Disturbis, política i on collons ens estem fotent

Fa uns mesos va passar la mateixa història de sempre: els votants del PP i de grups de dreta en general van sortir de sota les pedres i van votar en massa al partit que més els convé a la seva cartera. És curiós, perquè és força complicat trobar una persona que es confessi votant del PP. Després mira, passa el que passa. La transició ens ha fet mal i descobrim a garrotades que som un país més de dretes del que volem pensar.

Conec a una persona que, després de ser professor durant molts anys la experiència li ha dit que l’educació és un puny de ferro envolcallat amb un guany de seda. No se què opinar ben bé sobre això doncs no he sigut mai un professor estàndar, però els seus motius tindrà. De totes maneres suposo que la seva aplicació no serà la mateixa que la que considera l’actual govern en conxorxa amb els antidisturbis. És curiós: gent que no passaria ni un exàmen d’ortografia ensenyant lliçons a nanos que es manifestaven amb la motxilla a l’esquena plena d’apunts i llibres. Ara qui vulgui que s’ompli la boca de merda, però agafa la constitució, agafa els drets humans i a veure quin dels bàndols és més il·legal.

Cal preguntar-se quina direcció pren la política del nou segle? S’acomiaden a científics i professors universitaris, es redueix el sou a funcionaris de l’ensenyament públic en general. Mentrestant polítics i autoanomenats intel·lectuals viuen al seu aire gaudint de la misèria alièna. La dictadura dels imbècils i dels ignorants. I compte, que això s’encomana!

I no, això la indepència no s’ho emportarà. No siguem ingenus. A casa també tenim corruptes, polítiques de tisorada i somriure a cámara i cosos de “seguretat” amb porres i manilles. I em dol dir-ho perquè hi sóc favorable.

Però això o ho arranquem d’arrel o seguirà creixent.

El titular

El titular que realment m’hauria agradat llegir avui.

Mor a la presó un assassí feixista

Manuel Fraga, que complia una pena per assassinat i crims contra la humanitat, mor a la presó als 89 anys. Les mostres d’alegria no s’han fet esperar i milers de persones han sortit al carrer per celebrar-ho.

 

Per més informació, us recomano aquest magnífic article.

Vaga de transport públic

L’altre dia vaig coincidir amb un conegut que treballa al metro de Barcelona, i mentre esperàvem, vam estar parlant. Ens va comentar una mica la situació laboral que tenen i ens va informar que ja els ha caigut un ERO i hi ha un altre en un horitzó no gaire llunyà. Malgrat tot, em quedo amb la perla que va deixar anar:

– Com a jove us dic: coleu-vos. Com a treballador de TMB: coleu-vos també.

Ens va dir que és cert que no paguem tot el preu del bitllet, però que és la nova línia la que més encareix el servei, una línia que ens venen com meravellosa i que no ho és tant. Ens va fixar com a exemple que tot i que ens diguin que és la primera línia sense conductor, això no és cert. No recordo els detalls, però segur que amb cinc minuts de google es podria esbrinar fàcilment.

I tot això venia perquè demà, dia 10, hi ha vaga de transport públic! Rememorant l’èxit de la vaga del 51 i en contra de la pujada de preus, que fa que un viatge pagat amb T-10 comenci a ser un luxe. Així que demà ves en bici, patinant o en globus i si és imprescindible agafar el transport públic… cola’t!!

I per a futurs viatges, no dubteu en consultar la iniciativa promobilletes: T-10 a preus reduïts on la diferència de preu la paga una empresa privada de la que t’envien publicitat junt amb el bitllet. Això si, cal estar atent perquè els preus fluctuen i els bitllets s’esgoten ràpid!

Antena 3 antisistema

No se si l’haureu vist, però fa no res Antena 3, la cadena preferida de les ments planes, ha tret un nou anunci on surten un munt d’actors de la cadena. Jo, que estava veient els Simpson, no vaig poder evitar veure aquella aberració.

L’anunci comença amb un Pablo Motos suposant un món ideal, i enmig de l‘anunci diu una frase detonant:

– Pongamos que no existe bolsa que no tenga asas.

Com? Una cadena privada jugant amb la idea de que no existeix la borsa? Increïble. Però aquí no s’acaba, ja que mentre veig l’anunci amb la boca oberta escolto una cançó que em sona. Killing in the name of, de Rage against the machine. Un grup de música molt afí amb les idees d’Antena 3, oi?

