Converses ocultes

Fa un temps vaig parlar de missatge ocults, parlar sobre la gent, dir coses que no t’atreviries a dir a la cara.

Amor, odi d’amagatotis. Potser com un covard. I sembla que em persegueixin, m’estic tornant boig (més encara), perquè em sembla trobar-ne a tot arreu, a cada conversa, a cada blog que visito. Potser és fals però no puc evitar identificar-me en tot allò que llegeixo. I quan ho trobo i veig aquesta referència sempre faig el mateix: canvio de finestra i començo a mirar totes les que tenia obertes: totes les actualitzacions del ñoñolog que volia mirar, els altres blogs que segueixo, els comento, i hi navego.

I quan he acabat de fer allò que volia fer torno a la pàgina, que ara és l’única que resta oberta, i la rellegeixo, amb calma, pausadament, com el que repassa un exàmen i sap que té vint minuts per endavant, com el que rellegeix un poema de Machado (dels dos), de Blas d’Otero, de Bécquer, per intentar copsar una mica més de la profunditat que mai arribaré a copsar en tota la seva plenitud, com aquell que repassa un poema que acaba d’escriure i s’autocensura expressions, frases, i decideix canviar-les per d’altres més belles, per d’altres que li semblen més apropiades per expressar el que desitgi expressar amb més força o per apaivagar la ràbia o l’odi o la recança que pot haver escrit.

I si la situació ho requereix, comento. Amb més sentiment que de costum.

Però la meva intenció no era escriure una segona part de missatges ocults. No ben bé sobre la mateixa temàtica. Era més personal. I ho serà.

Succeeix en situacions més íntimes, més de tu a tu. Per exemple. tens una cita amb una persona del sexe succeptible per a que quedis irremeïablement penjat, en el meu cas, una noia (per a facilitar la redacció durant la resta de l’article), cosa que en el meu cas passa molt poc sovint (sense ànims d’exagerar ni de causar llàstima). I no és per ganes. Quedi constància d’això.

Quedeu, sopeu, o aneu a prendre alguna cosa o el que s’acostumi a fer. Però tan se val el menú, que com sabreu, acostumo a anar-me per les rames en els meus articles. Sempre hi ha el moment en que comenceu a xerrar, a destapar a poc a poc i de forma més o menys sensual la vostra forma de ser, de pensar, el vostre passat, el vostre present, intentar assentar un futur. M’encanten aquests moments on en la intimitat d’una taula o d’una barra, (perquè la intimitat la creen les persones que volen estar-ho, no depèn de la gent que hi ha) permet una conversa sincera, sensible, on t’acabes destapant com ets. Desfullant la rosa de la que estàs fet. Les poques vegades que he viscut aquesta situació és el moment idòni per a que trobis missatges ocults en aquestes converses. No són ben bé missatges ocults. Em refereixo a aquells moments en que esteu parlant d’un tema molt concret i ben delimitat, però potser la vergonya no permet fer-ho bé, i al final sempre acabeu parlant-hi fent analogies, indirectes, parlant d’una altra manera, dense atrevir-se a parlar en propietat.

Quantes històries s’han perdut així, no creieu? Els dos en parleu, sabeu que ho esteu fent, però d’aquella manera tan extranya. Sabeu a què us referiu, però no us atreviu a parlar directament. Més o menys com ara, que no se expressar la situació, com la que tinc a cap i que, per motius obvis no penso treure a la llum, però que guardo amb gran carinyo. Potser és una situació que només m’ho sembla a mi, però em fa feliç creure-me’n protagonista.

Aquests moments em transvalsen, però m’encanten. Els trobo preciosos.

Advertisements

11 Respostes

  1. m’agradaria comentar…. però la por d’esguerrar el que acaves d’escriure fa que em calli i m’ho guardi per mi…

  2. si, aquests moments estan bé

  3. Líric. I punt.
    Basat en fets reals. Crec que a tots ens ha passat algún cop.

  4. Suposo que em trobaras molt prosaica, pero a mi em sembla que els qui no saben aprofitar-se d’aquests moments per arribar mes enlla d’uns quants tocs o son massa joves, o son massa tontos.

  5. AhSe: Blasfèmies.
    La timidesa és un estat basntant primitiu que pot també afectar en els primers moments.

  6. Gràcies, m’acabeu de dir jove, tonto i primitiu.

  7. Jac: Em sembla una gran perdua quedar-te als principis, quan es ben clar que pots arribar a mes – sempre que vulguis, es clar! Si es que no vols, doncs no arribes i… be, no passa res. Tu no veus que l’inutil parla d’histories perdudes amb el pretext de “no atrevir-se”?! I a mes resulta que jo soc la qui esta blasfemiant??? Mare de deu!

    Inutil: Que ja no ets jove? Vols dir?!

  8. podries actualitzar almenys així no em sentiré tan abandonada 😦

  9. Pots actualiztar ja, si us plau??? Qualsevol dels teus 2 blogs!!!
    ¡¡¡¡¡¡¡ I no, no estic fent poublicitat!!!!!

  10. pobret, deixeu-lo expressar-se… quan un (almenys parlo per mi) no actualitza el blog ho fa per dues raons: la primera és la de deixar constància que estàs orgullós de com t’ha quedat el post, i la segona és la vagància o el descuit, o l’excés de feina que fa que no tinguis temps ni per dormir…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: