom comprensible quan deixi d’estar tant liat.

Mare natura

La mare natura és la millor programadora que mai ha existit.

Parlant des de la visió i el coneixement d’un aficionat a la programació, amb poc més que basics coneixements de C, ho veig així.

I parlo de la mare natura per evitar caure en l’error de parlar de Déu. Déu ens en guardi!

La mare natura ha aconseguit programar una mena de matrix on els diversos programes individuals que hi interactuen tots entre ells són els humans.

Som programes lents i amb poca memòria, pero que ha aconseguit per ell mateix, pensar mètodes per salvar aquests impediments creant, a partir d’una memòria artificial (la nostra) petites aplicacions que ens fan la vida més còmoda, fàcil i que sobretot, salven els impediments amb els que la mare natura els ha creat: ordinadors, llibres, ràpids i amb gran capacitat de càlculs els primers, i amb enormes bases de dades els segons (i també primers).

També som un programa que ens autoprotegim i curem dels virus, creant algorismes per curar-nos i per protegir-nos que el mateix programa ha programat ell sol dins de la seva intel·ligència artificial. O solucionant els nostres propis bugs, com poden ser les malalties genètiques.

I així podria seguir en una llista interminable. Per això, i per molt més, considero la mare natura com la millor i primera programadora, que a més, ha aconseguit evitar la competència predestinat-nos a usar Windows. I ben llesta que és. Segur que ens va programar en ensamblador la molt puta, per això costa tant entendre el nostre codi font.