Voluntats tergiversades

Aquest matí he estat estudiant a la biblioteca i com acostuma  a passar hi havia un xivarri impressionant. La gent va a la biblioteca, on es passa la major part del temps xiuxiuejant sobre les coses que fa a fora, les seves batalletes. Aleshores van al bar a fer un cafè o una cervesa i comencen a parlar sobre autors que han llegit i la seva literatura o mètodes, sobre llibres que els han interessat o sobre teories de la física i intenten resoldre fins i tot algun problema. I jo tot això ho he vist i ho he viscut.

Ningú se centra en el que està fent i així ens va les coses. Parlant al bar sobre com arreglariem la política o l’ètica no servirà de res si després no surts al carrer i ho practiques. I això també ho he vist. Per això se’m posa la pell de gallina quan penso en els herois que van fer-nos obrir els ulls que a plaça Catalunya es pot fer molt més que donar de menjar als coloms.

Ens han fet veure que no cal que ens conformem amb un país de charanga y pandereta i ens han fet pensar d’una vegada: perquè no comencem a fer les coses bé? Perquè no fem que aquest país deixi de tenir les voluntats tergiversades i les idees mal plantejades?

La caducitat de la ciència ficció

L’última polèmica és que Punto Pelota ha modificat un vídeo eliminant fotogrames per a que sembli que la falta de Pepe sobre Alves no sigui tal i que el seu peu passi a un pam de la cama culé.

Fent memòria, la Gazeta va eliminar l’esvàstica tatuada al braç d’un militar que portava una figura de setmana santa.

Tot en poc més d’una setmana. El que ens pot dur a pensar en una mitjana de dues modificacions d’imatges (importants) cada setmana. Tinc vint-i-un anys i no vull fer el càlcul perquè sortirà un nombre tan elevat que el més probable és que em fes tancar a l’habitació a esquivar tota notícia.

A vegades penso que la novel·la 1984 és una genial obra de ciència ficció en el que s’aconsegueix que la gent tingui un pensament únic on el que pensa diferent és titllat de criminal. En el que poca gent cau és que arriba un dia on la ciència ficció esdevé realitat. Jules Verne és una víctima del pas dels anys. Sembla ser que li ha arribat el moment a Orwell.

Prejudicis

Ahir em dirigia a la facultat en bici quan, passant per una plaça de nova construcció que té escales vaig veure que una parella de persones gran queia a terra, afortunadament des de l’esglaó més baix. Inmediatament vaig aturar-me, vaig deixar la bici a terra de qualsevol manera i em vaig dirigir per ajudar a aixecar al pobre home que havia perdut la batalla contra la gravetat (ella s’havia aixecat sola inmediatament). Un cop l’home era d’empeus i va començar a acostar-se la gent. Sobretot una dona de mitjana edat que va insistir unes quantes vegades si es trobaven bé, si s’havia fet mal i si trucaven a l’ambulància.

Fins aquí tot correcte. El que m’ha fet escriure l’article (perquè evidentment em va fer emprenyar, com sempre) és que tots els gràcies i la resta d’agraïments van anar dirigits a la senyora que preguntava. A mi cap ni un. Ni tan sols em van mirar en tota l’estona en que els vaig ajudar a aixecar-se i preguntar com es trobaven. Res de res.

Fins aquí, el títol de l’article havia de ser “Solidaritat”. Em va fer ràbia que quasi no se’m dirigís la paraula. Ara però, aquest títol s’anomenarà “Prejudicis”. És cert que la meva forma de vestir no és la més correcta. Ahir anava amb una jaqueta militar d’aquestes amb la bandera alemanya, una de les quals vaig substituir per un parche d’un grup força tranquilet. A més, el que porto al cabell, i que m’agrada anomenar projecte de rastes no atreu massa a la gent gran, però malgrat les pintes que qualsevol pugui portar, si he sigut el primer en aparèixer i he ajudat a algú que ho necessitava, potser no va sent hora d’enterrar els prejudicis?

Aquesta és una cosa que des que vaig arribar a l’adolescència m’ha passat. Des de llavors, el sol fet de ser jove i de caminar ràpid m’han convertit en un deliqüent en potència per la gent gran que agafen la bossa quan veuen que m’acosto o, descaradament, s’aturen dissimulant que miren enrrere fins que els passo i així em tenen ben controlat al davant. I no només em passa a mi.

