Políticament correcte – Reflexions de barra

L’altre dia em trobava a la part externa d’una barra parlant amb un amic d’un tema que tot just havia sorgit. Era al local de la comissió de festes d’un carrer durant les festes de Sants, i tot just acabàvem de saber que al dia següent es passaria a fer una visita Alicia Sánchez Camacho, presidenta del PP català.

Parlant vam estar comentant que, tot i que és bastant normal que durant les festes s’acostin personalitats polítiques, és bastant descarat que aquesta vegada estaven començant a recol·lectar vots abans d’hora.

Sen’s va comentar que en quant vinguessin, havia d’haver algú de la comissió atenent els visitants per convidar-los a un petit refrigeri consistent en galetes daneses de marca blanca i cava. És aquí on va venir la indignació d’un, i la reflexió mig indignada de l’altre (jo).

És políticament correcte que un polític que ve a fer una visita sigui convidat a cava i galetes, mentre que la visita de qualsevol altre veí no s’ho mereix? Si ve en una visita com una personalitat important, és tant important com per merèixer l’atenció absoluta de la seva xerrameca per la víctima que l’atén? Es mereix ser convidada una persona que cobra tants diners, podent com pot, pagar una consumició ajudant així a la continuïtat econòmica de la festa?

I la igualtat democràtica entre totes les persones on para?

Anuncis

Reflexions de barra de bar (n-èssima i última)

– Hola…

– Hola.

– Mira, és que fa un moment estàvem dinant aquí, una taula de 5 a no fumadors, acabem de marxar… i és que crec que m’he oblidat una cosa molt important i… em preguntava si la tenies per aquí…

– Doncs diga’m què és i pregunto a algun company a veure si l’han trobat…

– Si bueno… és que no crec que la trobin… perquè m’he oblidat de demanar-te el teu telèfon…

– …

Reflexions de barra de bar 20

Sovint parlo del que em passa quan estic rere la barra treballant. A vegades hi van iaies que quan les trobes pel carrer les saludes, et saluden, i quan sou al restaurant i li dius que la vas veure i li preguntes si viu per allà et diu que la pròxima vegada la saludis. Són iaies oblidadisses que van a gastar-se la pensió un cop al mes per alegrar-se una mica la vida amb les amigues. I bé que fan.

Algun cop també ha aparegut un personatge que busca un client i que et diu amb veu desesperada que necessita parlar amb ell amb urgència.

També hi ha els que s’acosten a la barra et demanen beguda dien-te nen i mentre els serveixes t’ho tornen a explicar amb calma, pensant que amb la meva cara jove no en tindré ni idea del que m’estic fent.

I també hi ha la gent orgullosa. D’aquesta en ve molta. És aquesta gent que potser no té ni un duro, però pel simple fet de ser servits enlloc de servir els fa agafar-se un aire de superioritat. I sobretot aparenten tenir diners. No els entenc, però no seré jo el que els expliqui que tot i que les bales estiguin del seu favor, a tots ens maten els mateixos verins.

Avui, però, ha vingut un nano sol a dinar. Potser tenia 14 anys. Anava sol i xapurrejava una mena de castellà que no he entès en cap moment. La combinació perfecta perquè el cap m’avises des de l’altra punta xiulant d’aquella manera sorda per no cridar l’atenció per aconseguir que el mirés per fer-me que no amb la mà per a que no el servís.

Per sort avui no hi era, doncs poques ocasions són les que la paraula treballar entra dins del seu vocabulari.

Així que l’hem servit com qualsevol altre. Ha menjat ràpid i amb ganes. He canviat la meva manera de mirar-lo, doncs m’avergonyeixo que fins al moment l’he estat mirant amb aquells ulls de desconfiat que se t’enganxen a l’actitud quan portes un temps treballant i ja has adquirit l’actitud que volen que tinguis a la feina.

Ha pagat 9.85 amb un bitllet de 50. Contràriament al que hauria fet el cap, he evitat comprovar que el bitllet fos fals. Malgrat això, m’hagués agradat i he desitjat que el noi fes un sinpa (sin pagar) arrencant a córrer. Crec que hagués mostrat als orgullosos presents que així i això és la vida: humil i efímera.

O com diu la cançó:

una vida feliz en un mundo de mierda

o

una vida de mierda en un mundo maravilloso


Cadascú que esculli de quin costat està.

Un dia d’aquests faré un zoo amb tota aquesta gent, i em treuré una pasta.

Fama

Avui estava jo treballant tranquilament en un dels dies amb més feina que he conegut, pensant en alguna idea que em permetés escriure un article quan arribés a casa quan ha vingut un noi jove a dinar.

