De com vaig caure a la secta, impressions i confessions

− Tot va començar com un joc. Una tonteria sense sentit que ens feia riure. Passàvem moltes estones dient tonteries d’aquest home. Cap d’elles creïbles, però a qui li importa?

« Després van seguir les tardes llegint frases amb actes divins, forces sobrehumanes, coses que només ELL podia fer. I com rèiem!

« Més tard van venir els vídeos. També passàvem moltíssimes hores mortes (i hores útils que inutilitzàvem) veient vídeos amb veus robòtiques i estranyes llegint proeses com si d’una Bíblia en web 2.0 es tractés.

« Així va començar tot. Des de llavors vam començar a adorar a aquella persona. Els que no ho feien eren mirats malament i tractats amb escarni fins que la pressió de grup podia amb ells i s’unien a nosaltres. Fins que al final van caure a la secta de l’omnipresent (i no per la seva qualitat de diví, sinó perquè era (i encara és) impossible trobar una conversa sense que ELL hi sigués). Jo era com ells. Vaig caure així, em vaig deixar endur.

« Aquells moment eren incòmodes. Tothom sobreactuava, potser intentant fingir per no ser mirat per sobre de l’espatlla. Per sentir-se integrat. Tot era exagerat, dit a crits.

« Però a mi mai em va satisfer. No creia res d’allò, amb els mesos vaig deixar de passar-m’ho bé amb les seves meravelles. La broma estava arribant massa lluny, i jo mai m’havia considerat part de la broma. Perquè jo no reia.

«Però doctor, no menteixo quan li dic que JO ODIO A CHUCK NORRIS.