Verídic i inexplicable

Al principi, quan la gent rebia una carta, la llegia i després la responia. Quan es va inventar el telèfon, la gent trucava i el receptor agafava la trucada. Al principi fins i tot la gent esperava que algú truqués per provar aquell meravellós giny. Més tard van venir els telèfons mòbils i la gent va seguir amb el costum de trucar i agafar les trucades. Amb els sms va passar el mateix, i tot i que algú es va acostumar a contestar amb una trucada perduda, la gent contestava.

Finalment es va inventar el correu electrònic i, sobtadament, la gent va començar a trobar un munt d’excuses per no contestar mai i fer de la comunicació, quelcom impossible.

Eficiència

Aquest matí he quedat amb un professor que m’havia de signar un paper que necessito per la matrícula. Havia quedat que l’aniria a veure al despatx a les 10 i li va semblar bé, però avui l’he estat esperant al passadís fins que ha arribat a les 10:17. Un professor universitari que fa tard dóna una imatge força pobre de l’eficiència d’aquest país, i és que últimament no penso en res que no sigui com de decadent és aquest país en els últims anys (o almenys des que tinc consciència).

Un altre exemple. Ahir al matí vaig anar al museu de la ciència, també conegut com a CosmoCaixa. Reconec que sóc un d’aquests penjats que en les 4 hores que vaig estar allà em vaig passar 3 i mitja mirant la zona de física, llegint la informació abans de “jugar”. Mentrestant m’anaven passant per tots costats nens de com a molt 7 anys d’un casal que els havia portat al museu. Va ser molt graciós estar admirant la refracció de la llum en una lent mentre un nen no parava de picar el boto d’encendre esperant que succeís alguna cosa espectacular. Està bé que els nens hi vagin, toquin i que, encara que no entenguin res, marxin amb el record d’haver vist peixos gegants, un tamboret que gira gràcies a una roda que agafes a les mans o un bloc de gel gegant. Això està molt bé quan ets un nen, però també em van avançar molts adults que tocaven les coses i que en veure que no feien res (quan simplement, allò trigava una mica en posar-se en marxa) o que no entenien el que passava marxaven ràpid sense ni tan sols llegir l’explicació del que estaven mirant. Per això també penso que no anirem gaire lluny en un país on tothom busca les coses immediates, sense permetre un temps  a la reflexió a la lectura calmada.

Un altre exemple d’això últim és la gran quantitat de llibres que he trobat a la venta sobre la plataforma Arduino. Fa unes setmanes vaig adquirir una placa i he estat programant i jugant una mica estudiant el llenguatge amb el que es programa. En canvi tots els llibres contenen informació de com construir robots i altres coses sense donar una base teòrica, amb la promesa de construye tu propio robot! quan de propi no té res.

I ara per la tele em diuen que no se quins índex han pujat, de tal manera que estem amb un peu dins del rescat. Sincerament, no m’estranya gens en un país que viu de vendre l’esforç dels altres i que no intenta agafar un producte i donar-li un valor afegit mitjançant una millora tecnològica, de qualitat, de comoditat, si no amb una simple i pura especulació que ens està portant a les portes de l’infern econòmic.

Càlcul

Nota prèvia: escrit el 3 de juny.

Estic escrivint això en el descans que han posat en entre les dues parts d’un examen, en un full d’aquests que m’han donat i que m’ha sobrat. No se quan ho penjaré ni tan sols si ho faré. Només tinc clar que el que escriuré serà (per fi) personal. No escric amb un piti a la boca. No crec que sigui necessari per intentar escriure bé (intentar), però sembla mentida l’ingent quantitat de gent (i a sobre rima) que necessita de les aparences per ser com és. El bon escriptor no és necessàriament fumador o aficionat a la beguda, tot i que algun dels grans (grandíssims) ho sigui. I tot i ser ficció, crec que T.S. Garp n’és un bon exemple.

De fet, els meus únics vicis (entre els aquí prinunciables) són el bon cafè sense sucre i la creença (a vegades intermitent) de que tinc els collons com un toro (si em permeten parlar així de masclista. Només és perquè m’entenguin els encefalogrames plans que inventen dobles significats i marro del que escric o que, simplement ja han deixat de llegir-me). I em va bé. Per dins sempre seré més profund del que mostro i no em queixaré mai més de com sóc, perquè escriure, pensar i tot el que m’ha passat a la vida m’han demostrat que no importa com siguis. El més important és, simplement, tenir aquella sensació de control del teu organisme del que molts no volen sentir-ne a parlar.

I gaudir de les petites satisfaccions. Això sempre. Com descobrir que l’amistat amb algú que fa segles que no veus no s’ha vist ressentida i que, a sobre, sap moltes més coses de mi que jo mateix perquè em llegeix i m’ho comenta i descobreixo que vol entendre’m però que no busca idees prefixades de tot el que vomito. Una abraçada fa lidio.

Se m’acaba el full, i no vull encetar la segona cara. És vulgar veure-hi escrit el meu nom allà. Prometo que algun dia començaré a escriure escoltant la meva imaginació i ensordint una mica els meus sentiments. Potser sona la flauta i escric un bon llibre. Mentrestant, amb algunes tatxades, aquest sóc jo.