Sembla mentida com s’ha aconseguit que en els últims anys estiguem veient com una generació creix oblidant el significat de moltes coses, una generació que s’està deixant passar la mà per la cara i en la que el simple fet de manifestar-se és considerat prescindible. Un exemple? Pregunteu a qualsevol estudiant què faria un dia de vaga i us faríeu creus del percentatge que es quedaria a casa i diria “Què bé! Un dia de festa!”. No culpo a Antena 3 de l’anunci. Només ha fet evident la tendència actual, i si ningú s’ha indignat és que aquesta onada d’escepticisme ja ens ha ofegat a tots.

Zona 30

Fa uns anys, al gran estratega Joan Clos se li va acudir la genial idea de crear les zones 30. Les zones 30 són en teoria carrers pacificats en els que poden conviure cotxes, vianants i bicicletes gràcies a la limitació de velocitat a 30 km/h.

Així que un cop encesa la bombeta d’aquesta genial idea, es va pintar el terra d’un munt de carrers de Barcelona amb una marca enorme de limitació de 30 km/h en un fons vermell, considerant que allò arreglaria el trànsit de la ciutat i ja de pas duria la pau al món.

Els meus espavilats sabreu que utilitzo la bici cada dia com a mitjà de transport, per tant he hagut de patir força vegades cotxes a 1 metre de la roda de darrere apretant-me per anar més ràpid en una idílica zona 30.

Fer unes pintades a terra no significa pacificar una via.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Verídic i inexplicable

Al principi, quan la gent rebia una carta, la llegia i després la responia. Quan es va inventar el telèfon, la gent trucava i el receptor agafava la trucada. Al principi fins i tot la gent esperava que algú truqués per provar aquell meravellós giny. Més tard van venir els telèfons mòbils i la gent va seguir amb el costum de trucar i agafar les trucades. Amb els sms va passar el mateix, i tot i que algú es va acostumar a contestar amb una trucada perduda, la gent contestava.

Finalment es va inventar el correu electrònic i, sobtadament, la gent va començar a trobar un munt d’excuses per no contestar mai i fer de la comunicació, quelcom impossible.

Deslegitimació de la política

Últimament es parla molt sobre els indignats i, tot i que per culpa dels exàmens no he pogut participar tant com hagués volgut en els seus actes, coincideixo amb les seves demandes. Això que quedi clar per endavant. Ara, això no farà que se m’enterboleixi la vista ni la memòria, i crec que com que les dades i el números són quelcom irrefutable per tothom (dos i dos són quatre i no hi ha volta de full) parlaré una mica de la indignació que sento respecte a la classe política.

Fa uns quants anys, concretament el dia 18 de febrer de 2006 vaig participar en la manifestació que la plataforma pel dret a decidir va convocar amb el lema: Som una nació i tenim el dret a decidir, i que reclamava l’aprovació de l’estatut tal i com s’havia aprovat en el referèndum com a cas particular i la defensa del dret a decidir del poble en general. Tot i que el primer motiu no m’atreia massa, el segon sí, i per això hi vaig anar.

El ball de xifres és considerable, però les més realistes segons el meu parer, són les que diuen que 700.000 persones es van manifestar. Quan vaig arribar a plaça Catalunya (al final) després de quasi dues hores caminant des de plaça Espanya, des de l’organització ens deien que seguíssim endavant perquè encara hi havia gent a plaça Espanya iniciant la marxa. I tots sabem com n’és d’ample la Gran Via.

Els cas és que 700.000 persones estaven manifestant-se només a Barcelona. Per mostrar-ho més visualment, serien més persones de les que en les eleccions al parlament de l’any passat van votar a Ciutadans, ERC, SI, ICV i PxC. O les que van votar a PP, ICV i SI. Tot i que l’enciclopèdia grec tingui la definició que té:

Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació.

El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d’alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.

Tota manifestació té l’objectiu de canviar l’actuació política, tirar enrere alguna llei o impulsar-ne de noves. És una part més de la democràcia. De fet és l’únic mètode democràtic que té la població entre eleccions cada 4 anys. Malauradament els polítics les rebutgen i en faig la vista grossa, ja sigui per aturar la guerra d’Iraq, pel dret a decidir o per les retallades. No s’adonen que és l’expressió d’un poble contrari a les seves actuacions i que fent-ne la vista grossa no fan més que deslegitimar el caràcter democràtic del polític que no l’escolta (Política deslegitimada: motiu 1).

Parlant de deslegitimar. Aquesta és una paraula que agrada molt als polítics per atacar qualsevol cosa que no els agrada. El moviment dels indignats és una de les coses que ells creuen deslegitimades per no utilitzar els mitjans comuns. Malgrat això, els indignats no és més que una manifestació, diferent i molt llarga.

