L’épica de la caiguda

És com adonar-se que has caminat fins a l’escorxador. El mateix. Que tots són carnissers i que ningun d’ells pretenia tenir la pietat que t’havien venut.

I que no, que l’ull de Dalí i Buñuel no era una farsa com et volien fer creure. Només era per ajudar-te a viure enganyat.

I no. Ningú escriurà cap batalla èpica per tu. No estaria malament sentir-se heroi per una vegada. Sentir-se qui controla el seu propi destí (o si vols sino, que sona igual de bé).

Però la vida no està feta per sonar bé. S’ha d’anar afinant. Com un instrument, i ningú t’ha donat el maual d’instruccions ni l’afinador adequat.

De manera que encara que Déu sigui un triangle amb un ull, un plat d’espaguetis o un subespai vectorial, crec que tots coincidirem a dir que tot indica a que és un fill de la grandíssima puta, i que la religió no és més que la fundadora del màrqueting.

Amén.

pd: i les relacions socials un empresa associada.