Opinions foranies

L’altre dia vaig sentir una conversa d’una joves estrangers que devien ser estudiants Erasmus, doncs parlaven sobre assignatures varies i van pujar a Plau Reial (línia verda). En el trajecte em vaig quedar amb un comentari:

What I dislike most of here is that everybody cheats. I don’t like it. I don’t cheat, but everybody does.

Sentit just el dia abans de l’examen final d’una assignatura que estic repetint per ser l’únic que no va copiar. Queda tot dit.

Voluntats tergiversades

Aquest matí he estat estudiant a la biblioteca i com acostuma  a passar hi havia un xivarri impressionant. La gent va a la biblioteca, on es passa la major part del temps xiuxiuejant sobre les coses que fa a fora, les seves batalletes. Aleshores van al bar a fer un cafè o una cervesa i comencen a parlar sobre autors que han llegit i la seva literatura o mètodes, sobre llibres que els han interessat o sobre teories de la física i intenten resoldre fins i tot algun problema. I jo tot això ho he vist i ho he viscut.

Ningú se centra en el que està fent i així ens va les coses. Parlant al bar sobre com arreglariem la política o l’ètica no servirà de res si després no surts al carrer i ho practiques. I això també ho he vist. Per això se’m posa la pell de gallina quan penso en els herois que van fer-nos obrir els ulls que a plaça Catalunya es pot fer molt més que donar de menjar als coloms.

Ens han fet veure que no cal que ens conformem amb un país de charanga y pandereta i ens han fet pensar d’una vegada: perquè no comencem a fer les coses bé? Perquè no fem que aquest país deixi de tenir les voluntats tergiversades i les idees mal plantejades?

La caducitat de la ciència ficció

L’última polèmica és que Punto Pelota ha modificat un vídeo eliminant fotogrames per a que sembli que la falta de Pepe sobre Alves no sigui tal i que el seu peu passi a un pam de la cama culé.

Fent memòria, la Gazeta va eliminar l’esvàstica tatuada al braç d’un militar que portava una figura de setmana santa.

Tot en poc més d’una setmana. El que ens pot dur a pensar en una mitjana de dues modificacions d’imatges (importants) cada setmana. Tinc vint-i-un anys i no vull fer el càlcul perquè sortirà un nombre tan elevat que el més probable és que em fes tancar a l’habitació a esquivar tota notícia.

A vegades penso que la novel·la 1984 és una genial obra de ciència ficció en el que s’aconsegueix que la gent tingui un pensament únic on el que pensa diferent és titllat de criminal. En el que poca gent cau és que arriba un dia on la ciència ficció esdevé realitat. Jules Verne és una víctima del pas dels anys. Sembla ser que li ha arribat el moment a Orwell.

Prejudicis

Ahir em dirigia a la facultat en bici quan, passant per una plaça de nova construcció que té escales vaig veure que una parella de persones gran queia a terra, afortunadament des de l’esglaó més baix. Inmediatament vaig aturar-me, vaig deixar la bici a terra de qualsevol manera i em vaig dirigir per ajudar a aixecar al pobre home que havia perdut la batalla contra la gravetat (ella s’havia aixecat sola inmediatament). Un cop l’home era d’empeus i va començar a acostar-se la gent. Sobretot una dona de mitjana edat que va insistir unes quantes vegades si es trobaven bé, si s’havia fet mal i si trucaven a l’ambulància.

Fins aquí tot correcte. El que m’ha fet escriure l’article (perquè evidentment em va fer emprenyar, com sempre) és que tots els gràcies i la resta d’agraïments van anar dirigits a la senyora que preguntava. A mi cap ni un. Ni tan sols em van mirar en tota l’estona en que els vaig ajudar a aixecar-se i preguntar com es trobaven. Res de res.

Fins aquí, el títol de l’article havia de ser “Solidaritat”. Em va fer ràbia que quasi no se’m dirigís la paraula. Ara però, aquest títol s’anomenarà “Prejudicis”. És cert que la meva forma de vestir no és la més correcta. Ahir anava amb una jaqueta militar d’aquestes amb la bandera alemanya, una de les quals vaig substituir per un parche d’un grup força tranquilet. A més, el que porto al cabell, i que m’agrada anomenar projecte de rastes no atreu massa a la gent gran, però malgrat les pintes que qualsevol pugui portar, si he sigut el primer en aparèixer i he ajudat a algú que ho necessitava, potser no va sent hora d’enterrar els prejudicis?

Aquesta és una cosa que des que vaig arribar a l’adolescència m’ha passat. Des de llavors, el sol fet de ser jove i de caminar ràpid m’han convertit en un deliqüent en potència per la gent gran que agafen la bossa quan veuen que m’acosto o, descaradament, s’aturen dissimulant que miren enrrere fins que els passo i així em tenen ben controlat al davant. I no només em passa a mi.

