En moviment

Ningú gaudeix ja de la contraposició de caminar pel carrer. Passar d’escoltar la música més fastigosa a llegir els versos més subtils en menys del que es triga a adonar-se de que toca fer una nova passa. Odiar a tothom a qui et creues i alhora sentir una pau absoluta en el més endins del teu ésser mentre, com parafrasejant a Walt Whitman amb vida, i no paraules, consideres que tots són aptes per ser tu i per ser admirats i condecorats per les máximes institucions del teu cor.

Donar una altra passa i adonar-se del significat de coses que ni tan sols sabies que exitien pocs dies abans i sentir-se la persona més afortunada dins de mi per voler fer-ho saber. Escriure, i deixar-se de fets i paraules i centrar-se en allò quotidiani. En les descripcions més precises i inintel·ligibles defensant-se amb l’argument de que ningú mira mai en l’extraordinarietat de la quotidianitat. Que ningú dóna cap importància al dia a dia, al moment a moment, a l’instant a l’instant quan, en temps d’absència és l’únic que pot aportar vida m’entre s’espera un desig.

L’agressivitat del petó

Aquest matí estava baixant les escales de la sortida de la facultat d’economia i empresa, on dimarts i dijous hi vaig ben d’hora per resoldre uns assumptes internacionals. El cas és que ja estava a punt d’abandonar l’últim esglaó quan he sentit que un noi i una noia es despedien. Ell ha dit, literalment: -Que vagi bé, un petó!”.

Això m’ha fet rumiar durant tot el dia, i he pensat en un article que escriuria a la tarda en un parell d’hores que tinc “lliures”. Anava a escriure que aquell noi no anirà gaire lluny així, i que el que s’ha de fer és tenir una mica d’agressivitat per donar el pas de deixar-se de paraules. Anava a ficar l’exemple de la bici, i tot el que anava a dir com exemples eren d’aquesta temàtica.

Avui però, sorprenentment, un cotxe m’ha deixat incorporar-me a un carrer quan, ni de conya, tenia jo preferència. Segons abans, un avi m’havia insistit a seguir endavant quan jo m’havia aturat per a que passes el carril de vianants (però aturat aturat, no el que fan molts de mantenir l’equilibri sense baixar de la bici).

El cas és que no se si aquella és la cantonada de la bona gent o és que el món comença a mostrar símptomes de tornar-se boig (boig com jo). Així que he improvisat l’article. Com sempre.

Cucarachas blancas

La borrachera de las cucarachas que no saben más que tocar los cojones. La ausencia de las intenciones de asesinato a mano armada. Me joden. Si se atreven que maten, pero que no mantengan la vida a la espera de la decisión fatal que te deje durante el resto de tu vida para el arrastre y con un sólo pensamiento en la cabeza que te destrozará por dentro pero que se notará sólo por fuera; que no te permita tomar decisiones y que haga de ti un vegetal sólo comestible por caníbales de cuatro tenedores.

Ni uno más ni uno menos. Como los años de espera que han pasado. Que fueron muchísimos menos de los que se esperan en las previsiones más optimistas.

Y mientras. La muerte se acerca lenta y sigilosamente… metáforas. La oyes murmurar a cada minuto de tu vida, a tus espaldas mientras te duchas pensando en armas blancas, sangre en escala de grises y gritos. Muchos gritos que jamás superaran el de la mejor de las películas: vida ajena.

Un dia de esos

Hoy es un día de esos en los que siente que todo se acerca a lo asqueroso y se alienta de su propio miedo al pensar en ello. Siempre empiezan con una canción. Esa canción dura que sabe del cierto que conseguirà ponerle los pelos de punta, los ojos llorosos y el ceño fruncido en una sensación que adora tener y que le gusta asimilar al orgasmo a solas.

Hoy pero, es un dia diferente. No consigue el placer hasta la tercera canción cuidadosamente escogida. Puede que ya se este acostumbrando, como aquel dia que dejó de masturbarse porque havia perdido el sentido.

