País emboirat

En el país dels encefalogrames plans i l’esperit emboirat, m’alegra veure pel carrer, pel metro o al porta equipatges d’una bicicleta, gent que porta a passejar quadres amunt i avall.

Divendres de cinema

L’altre dia em vaig trobar una amiga en una facultat de cuyo nombre no quiero acordarme i em va haver de recordar que aquell dia era el seu aniversari. Se perfectament que els compleix el dia 13, el problema és que no se a quin dia visc, així que ahir se’m va oblidar l’article setmanal del que ja algú m’ha comentat que n’està farta. No, no cal que us amagueu, podeu fer els salts d’alegria per la manca d’article. No passa res.

Així que, aprofitant que falta poc per sortir de casa i que no puc aprofitar per fer feina us recomanaré un enllaç. Un amic estudiant de cinema ha encetat un projecte i cerca pressupost per tirar endavant la pel·lícula. Com? Doncs amb la relativament nova idea del crowfunding. El crowfunding consisteix en: tens una idea i necessites calers, proposes el projecte en una web, i la gent decideix col·laborar econòmicament per tirar endavant la idea. Evidentment, tots els col·laboradors tenen beneficis, com pot ser el DVD de la pel·lícula, entrades per l’estrena i un llarg etcètera en funció dels diners aportats. A més a més de que a partir de la teva col·laboració passes a ser mecenes. Oi que mola? Doncs va, ja esteu trigant a apretar AQUEST enllaç (o aquest altre) per veure sobre què tracta aquesta entrevista amb la mort (no us espanteu, però parlo literalment).

La caducitat de la ciència ficció

L’última polèmica és que Punto Pelota ha modificat un vídeo eliminant fotogrames per a que sembli que la falta de Pepe sobre Alves no sigui tal i que el seu peu passi a un pam de la cama culé.

Fent memòria, la Gazeta va eliminar l’esvàstica tatuada al braç d’un militar que portava una figura de setmana santa.

Tot en poc més d’una setmana. El que ens pot dur a pensar en una mitjana de dues modificacions d’imatges (importants) cada setmana. Tinc vint-i-un anys i no vull fer el càlcul perquè sortirà un nombre tan elevat que el més probable és que em fes tancar a l’habitació a esquivar tota notícia.

A vegades penso que la novel·la 1984 és una genial obra de ciència ficció en el que s’aconsegueix que la gent tingui un pensament únic on el que pensa diferent és titllat de criminal. En el que poca gent cau és que arriba un dia on la ciència ficció esdevé realitat. Jules Verne és una víctima del pas dels anys. Sembla ser que li ha arribat el moment a Orwell.

Hair

Diumenge passat, els organitzadors del musical Hair van muntar una activitat amb la que 100 parelles podien aconseguir entrades gratuites participant a una activitat i ells aconseguien fer-se publicitat.

L’activitat consistia en donar-se un petó multitudinari (cadascú amb la seva parella) que durés un minut. Per fer-ho, havies d’estar allà com a molt tard a les 11 del matí per a que et donessin el número de participant. La resta era una prova de rigor molt fàcil.

Jo estava allà i a la tarda vaig anar al musical de gratis, però no he pogut evitar evidenciar algunes diferències respecte una cosa similar que la marca de roba Desigual va organitzar fa unes setmanes. En aquella ocasió, els 100 primers en entrar despullats o en roba interior a la tenda sortien d’allà vestits amb roba de la marca i també sense pagar un duro. Per casualitats de la vida, passejant vaig passar pel costat d’una tenda la tarda abans cap a les 8 i em va sorprendre veure una cua llarguíssima de gent preparada per passar la nit a la intempèrie. En canvi per les entrades no es va arribar al límit de 100 parelles i érem aproximadament unes 70 i, a les 7.30 del matí quan vaig arribar esperant una cua que arribés a plaça Espanya (començant al teatre Apolo), no hi havia absolutament ningú. Només molta gent tornant de festa.

És curiós com per roba, la gent és capaç d’esperar 12 hores al carrer, i com per unes entrades de teatre no hi ha totes les parelles que s’esperaven. És molt trist, i diu molt d’un país on la moda és molt més important que la cultura.

 

Post-article: Malgrat això, va ser un matí molt entretingut (guiño guiño) i un festival mereixedor de ser admirat.

Fa quasi cent anys

Es de noche. Se platica
al fondo de una botica.
– Yo no sé,
Don José,
cómo son los liberales
tan perros, tan inmorales.
-¡Oh, tranquilícese usté!
Pasados los carnavales,
vendrán los conservadores,
buenos administradores
de su casa.
Todo llega y todo pasa.
Nada eterno:
ni gobierno
que perdure,
ni mal que cien años dure.
Tras estos tiempos, vendrán
otros tiempos y otros y otros,
y lo mismo que nosotros
otros se jorobarán.
Así es la vida, Don Juan.
-Es verdad, así es la vida.

