Com molts deveu saber ja, després de multitud d’articles en els que parlo del tema i que no penso enllaçar aquí perquè són molts i és molt tard, m’agrada còrrer. Sòc un d’aquests sonats que quan se’n va el sol i té una mica de temps, es posa els pantalons curts hivern i estiu i surt a còrrer amb un somriure als llavis i el cor amb baf.
Però malgrat estar acostumat a les mirades de la gent que em creuo, he rebut comentaris que no deixen de sobtar-me.
Situació: la meva àvia just quan arrivo.
– Ai! Estas todo sudado y cansado!
I és clar que estic suar i em costa respirar! El principi de l’entrenament és aquest. Sortir a còrrer, cansar-se (i, en conseqüència, suar) i el proper dia tindras un nivell de forma una mica superior. Podras còrrer més distància, o podràs fer-ho en menys temps. Sense cansanci no hi ha benefici ni somriure de felicitat quan has acabat i estas estirant.
Situació: Arrivo a la porta de l’edifici on visc i em trobo amb la veina del 3r.
-Anda, que cansado. No subes por el ascensor?
Aviam senyora, acabo de patejar-me una sortida d’uns 7-8 quilòmetres i ara agafaré l’ascensor per tres pisos? Em recorda al gag de la sèrie del tricicle de l’hotel: Tres estrelles. En el gag es veu un home que puja per un ascensor. Aquest s’atura i puja un altre vestit d’esport. El primer li pregunta al segón si va al gimnàs i aquest li diu que si. Desprès li pregunta que si va a fer cinta (o algun tipus de màquina que no recordo) i l’esportista diu: No, vaig a la màquina de pujar escales.
Potser són batalletes sense importància, però em fan pensar en la poca cultura esportiva que té la gent. Mai he vist ningú fer comentaris sobre el cansanci d’algun noi que ha jugat un partit de futbol, i axò que vaig estar moolt anys jugant-hi. I, [ironia] no crec que el fet que el futbol sigui l’esport més adorat en aquest país tingui cap tipus de relació amb això [/ironia].
Com sempre, aquí les coses van diferent de la resta del món. Ens cal el canvi de mentalitat que ens faria oberts. Cal una revolució de la idea.
Filed under: esport, Fauna urbana, Sol passar | Tagged: esport, gent |
Bloc d'un maníac fugitiu 
Suar, fer esport, cansar-te, buff mira que ets estrany eh…
Em perdonaràs l’estupidesa momentania, inútil, però no entenc la []ironia[/].
El canvi de mentalitat potser mai no es farà. Mira al pons007 estranyant-se!
Recordo perfectament el gag del tricicle. Has explicat amb un puntet àcid la teva “historia ràpida” i tens tota la raó. Jo a més a més, em trobo amb una altre problema afegit. Quan surto a córrer em demanen si no em fa por d’anar sola. Sóc una noia! I amb tantes coses dolentes que passen avui dia…!!! M’agrada sortir a córrer als camps del costat de casa meva i sembla que si ets noia i no vas degudament acompanyada no ets gaire normal.
Això si que fa rabia, que no puguis fer el que et ve de gust “perquè ets noia”!
I encara et parles amb aquet tipus de gent?
ahse: vull dir que com que tothom té el futbol en un pedestal mai criticaran que els jugadors es cansin. Al contrari! Els demanaran molt més del que humanament són capaços de fer.
zillahh: és que la gent acostuma a veure sobretot homes corrents. Hi ha poques noies, i la gent també ha de fer el canvi en aquest sentit. De fet és poc probable que et passi res perquè… arrenques a còrrer i llestos! És una cosa bona d’aquest esport. De fet gràcies a aquesta afició em vaig desempallegar d’un lladre un dia que em van voler atracar.
Doncs jo sóc de les que després d’anar al gimnas pujen amb ascensor :p i fins i tot he anat al gym en cotxe… Tot depen de la mandra k em fa anar-hi a peu, clar k es cert k faig potser mes exercici alla, xo es tot un luxe no arribar suat a casa despres de dutxarse al gimnas :p
Jo també sóc de córrer.
Al principi em va costar, per la vergonya d’nara amb pantalons curts a l’hivern i que et miressin amb carra rara.
Però ara, a més de notar que el cos agraeix que cremi adrenalina pel carrer, la meva ment també està millor. És com un alliberament, se me’n fot rl que pensin de mi i em mirin. Com diu un amic: Duele más al que mira que el que enseña.