Revisors

Tot just acabo d’arribar a casa d’una classe prou plàcida com per a que l’enuig que sento sigui injustificat. El problema ha arribat quan, havent arribat a Sants, i uns 5 segons més tard de validar el bitllet per sortir, jo i el company amb el que anàvem hem sentit un xiclet agut i estrident. Era el d’un nen que s’havia atrapat la mà a la màquina validadora en una d’aquestes portes que s’obren a costat i costat. Devia tenir poc més de 3 o quatre anys i no parava de plorar desconsolat. Anava acompanyat de la que diria que era la seva mare i una altra dona, d’aspecte marroquí poc marcat a excepció del mocador que els cobria el cabell.

En quant el nen ha fet el crit, tothom s’ha girat i qui més qui menys ens hem acostat per treure el nen, tot i que l’enganxada ha sigut un moment. Qui també s’ha acostat ha sigut el revisor que acostuma a estar a la porta de sortida de l’estació per deixar-te sortir (o enxampar-te) quan la màquina s’ha espatllat just quan t’ha validat el bitllet però no t’ha deixat sortir. I m’ha sorprès molt el que ha dit. El tinc vist de l’altre dia, quan la màquina em va tocar els pebrots i vaig haver de recórrer a ell (amb iaia pel mig). Cara d’amargat integral. Just arribar a la taquilla menja-mans ha començat a cridar:

– Esto pasa porque meteis una targeta i salís dos!

– No! El niño! – Ha dit la mare en un excel·lent castellà i amb manca de verbs pel nerviosisme del moment.

Vist això em marxat. Ja no teníem res a fer i no crec que la pobra dona hagués pogut tranquilitzar-se amb tota la gent que la mirava, però només amb això he tingut suficient. Encara que fos veritat l’acusació del revisor, en una situació com aquella no et pots posar així. Un nen està fent un merder increïble i està patint i destapes la teva faceta humana per mostrar només les teves obligacions laborals. Si aquella família ha pagat degudament es pot comprovar mirant després el bitllet, i per tant l’escridassada i humiliació del revisor no es pot disculpar si es pot comprovar posteriorment que ha validat tots els viatges (exceptuant el nen, que no semblava tenir l’edat encara de pagar). Per tant, on queda la presumpció d’innocència? Veig que me l’estan venent cada dia a la TV i diaris però només la veig aplicada en casos de corrupció i ROBATORI de diners públics per part de gent que es pot pagar fiances i la seva defensa davant la justícia els tribunals. Em dona per pensar que, on sigui que està escrita la presumpció d’innocència, té una clàusula que diu explícitament que només és aplicables a segons quines persones.

Odio el revisors. Molt. Crec que són l’extensió corpòria de la mà dels polítics que més a prop ens cau al ciutadans. Són ells el que han escollit lliurement una feina en la que saben que es dedicaran a buidar injustament les butxaques de la gent amb els preus tant desorbitats que tenen els transports públics. Diuen els defensors de les actuals tarifes que els usuaris només paguem el 40% del preu real del trajecte, mentre que els 60% el paguen les administracions públiques. Què generosos oi? Que jo recordi a les administracions públiques també les pago jo, per tant el bitllet el pago íntegrament jo. Què maco és amagar-se en estadístiques. Posat en aquesta situació feu el transport gratuït que ja pagarem amb els impostos! Almenys ens estalviarem treure la cartera.

I una mala llet així, bé es mereix un article per despullar, altre cop, a Renfe.