Liebster

Aquest matí m’ha sonat el despertador just quan mig en somnis estava pensant “quant deu faltar per a que em soni el despertador?”. El cas és que m’he despertat amb son i he passat tot el dia en un estat com de dormit: estudiant pels exàmens finals. Què no hi veus la similitud? Bé, et passes l’estona tancat (biblioteca vs llit)  amb el cap absent de tot el que t’envolta i quan aixeques el cap la llum et molesta.

Per això m’ha fet gràcia l’últim dels centenars de milers de comentari de l’Ahse demanant-me que em despertés. A que s’ha referit? Espero que no tingui el poder de llegir la ment i que s’hagi referit a aquest blog mort moribund de fàstic. Un gran poder requereix una gran responsabilitat i blablabla i a voltes són una pèrdua de temps.

El cas és que si, he vist els comentaris rebuts tot aquest temps, i he vist que he sigut guardonat amb un tal premi Liebster. Sembla ser que no està remunerat (llàstima), però és un premi i, quan les visites entrin a l’habitació i els hi ensenyi sempre puc inflar el pit i dir mèrits que no tinc. Cap problema. Així que aquí teniu el logotip del premi:

Cortesia del troset de servidor de WordPress d’en Pons. Pel que fa a repartir altra cop el premi (i per quintuplicat!)… el meu consell de savis particular té unes quantes idees, però he estat remenant i tots ja el teniu, així que només em queda agrair a en Pons i a l’Ahse per entregar-me el premi. Ei! Que no els coneixeu? Llegiu-los, són molt bons!! I ja de pas (i si les bases del concurs ho permeten) tornar a guardonar-los als dos.

Divendres de cinema

L’altre dia em vaig trobar una amiga en una facultat de cuyo nombre no quiero acordarme i em va haver de recordar que aquell dia era el seu aniversari. Se perfectament que els compleix el dia 13, el problema és que no se a quin dia visc, així que ahir se’m va oblidar l’article setmanal del que ja algú m’ha comentat que n’està farta. No, no cal que us amagueu, podeu fer els salts d’alegria per la manca d’article. No passa res.

Així que, aprofitant que falta poc per sortir de casa i que no puc aprofitar per fer feina us recomanaré un enllaç. Un amic estudiant de cinema ha encetat un projecte i cerca pressupost per tirar endavant la pel·lícula. Com? Doncs amb la relativament nova idea del crowfunding. El crowfunding consisteix en: tens una idea i necessites calers, proposes el projecte en una web, i la gent decideix col·laborar econòmicament per tirar endavant la idea. Evidentment, tots els col·laboradors tenen beneficis, com pot ser el DVD de la pel·lícula, entrades per l’estrena i un llarg etcètera en funció dels diners aportats. A més a més de que a partir de la teva col·laboració passes a ser mecenes. Oi que mola? Doncs va, ja esteu trigant a apretar AQUEST enllaç (o aquest altre) per veure sobre què tracta aquesta entrevista amb la mort (no us espanteu, però parlo literalment).

Retorn al món digital

De cap manera m’hagués esperat una expectació com la que va crear l’últim article, i quan vaig llegir els comentaris ahir al migdia i els nous aquesta tarda, m’he sobtat, però si voleu que us digui la veritat, i amb por a decepcionar, no he escrit gaire. Cert és que hagués sigut una bona idea portar una llibreta i un bolígraf com he vist que tothom feia, però en un primer moment vaig pensar que això afegiria pes innecessari a la motxilla. Els cas és que tampoc tinc una llibreta on escriure els meus pensaments. En part crec que aquest és un motiu pels quals no em motiva gaire escriure últimament. Provaré d’arreglar-ho.

El cas és que durant el viatge tots els peregrins que caminaven en solitari portaven una llibreta on, totes les tardes els veies escriure. Com que amb molts coincidiem durant força nits fins que ells o nosaltres fèiem etapes més curtes o més llargues i deixàvem de coincidir al albergs, els vaig poder anar seguint. Sembla com que molts dels que ens anàvem trobant tenien una història al darrere. Ja sigui una promesa o un repte que estaven duent a terme. I han de ser importants, perquè hi havia molts estrangers vinguts només a caminar i esciure els seus pensament i les seves experiències.

