Rescate

– Oye, tú que opinas del rescate a la banca?

– Rescate? Hoy ha empatado la Roja.

País emboirat

En el país dels encefalogrames plans i l’esperit emboirat, m’alegra veure pel carrer, pel metro o al porta equipatges d’una bicicleta, gent que porta a passejar quadres amunt i avall.

Matí de dissabte

En el meu dia a dia és difícil poder passar un sol matí sense fer res que no estigui relacionat amb feina i universitat, però aprofitant que comença un pont de 4 dies que, molt agraït aprofitaré per fer feina 25 hores diàries, m’he permès el dissabte matí lliure per anar a recollir les ulleres noves de l’òptica i encendre l’ordinador sense temptació a fer feina. I això de sortir al carrer a caminar amb tranquil·litat sembla maco, i de fet ja quasi ni recordava com era.

I tot i no ser accidentat, el camí de tornada m’ha injectat de bon humor. Primer de tot, baixant per un carrer he pogut escoltar una conversa robada de persones totalment anònimes. Aquí us la descric:

I no pienses que cuando mueras vendrá Dios y te salvará. Olvídate de eso.

Escoltat de dues dones probablement sud-americanes. M’ha fet gràcia tenint en compte com de creients sembla que són per allà baix. Coses de la colonització espanyola, suposo.

Més tard, i ja a tocar de casa, m’he creuat amb una parella d’edat força avançada. Viuen un pis per sobre i avui, com sempre que me’ls creuo, m’han preguntat si venia de treballar. No, avui no senyora. Aquest matí descanso que a la tarda ja em poso a avançar “deures” i a estudiar. Però tranquil·la que cotitzo el 2% del meu sou (coses de ser becari) per la seva pensió, no es preocupi. Evidentment, això no ho he dit, però sembla que m’ho estiguin preguntant cada cop que s’interessen per si treballo.

Doncs si, és un matí esplèndid.

 

Sobre la vaga general

Fa un parell de dies que li estic donant voltes molt seriosament a certs aspectes de la política actual i que giren entorn de la vaga general. Des de Madrid no han trigat en dir que la vaga ha tingut un seguiment molt minso quan el que jo he vist al carrer ha sigut tot el contrari. Són moments com aquests en els que un es planteja si realment són legítims alguns (repeteixo, alguns) actes violents contra el mobiliari urbà. Al cap i a la fi, tot i que la vaga sigui un dret dels treballadors, la premsa i la política no té gaires dificultats en desmentir el seu èxit, fent que la vaga sigui atacada i menyspreada amb mentides des dels mitjans de comunicació majoritaris.

També em plantejo l’actuació dels piquets. En la meva opinió, la seva tasca és imprescindible, però arribant a certs límits. Jo, que considero que la meva política és la de la cerca incansable del mètode per garantir el benestar  personal dels individus que formem la societat, no trobo gens encertades les agressions contra aquells contraris a les idees que cadascú defensa.

Però malgrat tot, no puc deixar de pensar en una frase amb la que, barroerament, podria resumir una mica tot això utilitzant una mica les idees d’unes amigues que un dia em van dir: si vols canviar les coses, endavant, però fes-ho dins de la legalitat vigent per a fer que la teva victòria sigui indiscutible.

Davant d’una reforma laboral que acaricia els límits de la ètica, i imposada dins dels marges de la legalitat vigent; està justificat l’ús de mètodes poc legals per aconseguir unes condicions de vida ètiques?

 

Veritats semiabsolutes que vistes des de segons com deixen de ser semi

En temps de guerra tothom és patriota.

Durant goberns del PP, tothom és d’esquerres.

P.D: I tot i això, no deixo de fer-me’n creus quan en veig algun exemple.

Un poti poti sobre l’any passat

A la paret del costat on tinc l’escriptori hi tinc penjat un calendari. En aquest hi apunto dates importants, com aniversaris o exàmens. Evidentment, cada gener em veig amb la obligació de canviar-lo per un altre i apuntar en el nou calendari els aniversaris d’amics i família.

Això és el que he fet aquest matí i m’ha sorprès la quantitat d’aniversaris que aquest any no han passat el filtre i que no he volgut apuntar de nou.

Aquest any 2011 ha sigut diferent a la resta. Va començar amb una decepció que em va dur a una neteja personal i de companyia de la que no em sento gens penedit i de la que us vaig parlar molt resumida i encriptadament aquí, aquí i aquí. Pensant en això m’ha vingut al cap un company de feina (de quan escrivia les reflexions de barra de bar) que tots els dies cantava almenys una vegada la cançó de “Yo quiero tenen un millón de amigos“. Doncs que tingui sort, perquè a mi ja em va bé tenint a poca gent, però de la que em sento orgullós i que em fa sentir realment bé. Res d’aparences ni patiments.

També ha sigut l’any en el que he acabat la carrera tècnica i en el que m’he enrolat a un Màster. I si, he utilitzat la paraula “enrolat”, com si això fos l’exèrcit, perquè fet i fet, requereix la mateixa autodisciplina i que se li dediqui el mateix temps diari, però que al cap i a la fi, estic gaudint com si fos un nen amb una joguina nova.

També ha sigut l’any en el que he consolidat la manera amb la que estic aconseguint controlar el meu cos, alliberar la meva ment i aprendre a parlar i escoltar a l’esperit. Molt metafòric tot, i del que us he parlat molt puntualment.

No em puc queixar d’aquest any en el que, tot i que hi vaig entrar de cul, he descobert que no vaig ser jo, si no que eren altres els que me’l van ensenyar. Ara tinc la millor pau interior i la millor companyia, que al cap i a la fi, és l’únic que val la pena.

L’agressivitat del petó

Aquest matí estava baixant les escales de la sortida de la facultat d’economia i empresa, on dimarts i dijous hi vaig ben d’hora per resoldre uns assumptes internacionals. El cas és que ja estava a punt d’abandonar l’últim esglaó quan he sentit que un noi i una noia es despedien. Ell ha dit, literalment: -Que vagi bé, un petó!”.

Això m’ha fet rumiar durant tot el dia, i he pensat en un article que escriuria a la tarda en un parell d’hores que tinc “lliures”. Anava a escriure que aquell noi no anirà gaire lluny així, i que el que s’ha de fer és tenir una mica d’agressivitat per donar el pas de deixar-se de paraules. Anava a ficar l’exemple de la bici, i tot el que anava a dir com exemples eren d’aquesta temàtica.

Avui però, sorprenentment, un cotxe m’ha deixat incorporar-me a un carrer quan, ni de conya, tenia jo preferència. Segons abans, un avi m’havia insistit a seguir endavant quan jo m’havia aturat per a que passes el carril de vianants (però aturat aturat, no el que fan molts de mantenir l’equilibri sense baixar de la bici).

El cas és que no se si aquella és la cantonada de la bona gent o és que el món comença a mostrar símptomes de tornar-se boig (boig com jo). Així que he improvisat l’article. Com sempre.