I és una cosa que em rebenta molt. I sembla que això dels prejudicis està a l’ordre del dia. Les rosses són tontes. Doncs als països nòrdics quasi totes ho són i pel que sembla tenen una societat força culta i educada. Les nuclears són bones, barates i segures. Mentida. Tenen un rendiment magnífic, però per al ciutadà no són barates ni són segures. I no hi ha excuses perquè si són segures ho han de ser sempre i passi el que passi. Si no, no t’omplis la boca de merda. Si ets telecos saps arreglar televisions. I la llum de l’escala que no funciona.

I una llarga i desesperant llista.

Sobre el artículo “Que empiece la guerra”

Ayer vi que me havían invitado a un evento de facebook para llevar a cabo un boicot a ciertas petroleras i conseguir así que se reduzca el precio de la gasolina.

https://www.facebook.com/event.php?eid=192729954082774&index=1

La información del evento dice así:

¡ESTAMOS HARTOS! ¿Queremos que baje el precio de la gasolina?¿Es posible? ¡¡ES POSIBLE!!
Para ello tenemos que actuar
inmediatamente.
………
El año pasado se lanzaron algunas ideas, por ejemplo “no comprar gasolina en un dia concreto”.
…Las Compañias de Petroleos se rieron porque sabían que el que no compra la gasolina el lunes la compra el martes.
Era para ellas una molestia pero no un problema serio.

Alguien ha tenido una idea que puede funcionar.
SI REALMENTE DESEAMOS QUE FUNCIONE:
¡DEBEMOS UNIRNOS PARA
HACERLO POSIBLE !

La gasolina en este momento se vende en España a: 1,31 eur./litro diesel
Todos sabemos que las petroleras nos están estafando.

Acuerdate cuando subieron el precio de golpe a casi 1 euro/l. Entonces nos dijeron que había escasez de petroleo. Ahora no hay escasez de petróleo.
El petróleo se produce en mucha más cantidad que hace 35 años.
Entonces el precio estaba en 0,20 eur.

Tenemos que actuar con decisión para demostrarles que los consumidores incidimos en los precios.
La única forma de bajarlos es darles ahí donde más les duele:
¡En su propio bolsillo!
¡ENTRE TODOS PODEMOS HACERLO!

¿COMO?

Como todos necesitamos nuestro vehiculo no podemos prescindir de la gasolina.Pero podemos influir en los precios:
¡¡SI ACTUAMOS JUNTOS Y
COMENZAMOS UNAGUERRA
CONTRA LAS PETROLERAS!!

Sugerimos la siguiente idea:
A PARTIR DE AHORA
No comprar gasolina en las dos Petroleras más importantes (en España):
REPSOL y CEPSA

IMAGINEMOS LAS CONSECUENCIAS:
Cuando 2 de las mayores petroleras reduzcan sus ventas de gasolina tendrán que bajar forzosamente sus precios. Esto desencadenará la guerra deseada entre compañias.Pero para conseguir que esto tenga efecto tenemos que ponernos de acuerdo millones de clientes de Repsol y de Cepsa.

ESTO ES LO QUE
VAMOS A HACER :

Manda este evento a todos tus contactos.
Cuando cada una de estas personas envien 10 mails aproximadamente de promedio ya habremos llegado a 100.
Estos 100 mandarán a 1000 personas.
Pronto seremos 1 millón y así
sucesivamente.

Si cada uno de nosotros hace esto hoy mismo : pronto MILLONES de personas habrán empezado la guerra contra las Grandes Petroleras .

PODEMOS HACERLO, PERO…

Es absolutamente NECESARIO comprar nuestra gasolina en OTRO SITIO que no sea REPSOL ni CEPSA.Por eso te pedimos que por favor ENVIES ESTE EVENTO.

¿PODEMOS CONTAR CONTIGO?
¡PASALO!
Nota: Este Mail es la traducción adaptada a España de un mail que ya esta circulando por Europa

Y no pude salir del asombro al descubrir lo simplista que se puede llegar a ser cuando lo único que se mira es el beneficio personal, porque hay muchísimos aspectos a considerar en la escalada del precio del petróleo.

 

Antes que eso, comentar que me parece gracioso que exista una preocupación hacia el precio de la gasolina cuando tenemos un gobierno que nos ha recortado los derechos sociales y laborales que tantos siglos nos ha costado conseguir, con movilizaciones irrisorias. Hubo una huelga, pero minoritaria tratándose de un aspecto tan importante. Supongo porqué la gente se preocupaba más en pensar que era “un día de fiesta”.

 

A pesar de eso, es una preocupación totalmente lícita, pero poco importante si miramos más allá. Según declaraciones de Mariano Marzo (Catedrático de la UB experto del tema) a Público en un artículo del 6/3/2011, el Peak Oil se produjo en 2006. Esto es, el punto en el que la producción de petróleo llega a un máximo con un mínimo de costes. A partir de ahí la producción bajará y el precio aumentará según las leyes de oferta y demanda del mercado, y ya que la demanda no ha dejado de subir, a mayor demanda, más precio. Además, países que están en vías de desarrollo como China piden cada vez más barriles, lo que hace crecer la demanda encareciendo el producto.

 

Esto en principio no tendría que ser ninguna sorpresa. Se lleva hablando del Peak Oil des de hace años y, viviendo en un planeta de recursos finitos no podemos esperar que el petróleo no se acabe nunca.

 

En los últimos días se habla en la prensa de medidas de ahorro energético debido a la inestabilidad política de los países productores. Ante esta inestabilidad, se ha aprovechado para subir el precio del crudo y meternos el miedo en el cuerpo, porque el 10% del petroleo que exporta Libia viene a España. Además, el gas natural que utilizamos aquí proviene en parte de Qatar y Egipto, países que están inestables (ya sea comenzando una revolución o en medio de ella).

 

Todos estos países pero, son países desde los cuales el petroleo sale manchado de sangre. Son países donde no se garantizan los mínimos derechos humanos, que son gobernados por regímenes dictatoriales donde existe una represión tremenda. No entiendo a la gente que cuando compra gasolina no se siente mal por colaborar con estos regímenes (yo sólo con destapar un producto exageradamente cubierto de plásticos ya me siento mal). Además, Libia esta actualmente en guerra, de manera que no podemos pretender que la cantidad i precio del petroleo que llegue aquí se mantengan inalterables.

 

No se si lo habían pensado, pero seguro que toda la gente que ha seguido las revoluciones del norte de África se alegraban de que la gente se liberase de sus tiranos… hasta que les dio donde más duele: su propio bolsillo. Un ejemplo más de mirarse al ombligo al que estamos acostumbrados en este país.

 

Ante lo antes dicho sobre el Peak Oil, la solución más lógica es también la que más incómoda para políticos y gente en particular que sólo piensa en aumentar el consumo en un mundo de recursos finitos y de no cambiar jamás de hábitos. La solución reside en una desvinculación a nuestra dependencia del petroleo. Existen muchas alternativas para conseguir energía, coches eléctricos, transporte público y bicicletas. Y todo ello, consiguiendo que los países exportadores de crudo dejen de estar bajo nuestra opresión, que a ellos no les beneficia (porque, adivinad quién se lleva el dinero del petróleo. Pista: la clase trabajadora no) y que a nosotros nos ha convertido en criaturas que lo quieren todo y patalean cuando no lo consiguen.

 

Con una desvinculación del petróleo viviríamos en un mundo con menos emisiones de efecto invernadero, tendríamos un aire más limpio y las centrales para conseguir energía (solar, hidráulica, biomasa,etc.) estarían cerca de casa, proporcionando puestos de trabajo en momentos de crisis como en el que vivimos. Y no, esto no supondría hundir en la miseria a los países que exportan petróleo, seria un cambio de modelo antes de que el petróleo se acabe y este cambio tenga que ser drástico, obligatorio. Porque créanme, el petróleo se acabará algún día.

 

Es muy fácil quejarse que la gasolina nos sale cara y buscar una solución que sólo nos beneficie a nosotros. Y es tremendamente simplista boicotear a la petroleras mayoritarias cuando el problema está también en las capas invisibles. Así que antes de cambiar las cosas lo mejor es pararse a pensar e informarse. A veces las soluciones más justas no son las más fáciles de tomar, y de vez en cuando hay que levantar la vista de nuestro ombligo. Es en momentos como éste cuando cobra sentido la tan conocida frase: piensa global, actúa local. Para mi ya tenía sentido. Ahora sólo necesita ser aplicada por todos.

 

Fuentes:

http://www.publico.es/dinero/364712/el-fin-del-petroleo-barato-obliga-a-un-cambio-de-habitos

http://www.publico.es/dinero/364700/los-especuladores-toman-posiciones-ante-la-inestabilidad-en-el-norte-de-africa

Nota: També penjaré aquest artícle també al meu perfil de facebook.

Hair

Diumenge passat, els organitzadors del musical Hair van muntar una activitat amb la que 100 parelles podien aconseguir entrades gratuites participant a una activitat i ells aconseguien fer-se publicitat.

L’activitat consistia en donar-se un petó multitudinari (cadascú amb la seva parella) que durés un minut. Per fer-ho, havies d’estar allà com a molt tard a les 11 del matí per a que et donessin el número de participant. La resta era una prova de rigor molt fàcil.