Suposo que aquesta és la diferència amb anar a Ibiza, Aquí hi ha creixement personal, superació, un retorn a la natura amb les vaques i els cavalls que s’acostaven en quant t’aturaves. Camins coberts d’arbres i molsa que sembla que vulguin ser algun tipus de metàfora del que cadascú ha buscat en el camí. Crec que m’he creuat amb molts més fugitius del que mai hagués pogut imaginar.

Tot i anar acompanyat, el meu objectiu del viatge era el de tenir temps per reflexionar sobre els esdeveniments d’aquest any. Finalment però, he dedicat el temps a socialitzar. Només arribar a l’estació de busos d’Oviedo vàrem conèixer una noia italiana que havia agafat el mateix avió i els mateix autobús que nosaltres i amb la que hem tingut el plaer de compartir pelegrinatge fins a Santiago. Per tant, la major part del temps l’he passat amb ella i els dos amics amb els que vaig iniciar el viatge, i les diferents persones que hem anat coneixent durant el camí. D’alguns tinc dades per contactar i passar-nos fotografies i parlar i quedar en un futur. D’altres malauradament no, però tot i que soni tòpic, l’experiència de no deixar de conèixer gent i de socialitzar i de ser feliç amb una vida de caminar, dormir i retrobar-se un altre cop al següent poble amb noves coses per explicar i nit per compartir no té preu. Per mi, que sempre he sigut tímid i tancat ha sigut un creixement molt important que ha fet que reflexionar sobre els problemes d’aquest últim any hagin passat a un segon terme, i que m’ha fet desitjar sortir descrit a les llibretes de tota la gent amb la que, en un moment o altre, hem compartit ajut, conversa, àpats o bugada.

També és cert que durant tot el viatge he tingut moment d’absoluta relaxació i pau i moments de tensió, nervis i mal humor. Però tot queda enrere en ordre de la importància que jo li dóni. I sé perfectament amb el que vull que es quedi. El proper article que penjaré, és el que vaig escriure en un d’aquests moments negatius, però el que em queda, ja està escrit.

Benvolguts, passeu de nou.

NOTA: Degut a problemes tècnics, les fotografies digitals no les tindré fins a partir del dia 20, i les de la càmera en blanc i negre fins que acabi el carret i l’enviï a revelar. Paciència.

Càlcul

Nota prèvia: escrit el 3 de juny.

Estic escrivint això en el descans que han posat en entre les dues parts d’un examen, en un full d’aquests que m’han donat i que m’ha sobrat. No se quan ho penjaré ni tan sols si ho faré. Només tinc clar que el que escriuré serà (per fi) personal. No escric amb un piti a la boca. No crec que sigui necessari per intentar escriure bé (intentar), però sembla mentida l’ingent quantitat de gent (i a sobre rima) que necessita de les aparences per ser com és. El bon escriptor no és necessàriament fumador o aficionat a la beguda, tot i que algun dels grans (grandíssims) ho sigui. I tot i ser ficció, crec que T.S. Garp n’és un bon exemple.

De fet, els meus únics vicis (entre els aquí prinunciables) són el bon cafè sense sucre i la creença (a vegades intermitent) de que tinc els collons com un toro (si em permeten parlar així de masclista. Només és perquè m’entenguin els encefalogrames plans que inventen dobles significats i marro del que escric o que, simplement ja han deixat de llegir-me). I em va bé. Per dins sempre seré més profund del que mostro i no em queixaré mai més de com sóc, perquè escriure, pensar i tot el que m’ha passat a la vida m’han demostrat que no importa com siguis. El més important és, simplement, tenir aquella sensació de control del teu organisme del que molts no volen sentir-ne a parlar.

I gaudir de les petites satisfaccions. Això sempre. Com descobrir que l’amistat amb algú que fa segles que no veus no s’ha vist ressentida i que, a sobre, sap moltes més coses de mi que jo mateix perquè em llegeix i m’ho comenta i descobreixo que vol entendre’m però que no busca idees prefixades de tot el que vomito. Una abraçada fa lidio.