De sobte, tot es torna boig. El jefe, que estava a la cuina i no anava ni vestit d’uniforme ha sortit a saludar hola, me llamo xxx i soy el encargado del local. Tres de les meves companyes s’han tornat boges. Una em diu: no sabes quien es?

Doncs no…

Es Ivan, el ganador de Gran Hermano! (No m’he dedicat a perdre el temps a comprovra per Internet si era ell o no)

A partir d’aquell moment he entès que l’anessin a saludar i donar-li petons i que un munt de clients (i sobretot nens) se li acostessin mentre dinava per demanar-li un autògraf o una fotografia.

Ha sigut molt trist haver de presenciar tota l’expectació que ha creat una persona que l’únic mèrit que té és la d’haver passat uns mesos tancat a una casa tota plena de luxes, bevent, follant i vivint a cuerpo de rey. I el pitjor és que la gent senti admiració per aquesta mena de personatges nascut de formats televisius bazofia que no serveixen per res més que per tenir les masses preocupades en la pròxima expulsió de la casa. I que nens ja comencin així no augura un futur gaire prometedor.

I em jugaria una mà si calgues que la meitat de tota aquesta gent no coneix ni l’origen d’aquest format televisiu basat en la magnífica novel·la 1984 de George Orwell on l’escriptor imaginava la pitjor dictadura imaginable l’època que la va escriure.

I curiosament vaig començar a rellegir-me el llibre dijous, no vull ni imaginar-me que pot passar si s’em passa pel cap rellegir-me Un món feliç o Mecanoscrit del segon origen.

Fracàs

Com sempre passa quan estic amb amics parlant de les coses, sempre arribem als temes més normals del món (ironia ironia), i no se com, parlant vam arribar a preguntar-nos si teníem pensada una solució en el cas que fracasséssim fent el que cadascú està fent ara.

A la ronda de preguntes es van arribar a sentir coses ben estranyes dins d’una barreja de broma i sinceritat que a vegades costava distingir.

Passant des de sadomasoquista (qui no s’ho cregui, sí, es poden treure diners fent d’això), passant per puta o el crear una secta que ja tinc planejada amb un amic de la uni (sic).

Dins de les respostes la meva, crec, va ser la més realista o la que més toca de peus a terra. I em preocupa. Vaig respondre que cambrer. I no és una cosa que em disgusti perquè, a vegades mig en broma sempre dic que jo moriré amb 4 carreres (espero que sí), però que seré tota la vida cambrer. Sé que és una afirmació d’idealisme juvenil, ja que si se’m presentés l’ocasió d’un treball que requerís els coneixements adquirits i amb més sou canviaria sense pensar-m’ho, tot i que sentiria una mica de llàstima en deixar la barra i tindria aquell sentiment de pertanyença eterna al gremi de l’hostaleria.

El cas és que aquesta resposta tan realista em preocupa. Sóc realista perquè, inconscientment sé que fracassaré i m’asseguro una segona oportunitat real i creïble? O és que simplemenet no tinc sentit de l’humor?

Tant una com l’altre no m’agraden gens…

Calaix de somnis

Al igual que no existeix un F5 a la meva vida, no té sentit provar d’actualitzar-la.

Igual que també ha perdut sentit tots els cafès, cubates i altres begudes que han sortit de les meves mans, perquè, tòpics a banda, el barman no lliga com a les pelis  i tan lleig no crec ser (uff). Ni de dia ni de nit. La gent només s’interessa per l’alcohol que els puc subministrar, res més. Potser el cafè. I per ser realistes, cap sou s’ho val per vendre les teves hores i esforç (no vulgueu saber com pesen les caixes) que tota feina requereix.

Davant tanta desil·lusió, he arraconat al calaix dels impossibles (potser de forma escatussera i amb motius superficials, però vàlids) l’esperança d’enamorar-me altre cop, com tants altres somnis d’infància que ja fa temps que hi són.

Diàleg

– No et preocupis. A vegades, molt a vegades penso el mateix que tu. El problema és que em perden les formes.- Et vaig dir després que et disculpessis.

Les formes. Sí, em perden les formes.

I la serietat. Aquesta puta serietat que m’acompanya allà on vagi. Que vaig aprendre a dissimular, però a la que sembla que li agradi, i s’ha quedat amb mi de forma permanent. I no em va demanar permís. Aquesta puta serietat, aquesta cara inexpressiva, aquest cor que vol ignorar; i que contradiu a la resta.

Sí. Aquesta puta forma de ser.