Despues de encontrar el sonido de fondo, imagina y recuerda. Las tardes que, mientras desata la bicicleta delnte del balcón de ella, imagina que ella le mira desde detras de la cortina, con una sonrisa en los labios y un dedo sobre la peca que tiene a una pulgada del ombligo. Pero nunca se ha atrevido a preguntarle la veracidad de su ilusión por su probable falsedad. Luego imagina que se marcha lejos. Al primer acantilado que encuentre. Vestido de cuero y pintado a lo Kiss para que la gente diga de una vez por todas en voz alta lo que siempre han pensado de él: que necesita una ayuda que nunca se dignaron a ofrecerle. Mientras, salta, y todos alrededor, acojonados, sienten una chispa de remordimiento que desaparece al momento para que puedan seguir con su vida.

Con ello, se siente satisfecho, piensa mientras su cadáver empieza a enfriarse.

Anàlisi subjectiu del subjecte

Desconeixent del tot els principis bàsic del psicoanàlisi i no havent aprofundit suficientment en les teories de Freud, Nietzsche ni Ana Torroja:

Subjecte generalment afable amb canvis bruscos de personalitat davant alteracions produides per l’acohol i, a voltes, amb insuficiència d’aquest (es que la mente lo puede todo) derivades en mal humor i agressivitat i que generalment es manifesten contra subjectes amb potència potencialment inferior.

Generalment insociable i asocial que amaga amb una extrema socialització hipòcrita i desmesurada que li ve gran, i una excessiva dependència als psicotròpics i a les xocolates que ha anat en augment en els mesos que dura un quatrimestre de sis mesos.

Assidu a locals on el sexe, les drogues i el Rock&Roll hi són sempre presents a excepció del sexe per simples motius de pulcritud moral i higiènica (o potser només la segona), escolta música intel·lectual, agressiva i antisocial que després penja al facebook per a que els seus amiguets, resultat de l’antisocialisme amigable (terme amb el que anomenoinútil les actituds socials abans descrites) ho vegin i només comentin per compromissos de reciprocitat social deguda a motius desconeguts per la psicologia actual (principalment per la simplicitat que espanta i que provocaria suicidis entre els estudiants de magisteri potencialment lectors d’aquest línies).

Aquest missatge no s’autodestruirà. Resti tranquil i no arrenqui a córrer. Comenti el que vulgui en les pàgines dedicades a comentaris a l’escriptor i dugui a terme una relectura calmada en cas de menester.

Con las botas puestas

Abro la ventana por la pàgina 89 y lanzo el libro por ella. Almenos por hoy dejaré de esnifar libros para dejarme llevar al son de la melodia.

Sin escuchar a puristas de ella, sólo escucharé lo que me vaya a animar el hoy. Más asquerosa, más rota, más distorsión. Siempre más, y siempre políticamente incorrecta dentro de lo possiblemente publicable y que cumpla las característiques antes mencionadas. De venta en farmacias. Y sólo en los mejores cines. Y no incluye pilas. Acero inoxidable.

A ver si tienes suerte y la encuentras buscando debajo de los puentes. Quizás por ahí anda la libertat de hace unos meses: los paseos por el parque y las baladas con solos que quitan el aliento. Como follar con amor. Como destruir lo indestructible. Como saber que se tiene la razón, pero callarte y sonreir por dentro sabiendo que él se equivoca.

Momentos. Nada más. Pero a la espera de calma con ella. Y mientras tanto, calzarse bien alto las botas. Por si a la muerte le apetece pillarnos por el camino. Quién sabe.

A trossos i amb mandra de vacances

Tornant a fugir m’he allunyat de les onades que no callen. Que no saben que per molt que parlin, no tindran mai la raó. Només serveixen com a espies mudes.

Fugit al retir espiritual anual al que aquest any se li ha afegit l’enyor.

En un passeig innocent, trobar arguments per provar d’entendre la no creencia del mateix Déu (que no en Déu). Creient que Déu no és creient perquè no pot tenir fe en ell mateix, i alhora, tenir la fe de que Déu no va crear els zombies (com tampoc va crear la resta de els coses) perquè a aquests els agrada massa menjar callos, i Déu odia la competència, com històricament s’ha esforçat a demostrar contradictòriament.