Avui m’he plantejat seriosament convertir aquest bloc en quelcom més que un bloc personal. Desprès d’un altre merder de Renfe he pensat que seria una bona idea fer d’aquest bloc, a més a més del contingut actual, una plataforma crítica amb la gestió de Renfe, ja que no hi ha cap medi en el que es faci ressó suficient, i cap ajuda ha de ser mal vista. Així que a partir d’ara intentaré explicar les meves històries com a víctima d’ella, ja que el que fins ara estava fent aquest feina, ha aconseguit alliberar-se.
Per això us explicaré la història d’un tren que avui ha passat d’estar gairebé inoperatiu a estar fresc com una rosa en questió de minuts.
La història comença a l’andana de Sants de la línia C-2 Sud. El tren amb destinació Vilanova i la Geltrú que segons l’horari de la web arriba a Sants a i quart ha arribat a i vint i ha sortit alguns minuts més tard. Fins aquí un retard normal. El problema ha estat quan, entre aquesta parada i Bellvitge el tren s’ha aturat. Ha estat uns vint minuts així fins que el conductor, per megafonia ha informat que el tren tenia una averia mecànica i que reculariem cap a Sants altre cop. Aquest trajecte s’anava fent en intervals d’uns 30 centímetres cada 5 minuts fins que, inexplicablement el tren ha retornat a la vida i ha seguit el trajecte com si res hagués passat.
Un parell d’estacions més endavant s’ha sentit per megafonia (és un dir, ja us explicaré), que l’averia tan desastrosa ja s’havia reparat miraculosament, però que tot i això els trens d’aquella línia anaven amb retard. M’he sentit com l’Enjuto Mojamuto amb Internet.
Resultats: 33 minuts de retard (demà comentaré quin és el retard de la premsa) i la conclusió que, a Renfe, són prou espavilats i caradures com per a fer publicitat a crits de les seves millores, però que quan cal donar males noticies, la megafonia, curiosament, està posada al volum més baix i amb la distorsió harmònica més alta. I això que fa uns anys per allà hi sonava música clàssica a tot volum i se sentia ben nítidament fins a l’última semifusa.
I fins aquí la meva indignació d’avui. Prometo articles! Tinc dos esborranys al cap! Sigeu pacients!
Filed under: RENFE, Tallant caps, Viatge | Tagged: mala llet, RENFE, Viatge |
Bloc d'un maníac fugitiu 
Té bona pinta aquesta cosa de les queixes de la Renfe. A mi també em fa molta rabia!
I què estrany, jo també recordo que fa uns anys a aquests trens hi sonava música clàssica i tampoc no estaven tan bruts els trens! Què pot haver passat?! Quin misteri…
S’ha de reconèixer que treure la música clàssica va ser un encert.
Per la meva línia tot igual, llocs per seure, més freqüència, es fastigós de tan bé que va.
Però tot i això hi ha quelcom que em fa odiar a Renfe.
Per què va ser un encert treure la música clàssica?? Perquè el servei anava empitjorant o?
El problema no era la música clàssica, era el volum al que la ficaven, que era molt alt i no deixava ni llegir ni dormir tranquil, així que desprès de moltes queixes la van treure.
Aha! La van treure en lloc de baixar el volum, molt interessant…