Ja fa uns dies que he tornat a Barcelona. Com suposava, a Itàlia m’han tractat bé. Molt bé. Millor del que m’esperava donada la imatge del país que tenia gràcies als simpàtics imbècils italians post-adolescents que poblen Lloret de Mar a l’estiu i que havíen convertit la meva idea d’Itàlia com la d’un país amb moltes ulleres de sol i amb gent maleducada que va en grupets i que crida molt. Afortunadament, alguns tòpics són més falsos que la productivitat en una secretaria acadèmica.
El cas és que he deixat passar uns dies en part per l’estupefacció que m’ha sobtat des que sóc aquí. Vinc d’un país que està força malament, on el bitllet del bus aeroport Padova ha passat de costar 4 a 8 €, però que tenia convocada una manifestació pel dia 6 i, pel que m’ha arribat de segones veus, hi ha vaga als aeroports. Després arribo aquí i em trobo un país preocupat per la sentencia d’un tribunal format per jutges i que preten aplicar mesures a la comunitat educativa. El dia que polítics i jutges decideixin consultar a professors i pedagogs per aplicar alguna mesura hi haurà la mateixa expectació que la que hi hauria si es trobés vida intel·ligent a Mart.
Canvia la notícia i veig que tothom té un ull a la borsa perquè no ha deixat de baixar des que una dona important però desconeguda fins fa no res ha dit que això és l’apocalipsi, fins arribar a l’extrem de trobar un titular tan estúpid al diari 20 minutos (clica per descarregar-te la portada) com aquest:
El miedo a una recesión global hunde las Bolsas y los mercados de deuda
Un profà en economia com jo llegeix entre línies fins entendre:
El miedo a una recesión global provoca una recesión
Sense el global, perquè sembla que la Merkel té a tota Europa agafada del coll.
En fi, que a Itàlia tot semblava molt llunya i les persones molt properes, el menjar espectacular encara que molts àpats fossin entrepans i la constitució no era més que paper mullat al que no fer cas fins que, en arribar a Barcelona s’ha convertit en paper mullat que preocupa. Si ens en sortim d’aquesta, i coincidim mai per Padua us convido a un Spritz. Beer&Blog a la nueva usanza. I veureu que encara que el meu bloc sigui més apocalíptic que la senyora de la que us he parlat abans, sóc feliç.
Nota: El carret encara no està enviat a revelar. Paciència.
Filed under: Fauna urbana, noticies, Reflexió, Tallant caps, Viatge | Tagged: gent, reflexió, societat, Viatge |
Bloc d'un maníac fugitiu 
tothom acollonit per una recessió global a escala planetària i jo tan feliç fent explotar un plàstic de bombolletes ^^
Ja es pot acabar el món, mentre tinguem plàstics de bombolletes que passi el que vulgui.
Bentornat un cop més!! A veure si et tornes una mica més productiu amb aquest bloc. 🙂
Jo crec que la cosa que vol dir el títol d’aquella portada és que la Bolsa i els tals mercats són una farça i per tant tampoc no passarà *res* si tornen al buit del qual han sortit.
Jo també
Italia és fantàstica, i els italians a casa seva també. El mateix em va passar la primera vegada que vaig anar allà, tenia la imatge al cap dels italians que visiten les nostres costes i vaig tenir que canviar d’opinió. M’afegeixo a la petició de més posts…
Què esperes per actualitzar?!
Encara no has revelat les fotos??