Si, coses que passen, no dorms sota la mirada dels núvols a la fosca, no passarà res que pertorbi el meu turment. Si, per coses que passen, imagino el teu cos dormint en llit aliè no hi haurà temps que deixi a la vetlla.
Si, per coses que passen, t’imagino dormint acompanyada, no passarà res que molesti el teu son. Passaran coses que no sabràs mai tot i estar compartint la foscor que no vols mirar i a la que tanques els ulls.
Potser començaré aparèixer, poc a poc a prop teu. Apareixent sense ser esperat. Desitjós de tu. Imaginant-me allà fins arribar a ser-hi. Sent una substitució sorda, apareixent al teu costat.
I tot, només per girar-me i passar la meva mà per sobre teu i reposar-la exactament a sobre del teu melic per gaudir la vibració de la teva calma.
I dormir. Dormir com mai ho he fet, sabent-me feliç.
I deixar d’escriure. Doncs, mai imaginaré una imatge més bella que mereixi ser escrita.
Deixar d’escriure i pensar que, ja que tot aquest bloc va començar per escriure sobre tu, almenys recuperar-te per escriure’t saben-te identificada, bella i desitjada.
Deixar d’escriure i no saber si encara escric la realitat o si començo a escriure imaginant.
Filed under: Dos, Paranoies maníaques | Tagged: Dos, nostàlgia |
Bloc d'un maníac fugitiu 
Ben interessant aquest post… Ara mateix m’agradaria veure les mans que l’han escrit, pero no em facis cas inutil, deu ser la regla que em torna encara mes rara del que soc normalment.
De totes maneres, si algun dia vols fer un post sobre les teves mans, endavant! Jo segurament t’aplaudire. 😉
Potser si que t’has tornat un destí desitjable…
t’estimo