Se m’acaba el full, i no vull encetar la segona cara. És vulgar veure-hi escrit el meu nom allà. Prometo que algun dia començaré a escriure escoltant la meva imaginació i ensordint una mica els meus sentiments. Potser sona la flauta i escric un bon llibre. Mentrestant, amb algunes tatxades, aquest sóc jo.

Purpura como un iris

He visto más locos fuera (mira donde quieras: almacenes, fábricas, oficinas de correos, tiendas de animales, partidos de béisbol, oficinas políticas) que dentro. A veces me preguntaba por qué estarían allí. Había un tipo absolutamente equilibrado. Podías hablar con él sin problema, se llamaba Bobby, parecía normal del todo. De hecho, parecía muchísimo más normal que la mayoría de los comecocos que intentaban curarnos. No podías hablar con un comecocos sin sentirte loco tú mismo. La razón de que la mayoría de los comecocos se hagan comecocos es que están preocupados por su propio coco. Y examinar la propia mente es lo peor que puede hacer un loco, y todas la teorías que digan lo contrario son pura mierda.

Charles Bukowski, La máquina de follar (Erections, Ejaculations and General Tales of Ordinary Madness).

Ayer. Hoy. Jamás

Rabia y asco quiero escribir hoy. Cual precursor renegado de la generación beat que aún no he tenido la desgracia de saborear. Mientras de mi cabeza no para de emanar el sentimiento de la inutilidad de los pensamiento del ego de hoy. Y para acabar de redondearlo, parece ser que exista una máquina picadora de cerebros que esta trabajando en mi. Fabricando salsa de sentimiento para que luego pueda salir fácilmente por el desagüe más cercano goteando con un color similar a la sangre por la nariz. Coágulos a parte. Cual energúmeno que sabia des de hace años la verdad pero que siempre ha querido esconder con un simple, que va, es imposible: lo que tenga que pasar pasará.

Llegarán siempre tarde las preguntas. ¿Porqué siempre llegan después de la marea de asco preguntando si el sentimiento más evidente sigue existiendo en ti?

Depresión

Depresión al saber que jamás llegaré a tener tu nivel de comprensión del mundo i de las cosas, de su amplitud, i de la capacidad de hacer que la gente se reuna a tu lado para escuchar lo que dices. Porque los genios, genios son.

Kreativ Blogger

Tot i la poca freqüència d’actualitzacions, hi ha fins i tot a qui li agrada el que pot arribar a escriure un pobre boig en aquest bloc. Fins al punt que en Carles, de Bloctècnia m’ha otorgat el premi Kreativ Blogger.

I ara, com qualsevol altre meme (els recordeu? Fa segles que no en faig!) vaig a seguir les normes: explicar set coses sobre mi (que potser sona una mica redundant sent aquest, un bloc personal) i passar aquest premi a 7 pobres víctimes del meu gust exquisit pels blocs (d’això no renego).

Set coses sobre mi i que ningú més (excepte àmplies excepcions) coneix:

– A la meva colla d’amics sovint fan acudits sobre la meva espectacular alçada.

– Sempre dic que estudio telecos… però n’amago una trampa!

– He estado en mundos que desconoceis, tenido sueños que si supierais, enloquecerias.

– Sóc del barri de la Bordeta de Barcelona. Si em voleu pegar ja teniu alguna pista més.

– Em considero membre actiu i convençut de la filosofia del Do It Yourself (DIY pa’ los amigos).

– Sóc col·laborador en un programa de Ràdio.

I ara anem a repartir els premis!

– Made by Miki.

– Temps enrere, en el regne de les rodalies, l’Ahse va llegir una revista…

– Rincon de reflexión.

– Pon’s blog.

– Salamandreta.

– Fa Lidio. Anima’t a tornar a escriure!!

Nota: Llista dels blogs en un absolut i rigurós ordre pseudoaleatori.

I ara els que sigueu més de números em direu… ei! Aquí només n’hi ha sis!

Si, ja ho se, però us comento: Quan he escrit les sis coses sobre mi m’ha costat suor i llàgrimes trobar les frases. N’he escrit 6 pensant que eren sis. I ara que ho torno a mirar veig el meu error i… bé, a les 12 en punt de la nit i amb ganes d’anar al llit no tinc masses ganes de buscar una cosa més sobre mi.

