Converses ocultes

Fa un temps vaig parlar de missatge ocults, parlar sobre la gent, dir coses que no t’atreviries a dir a la cara.

Amor, odi d’amagatotis. Potser com un covard. I sembla que em persegueixin, m’estic tornant boig (més encara), perquè em sembla trobar-ne a tot arreu, a cada conversa, a cada blog que visito. Potser és fals però no puc evitar identificar-me en tot allò que llegeixo. I quan ho trobo i veig aquesta referència sempre faig el mateix: canvio de finestra i començo a mirar totes les que tenia obertes: totes les actualitzacions del ñoñolog que volia mirar, els altres blogs que segueixo, els comento, i hi navego.

I quan he acabat de fer allò que volia fer torno a la pàgina, que ara és l’única que resta oberta, i la rellegeixo, amb calma, pausadament, com el que repassa un exàmen i sap que té vint minuts per endavant, com el que rellegeix un poema de Machado (dels dos), de Blas d’Otero, de Bécquer, per intentar copsar una mica més de la profunditat que mai arribaré a copsar en tota la seva plenitud, com aquell que repassa un poema que acaba d’escriure i s’autocensura expressions, frases, i decideix canviar-les per d’altres més belles, per d’altres que li semblen més apropiades per expressar el que desitgi expressar amb més força o per apaivagar la ràbia o l’odi o la recança que pot haver escrit.

I si la situació ho requereix, comento. Amb més sentiment que de costum.

Però la meva intenció no era escriure una segona part de missatges ocults. No ben bé sobre la mateixa temàtica. Era més personal. I ho serà.

Succeeix en situacions més íntimes, més de tu a tu. Per exemple. tens una cita amb una persona del sexe succeptible per a que quedis irremeïablement penjat, en el meu cas, una noia (per a facilitar la redacció durant la resta de l’article), cosa que en el meu cas passa molt poc sovint (sense ànims d’exagerar ni de causar llàstima). I no és per ganes. Quedi constància d’això.

Quedeu, sopeu, o aneu a prendre alguna cosa o el que s’acostumi a fer. Però tan se val el menú, que com sabreu, acostumo a anar-me per les rames en els meus articles. Sempre hi ha el moment en que comenceu a xerrar, a destapar a poc a poc i de forma més o menys sensual la vostra forma de ser, de pensar, el vostre passat, el vostre present, intentar assentar un futur. M’encanten aquests moments on en la intimitat d’una taula o d’una barra, (perquè la intimitat la creen les persones que volen estar-ho, no depèn de la gent que hi ha) permet una conversa sincera, sensible, on t’acabes destapant com ets. Desfullant la rosa de la que estàs fet. Les poques vegades que he viscut aquesta situació és el moment idòni per a que trobis missatges ocults en aquestes converses. No són ben bé missatges ocults. Em refereixo a aquells moments en que esteu parlant d’un tema molt concret i ben delimitat, però potser la vergonya no permet fer-ho bé, i al final sempre acabeu parlant-hi fent analogies, indirectes, parlant d’una altra manera, dense atrevir-se a parlar en propietat.

Quantes històries s’han perdut així, no creieu? Els dos en parleu, sabeu que ho esteu fent, però d’aquella manera tan extranya. Sabeu a què us referiu, però no us atreviu a parlar directament. Més o menys com ara, que no se expressar la situació, com la que tinc a cap i que, per motius obvis no penso treure a la llum, però que guardo amb gran carinyo. Potser és una situació que només m’ho sembla a mi, però em fa feliç creure-me’n protagonista.

Aquests moments em transvalsen, però m’encanten. Els trobo preciosos.