Però parlant de deslegitimar i tornant al números. He agafat els números de les últimes eleccions al parlament a la web oficial. Fent un càlcul fàcil, tenint en compte el total de gent cridada a les urnes i els vots obtinguts per CIU, aquest partit ha obtingut només el 22.43% dels vots de tota la població. I té una quasi majoria absoluta que l’ajudarà a aprovar les retallades i quasi tot el que vulgui aquesta legislatura. És legítim això? (Política deslegitimada: motiu 2)

A més, aquest matí han ocorregut alguns altercats al parlament segons he vist als Matins de TV3 entre pàgina i pàgina d’estudi (si no, hi hagués anat). Diuen que això deslegitima el moviment 15M. Perquè la violència del Mossos l’últim 27 de Maig no va deslegitimar el cos policial o la conselleria de la que depèn i quan quatre dels milers d’indignats provoquen uns aldarulls condemnats per la resta del moviment indignat deslegitima tota insubmissió popular? (Política deslegitimada: motiu 3)

L’únic que em queda clar, i a cada protesta, manifestació o llei retallant drets em quedarà més clar: les hòsties políticament correctes, només es poden donar per una banda que, tothom sap qui és i que, per suposat, és legítima. Si els polítics també tinguessin dos dits de front i escoltessin i dialoguessin amb els seus jefes (nosaltres) no caldria dur a terme reivindicacions tant incòmodes.

Voluntats tergiversades

Aquest matí he estat estudiant a la biblioteca i com acostuma  a passar hi havia un xivarri impressionant. La gent va a la biblioteca, on es passa la major part del temps xiuxiuejant sobre les coses que fa a fora, les seves batalletes. Aleshores van al bar a fer un cafè o una cervesa i comencen a parlar sobre autors que han llegit i la seva literatura o mètodes, sobre llibres que els han interessat o sobre teories de la física i intenten resoldre fins i tot algun problema. I jo tot això ho he vist i ho he viscut.

Ningú se centra en el que està fent i així ens va les coses. Parlant al bar sobre com arreglariem la política o l’ètica no servirà de res si després no surts al carrer i ho practiques. I això també ho he vist. Per això se’m posa la pell de gallina quan penso en els herois que van fer-nos obrir els ulls que a plaça Catalunya es pot fer molt més que donar de menjar als coloms.

Ens han fet veure que no cal que ens conformem amb un país de charanga y pandereta i ens han fet pensar d’una vegada: perquè no comencem a fer les coses bé? Perquè no fem que aquest país deixi de tenir les voluntats tergiversades i les idees mal plantejades?

Fent números amb l’alcalde

Com tots sabreu sóc de números. I vistos els resultats electorals d’ahir per Barcelona alguna cosa no em va quadrar del tot. Anem per feina:

Ahir va votar el 52.97% dels cridats a les urnes, o el que és el mateix, 616.290 persones. En canvi es va abstenir el 47.03%, és a dir 547.266 persones. El nostre nou i flamant alcalde Tries va obtenir el 28.74% dels vots (174.022 vots).

Si encara teniu fresc el procediment per calcular tant per cents podeu comparar els vots que ha obtingut el nou alcalde amb el total de la població de Barcelona, de manera que obtenim que el nostre nou alcalde ho serà per la gràcia d’haver sigut escollit per només el 14.96% de la població.

Visca la democràcia.

A mi m’agrada Barcelona, però no aquesta

Aquest migdia, cap a la 1, m’he disposat a agafar el bus 56 a la parada que hi ha al carrer de la Creu Coberta a tocar de plaça Espanya. En aquest estació,  a més, s’hi poden agafar el 57 i el 157. Uns 5 metres mes amunt hi ha una parada de bus turístic. Quan hem arribat a la parada marxaven un bus turístic i el 157. A partir d’aquí no se quan de temps he esperat, però han passat per davant nostre 6 busos turístics, mentre que no ha passat cap ni un de busos normals. Ha sigut llavors quan hem marxat al metro farts d’esperar veient com un altre bus turístic s’acostava des de lluny.

Ni tan sols patint una lobotomia espontània tenia intenció de votar en Jordi Hereu, però que quedi clar que aquesta no és ni de bon tros la Barcelona que als ciutadans ens agrada. Potser a ell si, per tant diu molt de qui té una lobotomia.

Algú encara creu que Barcelona no és la millor botiga del món?