I és una cosa que em rebenta molt. I sembla que això dels prejudicis està a l’ordre del dia. Les rosses són tontes. Doncs als països nòrdics quasi totes ho són i pel que sembla tenen una societat força culta i educada. Les nuclears són bones, barates i segures. Mentida. Tenen un rendiment magnífic, però per al ciutadà no són barates ni són segures. I no hi ha excuses perquè si són segures ho han de ser sempre i passi el que passi. Si no, no t’omplis la boca de merda. Si ets telecos saps arreglar televisions. I la llum de l’escala que no funciona.

I una llarga i desesperant llista.

L’épica de la caiguda

És com adonar-se que has caminat fins a l’escorxador. El mateix. Que tots són carnissers i que ningun d’ells pretenia tenir la pietat que t’havien venut.

I que no, que l’ull de Dalí i Buñuel no era una farsa com et volien fer creure. Només era per ajudar-te a viure enganyat.


I no. Ningú escriurà cap batalla èpica per tu. No estaria malament sentir-se heroi per una vegada. Sentir-se qui controla el seu propi destí (o si vols sino, que sona igual de bé).

Però la vida no està feta per sonar bé. S’ha d’anar afinant. Com un instrument, i ningú t’ha donat el maual d’instruccions ni l’afinador adequat.

De manera que encara que Déu sigui un triangle amb un ull, un plat d’espaguetis o un subespai vectorial, crec que tots coincidirem a dir que tot indica a que és un fill de la grandíssima puta, i que la religió no és més que la fundadora del màrqueting.

Amén.

pd: i les relacions socials un empresa associada.

Egipte i la LOGSE

Avui anava en el tren de sempre quan de sobte s’ha sentit soroll de cops i he vist que unes pedres xocaven contra els vidres. Quan m’he acostat a la finestra per veure qui havia apedregat el tren he vist que 4 nanos fugien. Tots ells anaven amb la caputxa ficada i duien quatre jaquetes de colors diferents i llampants amb lletres blanques per tot arreu similars a la roba de Quicksilver (que excepte el color m’han semblat totes iguals).

Segurament, després d’aquest petit acte totalment justificable per l’avorriment que devien estar passant el pobres nanos, segurament han anat a casa seva a jugar a la Play Station 3, han tractat els seus pares a patades (segurament perquè s’ho mereixien) i han sopat sols a l’habitació veient una sèrie o una pel·lícula.

Les últimes setmanes ha caigut el govern de Tuníssia i el d’Egipte aguanta amb el vent mundial en contra. A més, molts més països es troben en situacions semblants.

Quan ho vaig veure em vaig il·lusionar pensant que aquí potser hi hauria una cosa semblant. Manifestacions demanant explicacions per la desaparició de fons públics en mans privades, per un reforma laboral que pensi en els treballadors, per demanar al polítics que no actuin com a titelles de les multinacionals i els USA Inc.

Però això no passarà mai. Hem arribat a un punt de no retorn en el que els actes subversius no els mouen ideals de canvi, de cerca del benestar. El mouen una joventut sense futur ni amb ganes de trobar-lo que s’han trobat amb una educació patètica i perjudicial, uns partits polítics que han banalitzat el ideals i han reduit la política a picabaralles sense sentit i a un canvi de jaqueta humiliant que ha estat acceptat per la població analfabeta d’aquest país, que viu amb les orelles tapades i amb els ulls clavats al diari Qué! i a España en Directo.

I no, España no va bien, i mai hi anirà si les coses no canvien. És a dir, si la gent no canvia.

Mentrestant seguim tirant pedres als trens i ficant pals als carros. No arregla res. Però almenys és divertit.

Classes particulars per a mares

Fa uns mesos, el professor de l’assignatura d’àlgebra lineal ens va dir, mig bromejant, mig seriosament, que un exemple d’espai vectorial seria un supermercat. Nosaltres ingenus que quasi no enteníem el que era, vam riure. Al dia següent, va dir que un carro de la compra era un bon exemple de subespai vectorial. Vàrem tornar a riure.

Aquesta tarda, he tornat a fer una classe particular a un noi de segon de batxillerat que té certes dificultats per treballar amb matrius. Això m’ha fet pensar que quan les mares (perquè quasi sempre truquen elles) em truquen per a que els hi faci classe als fills, no mostren cap interes per a que el fill/a entengui l’assignatura que li ensenyaré. Totes diuen que el nen ha suspès i que a veure si aconsegueixo que aprovi. Cap d’elles em diu que el nano no entén l’assignatura. Fins i tot algunes, les més agosarades, em diuen directament que li ensenyi a resoldre els problemes.

Però cap d’elles se n’adona que estan hipotecant els estudis del seu fill. Aprovar no serveix de res si no entens la matèria i, de fet, és molt més fàcil aprovar si entèns què és el que estas fent, i més en assignatures com matemàtiques i física on tot té un perquè. Però això no els importa. El que importa és que el nen aprovi i amagar malament el problema per seguir endavant amb la tranquilitat del que es pensa que ha arreglat els problemes.

Dijous tinc l’examen d’àlgebra, i aquest matí he recordat l’exemple del supermercat i el carro de la compra. Amb els conceptes ben frescos, he entès les analogies. I ha sigut una enorme satisfacció pensar que entendre el que s’estudia, significa, de fet, aprendre.