Zona 30

Fa uns anys, al gran estratega Joan Clos se li va acudir la genial idea de crear les zones 30. Les zones 30 són en teoria carrers pacificats en els que poden conviure cotxes, vianants i bicicletes gràcies a la limitació de velocitat a 30 km/h.

Així que un cop encesa la bombeta d’aquesta genial idea, es va pintar el terra d’un munt de carrers de Barcelona amb una marca enorme de limitació de 30 km/h en un fons vermell, considerant que allò arreglaria el trànsit de la ciutat i ja de pas duria la pau al món.

Els meus espavilats sabreu que utilitzo la bici cada dia com a mitjà de transport, per tant he hagut de patir força vegades cotxes a 1 metre de la roda de darrere apretant-me per anar més ràpid en una idílica zona 30.

Fer unes pintades a terra no significa pacificar una via.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Anuncis

L’agressivitat del petó

Aquest matí estava baixant les escales de la sortida de la facultat d’economia i empresa, on dimarts i dijous hi vaig ben d’hora per resoldre uns assumptes internacionals. El cas és que ja estava a punt d’abandonar l’últim esglaó quan he sentit que un noi i una noia es despedien. Ell ha dit, literalment: -Que vagi bé, un petó!”.

Això m’ha fet rumiar durant tot el dia, i he pensat en un article que escriuria a la tarda en un parell d’hores que tinc “lliures”. Anava a escriure que aquell noi no anirà gaire lluny així, i que el que s’ha de fer és tenir una mica d’agressivitat per donar el pas de deixar-se de paraules. Anava a ficar l’exemple de la bici, i tot el que anava a dir com exemples eren d’aquesta temàtica.

Avui però, sorprenentment, un cotxe m’ha deixat incorporar-me a un carrer quan, ni de conya, tenia jo preferència. Segons abans, un avi m’havia insistit a seguir endavant quan jo m’havia aturat per a que passes el carril de vianants (però aturat aturat, no el que fan molts de mantenir l’equilibri sense baixar de la bici).

El cas és que no se si aquella és la cantonada de la bona gent o és que el món comença a mostrar símptomes de tornar-se boig (boig com jo). Així que he improvisat l’article. Com sempre.

Prejudicis

Ahir em dirigia a la facultat en bici quan, passant per una plaça de nova construcció que té escales vaig veure que una parella de persones gran queia a terra, afortunadament des de l’esglaó més baix. Inmediatament vaig aturar-me, vaig deixar la bici a terra de qualsevol manera i em vaig dirigir per ajudar a aixecar al pobre home que havia perdut la batalla contra la gravetat (ella s’havia aixecat sola inmediatament). Un cop l’home era d’empeus i va començar a acostar-se la gent. Sobretot una dona de mitjana edat que va insistir unes quantes vegades si es trobaven bé, si s’havia fet mal i si trucaven a l’ambulància.

Fins aquí tot correcte. El que m’ha fet escriure l’article (perquè evidentment em va fer emprenyar, com sempre) és que tots els gràcies i la resta d’agraïments van anar dirigits a la senyora que preguntava. A mi cap ni un. Ni tan sols em van mirar en tota l’estona en que els vaig ajudar a aixecar-se i preguntar com es trobaven. Res de res.

Fins aquí, el títol de l’article havia de ser “Solidaritat”. Em va fer ràbia que quasi no se’m dirigís la paraula. Ara però, aquest títol s’anomenarà “Prejudicis”. És cert que la meva forma de vestir no és la més correcta. Ahir anava amb una jaqueta militar d’aquestes amb la bandera alemanya, una de les quals vaig substituir per un parche d’un grup força tranquilet. A més, el que porto al cabell, i que m’agrada anomenar projecte de rastes no atreu massa a la gent gran, però malgrat les pintes que qualsevol pugui portar, si he sigut el primer en aparèixer i he ajudat a algú que ho necessitava, potser no va sent hora d’enterrar els prejudicis?

Aquesta és una cosa que des que vaig arribar a l’adolescència m’ha passat. Des de llavors, el sol fet de ser jove i de caminar ràpid m’han convertit en un deliqüent en potència per la gent gran que agafen la bossa quan veuen que m’acosto o, descaradament, s’aturen dissimulant que miren enrrere fins que els passo i així em tenen ben controlat al davant. I no només em passa a mi.

