Ara mateix em sento com un Garp qualsevol que necessita enamorar a la seva Helen qualsevol amb un conte que a ella li sembli maco.
Però l’alberg està ple de Garps i Helens que escriuen i que busquen tots el mateix objecitu, i deprimeix força que gent hi hagi gent que odio i que fa el mateix que jo i que es fa el sensible escrivint a l’herba quan després fumen i riuen humor groller.
Odio les presses i haver de caminar ràpid per tenir lloc a un alberg que després s’omplirà de Garps i Helens i Alices. Perquè tot rei necessita el seu bufó.
Nota: Com havia dit, aquest és el segon full que vaig escriure durant el viatge. Per entendre’l, caldria llegir-se abans un gran llibre de John Irving: El mundo según Garp. Ve tard, perquè com sempre, utilitzo l’excusa de cada any. Demà vaig a visitar Itàlia. Ens tractarà bé? Això espero.
Filed under: Dos, Fauna urbana, Paranoies maníaques, Viatge | Tagged: Dos, gent, jo, mental, Viatge |
Bloc d'un maníac fugitiu 
encara tens sort que només hi ha Garps i Helens i Alices, podria ser pitjor, podria haver-hi Jonathans i Jennifers…
Interessant post… Crec que al final acabaré baixant-me la peli del Garp aquest i el seu món, no entenc com t’ha pogut cridar tant l’atenció el llibre – la descripció que fan a la wiki sobre el tal no és gens guay i sembla més aviat un llibre dels avorrits.
Millor deixa’t d’excuses i escriu mentre vas viatjant!! 😀
No!! Per tot el que vulguis, no vegis la pel·lícula!!!! És molt dolenta! La pitjor adaptació que he vist mai. La vaig veure pensant que si Robbin Williams era en Garp podia ser bona, però ni de bon tros.
Ostres… I si el llibre resulta ser tan avorrit com la wiki el pinta?? 😐
Crec que si et veiessis a tu mateix a l’alberg no t’acabaries de cauré be del tot…
En el meu cas, com a mínim jo tinc aquesta sensació…