Així que per igualar les coses, també he escollit 6 blocs.

Per suposat ningú està obligat a seguir repartint aquest premi.

Temps enrere, en el regne de les rodalies, l’AhSe va llegir una revista…

Noves formes

Ahir vaig anara a arreglar el món amb uns amics i una cervesa (crec que ja m’enteneu) quan un d’ells va fer-me un comentari sobre el meu últim article i em va donar permís de penjar en el seu nom (i que tot seguit faré).

D’aquí la conversa va canviar cap a un llibre que s’està llegint de Jack Kerouak: On the road.

Vàrem estar parlant de l’estil d’escriptura que va seguir l’artista i de la manera com transmet les idees sense ser pervertides per la bona estructura literària o un embelliment de les línies.

Es veu que escrivia de tal manera que explicava les coses tal i com li rajen a la ment i les escrivia tal qual, no com la resta d’escritors que, com jo mateix, mirem de fer maco el que escrivim. Potser perquè el que volem explicar té una textura similar a la merda quan ens entra al cap, potser per una mena d’estratègi de màrketing, potser involuntària, de voler agradar als lectors en general i sense la que, potser, no seriem coneguts literàriament (anava a escriure existir literàriament, però crec que encara que ningú et conegui, segueixes existint (pienso luego existo)). Probablement aquest canvi és un dels que hauria d’evitar. Així en Kerouak aconsegueix transmetre les idees més efectivament.

Li vaig explicar que això ja ho vaig intetar amb un article fracassat en el que vaig intentar fer unb exercici similar al que un professor meu d’art va fer-nos fer quan estava a la maleida educació secundària obligatòria. I bé, ja deveu saber que vaig acabar parlant d’hipotòmans i d’altres coses que fan pensar que tinc el subconscient ben ple de merda.

Així doncs, no va trigar gaire perquè aquest amic em convencès sense proposar-mo, d’escriure un article tal com en Jack Kerouak va fer, començant explicant els antecedents aquí i fent un petit entrenament per al dia de la veritat (que avui no és).

I perquè faig un capítol de posada en comú d’aquest objectiu? Doncs per explicar més o menys perquè no ho he fet fins ara. Escriure realment el que he volgut escriure i perquè m’he censurat en infinitat d’ocasions que no han canviat la meva manera d’escriure però si que han canviat potser una mica la forma o el contingut.

Doncs perquè a vegades he volgut evitar conflictes o malentesos amb interpretacions que no farien més que portar-me problemes. Per evitar parlar, en moltes ocasions, d’algú(ns) i fer que s’entristeixi. En ocasions amb mala fe, en ocasions amb normalitat, i úlimament amb confiança.

I ahir mentre parlava ja començava a fer-me esquemes mentals sobre què parlaria i preguntant-me amb insistència com podria treure tot el suc que de ben segur dec tenir al subconscient (i no parlo de drogues, malpensats). Però avui no em veig amb forces, i avui no ho faré. No sabria fer-ho. O potser sí, o no voldria evitar-ho.

Ho faré, però avui no.

Em deixaré endur un dia més pels formalismes de la ètica. Maleït inútil…

Obrint el ulls

Serà possible que quan a la resta de la gent les coses els van malament, a mi em comencen a anar bé? Serà que són el yang de tot el vostre ying (però no sé quin dels dos és el dolent).

Serà que sóc alguna mena d’anticrist?

O, més aviat, un gilipollas que es pensa que només ell té els problemes i que creu que no hi ha solució per a cap d’ells i que creu que tenir un bloc és una excusa suficient per posar a parir la resta i les coses enlloc de fer-s’ho mirar una mica més i intentar arreglar el que està malament o el que ha fet malament (enlloc de la simplicitat d’adonar-se que allò falla).

Potser tota aquesta façana de serietat, sequedat i poques paraules només siguin per amagar això: el fàstic que em faig quan m’adono d’alguna cosa molt pitjor de la que em pugui anar rondant a mi.

Ho sento.