I és una cosa que em rebenta molt. I sembla que això dels prejudicis està a l’ordre del dia. Les rosses són tontes. Doncs als països nòrdics quasi totes ho són i pel que sembla tenen una societat força culta i educada. Les nuclears són bones, barates i segures. Mentida. Tenen un rendiment magnífic, però per al ciutadà no són barates ni són segures. I no hi ha excuses perquè si són segures ho han de ser sempre i passi el que passi. Si no, no t’omplis la boca de merda. Si ets telecos saps arreglar televisions. I la llum de l’escala que no funciona.

I una llarga i desesperant llista.

Convivència sense civisme

El veí del 3r 3a treu a passejar el gos tan poc sovint que el pobre animaló no pot esperar i es caga a l’escala, regalets que no son recollits fins que arriba la dona de la neteja els dijous. El fill del 2n 4a va estar durant una setmana rascant la pintura de l’ascensor fins aconseguir que s’hi llegís “BARÇA!”. La veïna del 1r 2a va mig insinuar que jo havia espatllat el fluorescent del seu pis amb l’afirmació de que “cada dia puja caminant per les escales”. La veïna amb la que comparteixo paret d’habitació es baralla amb la seva filla uns dos cops per setmana amb els conseqüents crits. Algun veí de dos pisos més amunt posa música House a tot volum els dissabte al matí per a que ho sentin fins a Gràcia.

No se si he aconseguit explicar-me. Seguim.

Cada matí em creuo amb infinitat  de gent potencialment atropellada per la meva bici: gent que creua sense mirar, que caminen per la calçada, que no van pel pas de vianants, que caminen o seuen (real) al carril bici. Cotxes que passen el semàfor en vermell, que no fiquen l’intermitent i giren creuant-se. Motos que van per entre els cotxes fent ziga-zagues. Bicicletes que no van pel carril bici quan tenen ocasió, que van sense mans o que es creuen de mala manera.

Ens omplim la boca de merda cada dia parlant de la convivència, de viure amb civisme però després només ho busquem de portes cap enfora. Llavors, cada quatre anys acudim a les urnes per canviar el polític que aconseguirà la poltrona, per veure si ho canvia fent algun canvi que a ningú se li havia acudit: limitar la velocitat a l’entrada de Barcelona, criminalitzar la bici i igualar el perill que suposa amb el d’un cotxe, limitant-ne l’ús o incrementant les multes.

Però ningú es para a fer una reflexió profunda de si personalment tens alguna cosa a aportar per a millorar-ho tot. No se si els que tenen més tracte amb mi ho han notat, però cada dia em fa més fàstic la ciutat: odio la degeneració de la seva conducta, la impersonalització dels carrers. S’ha perdut la cerca del respecte i la convivència per la puta barata que ens ha venut l’ajuntament amb el nom de civisme. Perquè al cap i a la fi, l’objectiu inicial de la política, la filosofia, la ètica, la moral sigui quin sigui el tipus, branca o pensament és el mateix: com collons podem conviure sense acabar a punys, odiant-nos o en un manicomi?

Mala llet

Últimament m’envaeix més sovint la mala llet. Sobretot quan vaig pel carrer. Potser és el fet que torno a estar a la ciutat de forma permanent i que agafo la bici més sovint per a desplaçar-me a llocs. Tots sabeu com em poso quan vaig en bici. Odio des d’aquell que es posa davant meu quan estic esperant religiosament que el semàfor es posi verd, esperant, suposo, a ser atropellat quan arranqui. O aquell que va fent esses mentre camina per evitar que l’avanci. O simplement a tots els temeraris que posen un peu sobre el carril bici.

Potser és aquell home que, amb edat ja entrada, confon un concert dels Pets amb un concert Ska i que necessita, com els piromusicals, de tres avisos.

Potser veure la immediatesa de l’inici d’una nova i excitant rutina (sense sarcasme) fa que em posi nerviós esperant.

El cas és que arriba setembre. I amb ell, el fred, els últims dies de platja prop del CSI i, espero, que un retorn calmat a l’escriptura.

Salut.

Setembre

Amb el setembre torna la rutina i el retorn als viatges urbans que, com acostumava a fer abans d’estiu, utilitzava la bicicleta.

I avui he recordat de sobte perquè he viscut tant tranquil aquest estiu.

Perquè havia oblidat a les manades de gent que no tenen res millor a fer en la seva vida que caminar pel carril bici quan tenen metres de vorera només per a ells. També havia oblidat els bicing: una colla de persones que en general no saben què és anar en bici i que l’únic que fan és anar esbojarrats per on els hi rota destrossant la bona imatge que alguns intentem inculcar a la gent que camina (sí, iaies malcarades sobretot) i posant en perill a vianants i a la resta de ciclistes. I també havia oblidat la bonica imatge d’imaginar-me a tota aquesta colla rebent hòsties i pals. Quina sensació.