Jo estava allà i a la tarda vaig anar al musical de gratis, però no he pogut evitar evidenciar algunes diferències respecte una cosa similar que la marca de roba Desigual va organitzar fa unes setmanes. En aquella ocasió, els 100 primers en entrar despullats o en roba interior a la tenda sortien d’allà vestits amb roba de la marca i també sense pagar un duro. Per casualitats de la vida, passejant vaig passar pel costat d’una tenda la tarda abans cap a les 8 i em va sorprendre veure una cua llarguíssima de gent preparada per passar la nit a la intempèrie. En canvi per les entrades no es va arribar al límit de 100 parelles i érem aproximadament unes 70 i, a les 7.30 del matí quan vaig arribar esperant una cua que arribés a plaça Espanya (començant al teatre Apolo), no hi havia absolutament ningú. Només molta gent tornant de festa.

És curiós com per roba, la gent és capaç d’esperar 12 hores al carrer, i com per unes entrades de teatre no hi ha totes les parelles que s’esperaven. És molt trist, i diu molt d’un país on la moda és molt més important que la cultura.

 

Post-article: Malgrat això, va ser un matí molt entretingut (guiño guiño) i un festival mereixedor de ser admirat.

Egipte i la LOGSE

Avui anava en el tren de sempre quan de sobte s’ha sentit soroll de cops i he vist que unes pedres xocaven contra els vidres. Quan m’he acostat a la finestra per veure qui havia apedregat el tren he vist que 4 nanos fugien. Tots ells anaven amb la caputxa ficada i duien quatre jaquetes de colors diferents i llampants amb lletres blanques per tot arreu similars a la roba de Quicksilver (que excepte el color m’han semblat totes iguals).

Segurament, després d’aquest petit acte totalment justificable per l’avorriment que devien estar passant el pobres nanos, segurament han anat a casa seva a jugar a la Play Station 3, han tractat els seus pares a patades (segurament perquè s’ho mereixien) i han sopat sols a l’habitació veient una sèrie o una pel·lícula.

Les últimes setmanes ha caigut el govern de Tuníssia i el d’Egipte aguanta amb el vent mundial en contra. A més, molts més països es troben en situacions semblants.

Quan ho vaig veure em vaig il·lusionar pensant que aquí potser hi hauria una cosa semblant. Manifestacions demanant explicacions per la desaparició de fons públics en mans privades, per un reforma laboral que pensi en els treballadors, per demanar al polítics que no actuin com a titelles de les multinacionals i els USA Inc.

Però això no passarà mai. Hem arribat a un punt de no retorn en el que els actes subversius no els mouen ideals de canvi, de cerca del benestar. El mouen una joventut sense futur ni amb ganes de trobar-lo que s’han trobat amb una educació patètica i perjudicial, uns partits polítics que han banalitzat el ideals i han reduit la política a picabaralles sense sentit i a un canvi de jaqueta humiliant que ha estat acceptat per la població analfabeta d’aquest país, que viu amb les orelles tapades i amb els ulls clavats al diari Qué! i a España en Directo.

I no, España no va bien, i mai hi anirà si les coses no canvien. És a dir, si la gent no canvia.

Mentrestant seguim tirant pedres als trens i ficant pals als carros. No arregla res. Però almenys és divertit.

Classes particulars per a mares

Fa uns mesos, el professor de l’assignatura d’àlgebra lineal ens va dir, mig bromejant, mig seriosament, que un exemple d’espai vectorial seria un supermercat. Nosaltres ingenus que quasi no enteníem el que era, vam riure. Al dia següent, va dir que un carro de la compra era un bon exemple de subespai vectorial. Vàrem tornar a riure.

Aquesta tarda, he tornat a fer una classe particular a un noi de segon de batxillerat que té certes dificultats per treballar amb matrius. Això m’ha fet pensar que quan les mares (perquè quasi sempre truquen elles) em truquen per a que els hi faci classe als fills, no mostren cap interes per a que el fill/a entengui l’assignatura que li ensenyaré. Totes diuen que el nen ha suspès i que a veure si aconsegueixo que aprovi. Cap d’elles em diu que el nano no entén l’assignatura. Fins i tot algunes, les més agosarades, em diuen directament que li ensenyi a resoldre els problemes.

Però cap d’elles se n’adona que estan hipotecant els estudis del seu fill. Aprovar no serveix de res si no entens la matèria i, de fet, és molt més fàcil aprovar si entèns què és el que estas fent, i més en assignatures com matemàtiques i física on tot té un perquè. Però això no els importa. El que importa és que el nen aprovi i amagar malament el problema per seguir endavant amb la tranquilitat del que es pensa que ha arreglat els problemes.

Dijous tinc l’examen d’àlgebra, i aquest matí he recordat l’exemple del supermercat i el carro de la compra. Amb els conceptes ben frescos, he entès les analogies. I ha sigut una enorme satisfacció pensar que entendre el que s’estudia, significa, de fet, aprendre.

La societat infantilitzada

Aquest és el títol d’un genial article del diari Público de dissabte passat.  Com que estic enfeinat, no faré gaire comentaris sobre l’article, però m’ha semblat molt encertat i crec que explica força bé l’actual societat i el perquè la revolució que tant espero no ocurrirà mai.

La sociedad infantilizada

 

 

Llei antitabac

Ja vaig dir l’altre dia que celebro l’aprovació i espero que sense massa controversia aplicació de la nova llei antitabac. Podria dir-se que em toca de bastant a prop, havent treballat en un restaurant amb zona de fumadors i amb familiars que encara hi treballen. Respirar un fum que no estas provocant tu a més de desagradable et deixa els pulmons d’un color força negre.

El cas és que donant-li voltes i llegint un article de Público (però l’enllaç és a Què!) del dia 2 de gener vaig descobrir que a les zones a l’aire lliure dels campus i facultats universitaris estarà permès fumar.

No utilitzaré gaires dades objectives, però és força conegut que el vici de fumar comença cap a finals de la ESO i durant el batxillerat, i se solidifica a l’etapa universitària. En els últims anys en els que la publicitat de tabac estava permesa, aquesta estava enfocada als més joves.

No se si sóc l’únic que lliga fils, però aquí veig certs interessos. Una llei antitabac per protegir als no fumadors però que s’oblida de les etapes en les que els nous adults fan que el vici del tabac entri en la seva etapa d’or per a les tabaqueres. Just a l’etapa on es fidelitzen els consumidors. Ningú veu cap gat de Schrödinger amagat?

Convivència sense civisme

El veí del 3r 3a treu a passejar el gos tan poc sovint que el pobre animaló no pot esperar i es caga a l’escala, regalets que no son recollits fins que arriba la dona de la neteja els dijous. El fill del 2n 4a va estar durant una setmana rascant la pintura de l’ascensor fins aconseguir que s’hi llegís “BARÇA!”. La veïna del 1r 2a va mig insinuar que jo havia espatllat el fluorescent del seu pis amb l’afirmació de que “cada dia puja caminant per les escales”. La veïna amb la que comparteixo paret d’habitació es baralla amb la seva filla uns dos cops per setmana amb els conseqüents crits. Algun veí de dos pisos més amunt posa música House a tot volum els dissabte al matí per a que ho sentin fins a Gràcia.

No se si he aconseguit explicar-me. Seguim.

Cada matí em creuo amb infinitat  de gent potencialment atropellada per la meva bici: gent que creua sense mirar, que caminen per la calçada, que no van pel pas de vianants, que caminen o seuen (real) al carril bici. Cotxes que passen el semàfor en vermell, que no fiquen l’intermitent i giren creuant-se. Motos que van per entre els cotxes fent ziga-zagues. Bicicletes que no van pel carril bici quan tenen ocasió, que van sense mans o que es creuen de mala manera.

Ens omplim la boca de merda cada dia parlant de la convivència, de viure amb civisme però després només ho busquem de portes cap enfora. Llavors, cada quatre anys acudim a les urnes per canviar el polític que aconseguirà la poltrona, per veure si ho canvia fent algun canvi que a ningú se li havia acudit: limitar la velocitat a l’entrada de Barcelona, criminalitzar la bici i igualar el perill que suposa amb el d’un cotxe, limitant-ne l’ús o incrementant les multes.

Però ningú es para a fer una reflexió profunda de si personalment tens alguna cosa a aportar per a millorar-ho tot. No se si els que tenen més tracte amb mi ho han notat, però cada dia em fa més fàstic la ciutat: odio la degeneració de la seva conducta, la impersonalització dels carrers. S’ha perdut la cerca del respecte i la convivència per la puta barata que ens ha venut l’ajuntament amb el nom de civisme. Perquè al cap i a la fi, l’objectiu inicial de la política, la filosofia, la ètica, la moral sigui quin sigui el tipus, branca o pensament és el mateix: com collons podem conviure sense acabar a punys, odiant-nos o en un manicomi?