Escrit el 1912, per Antonio Machado al recull Campos de Castilla. Y encara avui té vigència. 99 anys i res ha canviat. I així ens va.

Resumiendo

perdona que te aburra con todo este pero, ¿no estás aquí para eso?

 

Charles Bukowski, a “Una gigantesca sed”

La gente parece flores al fin

Purpura como un iris

He visto más locos fuera (mira donde quieras: almacenes, fábricas, oficinas de correos, tiendas de animales, partidos de béisbol, oficinas políticas) que dentro. A veces me preguntaba por qué estarían allí. Había un tipo absolutamente equilibrado. Podías hablar con él sin problema, se llamaba Bobby, parecía normal del todo. De hecho, parecía muchísimo más normal que la mayoría de los comecocos que intentaban curarnos. No podías hablar con un comecocos sin sentirte loco tú mismo. La razón de que la mayoría de los comecocos se hagan comecocos es que están preocupados por su propio coco. Y examinar la propia mente es lo peor que puede hacer un loco, y todas la teorías que digan lo contrario son pura mierda.

Charles Bukowski, La máquina de follar (Erections, Ejaculations and General Tales of Ordinary Madness).

Conclusions a Sant Jordi

El dia de Sant Jordi, a part de ser el dia dels enamorats a Catalunya, m’agrada considerar-lo una mica el dia del hipòcrites. Milers de persones surten al carrer. Regalen roses i llibres i van de paradeta en paradeta mirant llibres i fins i tot comprant-ne.

l que em fa molta llàstima de tot plegat és que la tradició lectora en aquest país no està gaire cimentada, i no és estrany pensar que de la ingent quantitat de llibres que canvien de mans el dia d’avui, no seran llegits mai. I és una llàstima que uns llibres que no seran llegits hagin hagut de canviar la fisonomia d’arbre en un objecte que acumularà pols sobre les estanteries (dos problemes en un: al·lèrgia i menys arbres).

Per tant, la conclusió obligatòria és l’obligatorietat de no entrar en aquest roda. Si per coses del destí, deixo de llegir sobtadament, que res del món em mogui a comprar llibres que mai llegiré un dia com avui. Potser mancarà cultura, però no sentit comú.

A la ràdio!

Avui és el dia en el que Bloc d’un maníac fugitiu sortirà a la ràdio. A partir de les 5 de la tarda al programa “Una mirada alternativa” a ràdio alternativa Barcelona (102.4 FM si vius a prop de la Zona Franca), gràcies a l’entrevista de Mireia, una gran amiga que està fent pràctiques de periodisme a l’esmentada emissora.

En ella es parla no únicament de coses relaciones amb el bloc, ja siguin opinions, articles o pestanyes, sinó que s’ha volgut fer una entrevista que també mostri la interacció que hi ha entre blocaires i les relacions a la xarxa mitjançant blocs en una mena d’introducció als foranis dels blocs cap a aquest món.

I ja per acabar, es comenten tres articles d’aquest bloc (1, 2, 3), curiosament dos d’ells sobre iaies, que en algun punt semblen el tema de conversa principal de l’entrevista. Tot això, a més, d’altres col·laboracions d’un servidor al programa (potser més matusseres).

Així que només cal anar a la web de Ràdio alternativa Barcelona per escoltar-lo on-line mentre s’emet electromagnèticament per l’antena, i en quant els problemes tècnics m’ho permetin, penjaré l’arxiu d’àudio (maleït megaupload!!!).

I recordeu: la ràdio treu el pitjor de la gent!

Festes de Sants

Sempre m’ha fascinat el fet que els escarbats morin sempre boca amunt. Per això últimament (almenys des que he tornat de vacances) estic desaparegut electrònicament parlant. Això i que aviat s’acosten les festes de Sants (amb menys diners i decorats més humils que les de gràcia però molt més divertides des d’un punt de vista gens objectiu (i si no ho creuen, els hi abonem la diferència)) i que com a membre d’una comissió de festes de carrer estic liadíssim des de ja fa tres dies muntant, decorant enganxant i retallant els últims retocs. De fet, fa com cosa d’un mes (quan, més o menys, vaig començar a vagar món) que no tinc temps de llegir els articles dels meus blocs preferits, i que se m’acumulen al lector RSS o com coi es digui. Però no patiu que quan torni la calma llegiré i comentaré (tard).

I com algun cop he dit que no m’agrada comentar les meves absències (afegeixi link d’exemple), només dir que almenys fins setembre, o mitjans d’aquest a tot estirar no estaré del tot operatiu, però que no nego que pugui haver algun moviment per aquí, ja que per falta d’idees no serà.

Així doncs, només em queda convidar-vos a la millor gresca de totes les festes de Sants al carrer de cuyo nombre no quiero acordarme.